Usuari:Mcapdevila/proves

La Mediterrània en l'època de Jordanes: el Imperi romà d'Orient en taronja; les conquestes de Justinià , en verd.

Jornandes o Jordanes, també conegut com Iornandes, Iordanis o Iordannes, va anar un funcionari i historiador de l' Imperi romà d'Orient durant el segle VI d. C.

Encara que va escriure una Història de Roma (Romana), la seva obra de major interès és D'origini actibusque Getarum (L'origen i les fetes dels Gots), o Getica , escrita en llatí (probablement la tercera llengua de Jordanes) a Constantinoble , sobre el 551 .

L'entorn polític a Constantinoble

Justinià havia arribat a el poder com emperador associat a 527 , prenent poc més tard el control en solitari després de la mort del seu predecessor. En aquella època, Itàlia es trobava sota el domini dels reis ostrogots, descendents de Teodorico, el Gran, qui governaven nominalment el territori per concessió tàcita de l'Emperador. Al seu torn, com a sobirans de l'ostrogots regien a les poblacions d'origen germànic que havien envaït la península. La convivència entre romans i gots es fundava en la separació de tots dos grups, facilitada per la divisió religiosa; en efecte, tots dos cristians, els romans eren catòlics (seguien el Credo Niceno) mentre que els ostrogots eren arrians.

Justinià pretenia restaurar l'Imperi romà recuperant les províncies occidentals sota domini bàrbar, però de dret encara part de l'imperi.

Com astut estadista que era, va comprendre la necessitat de vèncer als seus enemics fent certes concessions. Va continuar la política de reconèixer a la seu papal com a suprema autoritat eclesiàstica. Tot i això, confiava en controlar aquest poder gràcies a la seva influència personal. En 536 , la seva esposa va arribar a un acord amb el representant papal, Vigili , un natiu romà. En el quid pro quo subsegüent (expressió que encara avui és la base dels acords legals), el quid era la concessió de l'papat i 700 lliures de or . El quo era la cooperació de Vigili amb Justinià.

Després d'aquest acord, el general dels exèrcits de Justinià , Belisari , va establir la seva guarnició a la ciutat de Roma . El Papa Silveri (un guerrer got) va ser expulsat de l'papat mitjançant falses acusacions. Belisari es va assegurar de l'elecció de la nova Papa afavorís a Vigili . Justinià , però, que havia actuat sota la motivació de la raó d'estat, no comptava amb que Vigili , més pendent de la seva pròpia consciència, acabaria actuant en contra de la política imperial.

La crisi de l'papat

La controvèrsia dels Tres Capítols va ser un assumpte complex dins dels cercles de les esglésies cristianes. Es va demanar a Justinià que prengués part (com ja va fer Constantí I a l'entrar en els debats sobre temes religiosos), cosa que va fer en 543 o 544 , amb un edicte que condemnava els Tres Capítols. Justinià esperava que l'edicte facilités la reconciliació amb els monofisistas . Patriarques i bisbes van ser llavors comminats a signar l'edicte.

Vigili es va negar a signar. Se li va treure a la força enmig d'un servei religiós que celebrava la festivitat de Santa Cecília i va ser escortat fins a un vaixell que, al riu Tíber , esperava per transportar-lo a Constantinoble . Després d'una estada a Sicília , va arribar a Constantinoble en 547 , passant a la capital els següents vuit anys, encara que no solament per la seva tossuda negativa a signar l'edicte, sinó també perquè Justinià preferia mantenir-allunyat de les guerres amb els gots i dels violents conflictes polítics que devoraven Itàlia. En 555 , després de la derrota dels gots, Vigili va accedir als desitjos de l'sobirà i se li va permetre abandonar la capital, només per a morir en el viatge de tornada a Roma, on va ser enterrat a la seva arribada.

Jordanes s'involucra en el conflicte

Com i on va arribar Jordanes a unir-se a Vigili a Constantinoble segueix sent un enigma. Com bisbe de Crotona , no havia de trobar-se a Roma en el moment de l'arrest de Vigili . Després d'haver unit a ell, podria no haver estat autoritzat a anar-se'n, ja que aquest compartia la política conciliatòria de Vigili que concernia a les restes dels huns i als gots. L'última cosa que Justinià volia era la reconciliació, ja que havia enviat a Belisari a Itàlia per derrotar a aquests pobles.

El llibre sobre la història de Roma, Romana, va començar com una forma d'alleugerir la càrrega de l'arrest i per omplir les llargues hores d'ell mateix. Aquesta obra va sobreviure sota diversos títols descriptius: De summa temporum vel origini actibusque gentis romanorum, De regnorum et temporum successione, i fins i tot Liber de origini mundi et actibus romanorum ceterarumque gentium o De gestis romanorum. Es tracta d'una precipitada compilació, iniciada abans, però publicada després de la Història dels Gots de 551 , cobrint la història de l'món des de la Creació, basada en San Jerónimo i altres escriptors, però que té el seu major valor en quan tracta els esdeveniments entre 450 i 550 , quan Jordanes aborda la història recent de la seva època.

Jordanes bisbe

No se sap molt sobre la carrera de Jordanes en l'Església. El papa Pelagi esmenta a un «Jordanes, defensor Ecclesiae Romanae» ( «Jordanes, defensor de l'Església romana»), que podria referir-se a l'historiador bizantí. La emfatització en el terme «Església romana», com oposat a alguna altra Església, sembla implicar el conegut conflicte entre el credo de Nicea i el credo arrià, llavors encara en conflicte. Sobre l'any 551, a l' papa Vigili , detingut a Constantinoble , se li va unir el bisbe Jordanes de Crotona (Bruttium, Itàlia), comunament identificat com Jordanes l'historiador. Algunes fonts l'identifiquen com el bisbe de Ravenna , si bé altres neguen que ho fos.

Getica

Els avatars de el temps han fet que la Getica sigui l'única font supervivent sobre l'origen dels pobles gots que van ocupar les ribes de l' mar Bàltic , al voltant de l'actual Polònia , i que es van estendre a sud fins al mar Negre , formant un imperi diferenciat amb una llengua pròpia i sobre com els gots van ser derrotats pels huns i gradualment es van dispersar per Europa fins a desaparèixer per assimilació amb altres pobles.

Aquesta obra va ser escrita per Jordanes a petició d'un amic, qui li va demanar escriure per l'església, com a resum d'una obra de diversos volums (avui desapareguda) sobre la història dels gots, compilada pel polític i escriptor Casiodoro . Els factors més importants en la selecció de Jordanes per aquest treball van ser el seu interès per la història (ja estava treballant en una història de Roma ), la seva habilitat per escriure de forma succinta, i les seves pròpies relacions amb els gots. Jordanes havia estat funcionari d'alt nivell, notari o secretari, d'un petit estat client de Constantinoble a la frontera de Moesia , a nord de l'actual Bulgària .

Altres escriptors com Procopi van escriure obres encara existents sobre la història posterior dels gots. Com a únic treball supervivent sobre l'origen dels gots, la Getica de Jordanes ha estat objecte d'una extensa revisió crítica. Jordanes ho va escriure en llatí tardà, denigrat pels classicistes per no respectar les regles de el llatí clàssic de Ciceró . Segons la seva pròpia introducció, només va tenir tres dies per revisar el treball de Casiodoro , i per tant, havia de confiar en el seu propi coneixement. Algunes de les seves exposicions són molt concises.

No obstant això, part d'aquesta consideració d'escriptor en llatí decadent de Jordanes s'han vist recentment canviada, a l'haver-se descobert nous manuscrits -el Panornitanus Arch. Stato. Codi núm. Basile- semblant que els abundants errors atribuïts a la ploma de Jordanes corresponen als copistes nòrdics posteriors, desconeixedors de l' llatí .

Vegeu també

ostrogots
monofisisme
nestorianisme

Referències

Menéndez Pelayo, Marcelino (1962). Edició nacional de les obres completes de Menéndez Pelayo: Antologia de poetes lírics castellans . pàg. 55.
Brian Croke (1987), "Cassiodorus and the Getica of Jordanes", Classical Philology, 82: 119
José María Sánchez Martín (Ed.), Origen i gestes dels gots, Càtedra, 2001, ISBN 84-376-1887-8

Enllaços externs

Història dels gots, trad. per F. Norberto Castella: en el lloc de la Universitat d'Alacant o en el de la Biblioteca Digital de Castella i Lleó (publicat en el tom II de l'obra de Amiano ).
The origin and deeds of the goths , traducció a l'anglès per Charles C. Mierow. Pàgina web de la Universitat de Calgary .
Història i reivindicació dels gots , per José Ignacio Gràcia Noriega. A la pàgina web de Portal Llanes.

On era situada l'antiga Catalaunia? Si ens atenim al què explica el llibre de l'any 1678, d'Esteve de Corbera, titulat Catalunya illustrata. Conté la seva descripció en comú, i en particular amb les poblacions, dominis, i successos, des del principi de l'món ..., la Localització de l'antiga Catalaunia o Catalauno estaria Molt aprop de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, és a dir, en Territoris de l'actual Occitània, que antigament ja s'anomenaven Catalunya, com sabem per Altres textos antics . Una prova documental més que demostra que catalans i Occitans sempre Hem Estat la mateixa néixer.

Us transcrivim el que diu el llibre:

Origen dels Pobles catalaunis a la Gàlia Aquitànica

Tots els autors Històrics, i Geographics que escriuen sobre les coses de la Gàlia. I entre ells Juli Cesar que hi va fer la guerra, i la va trepitjar tants anys, la divideixen en Aquitànica, Celtica, i Belgica: La Aquitànica comprèn tot el que hi ha des de les Muntanyes Pirineus a les riberes de la Garona, la Celtica cau entre els dos rius Garona, i Senna, i la Belgica entre el Senna, i el Scalda. Alguns moderns li donen dues parts més, que són la Narbonense i els Allobroges, la Narbonense està a la ribera de la Mediterrània, de la Mar als Alps, i els Allobroges són els pobles que avui s'anomenem Savoia, i Delfinat. És en aquestes dues parts de Gàlia Belgica, i Aquitànica, refereixen les Històries, que hagué dos llocs, ò colònies amb nom de Catalauno, un a la Belgica prop de Reims, que encara avui roman, i es diu Chalon de Champanya, Ciutat populosa amb Bisbe que els Concilis francesos diuhen Catalaunense, un dels doze a qui es donava el títol honorabilíssim de Pares, i un altre a l'Aquitània a prop de Tolosa, que va donar nom als Camps Catalàunics, memorables per la victòria que en ells obtingueren els Gots amb el Capità Romà Aeci, dels Huns, i el seu Rei Athila, que parlarem després. Aquest lloc, i aquests camps estaven a set llegües de Tolosa, i si alguna cosa mes luny, com altres volen, venien a ser part en el Comtat de Tolosa, i part en de Llemotges, i fins i tot oi dia dura la seva memòria al districte, i terres de l'Abadia Moyssiacense, que en llengua francesa els diuen donis catelenes.

Es consideren que la Ciutat Catalauno que va estar en la Belgica va ser Colònia, i fundació dels Catalaunos Aquitànics, que li van donar principi, i nombe, lleis, i govero, que era el mateix amb que els Romans honraven les seues Colònies. Tot i que el veure a peu amb grandesa, i estimació aquesta Ciutat en la Belgica, i que en la Aquitànica tot just quedà el rastre del lloc Catalauno, engany alguns Autors, per dezir que la batalla dels Gots, i Huns no pas a l'Aquitània, sinó en la Belgica, en els camps desta Ciutat, al costat d'un lloc que es diu Troia. Però és estimar sense fonament oposar-se cntra la fermesa de tants segles, ja que tots els Autors de mes nom concorden que aquesta famosissima batalla es va donar prop de Tolosa, i Tolosa no està en la Belgica, ni en l'Aquitània, són infinits dels Escriptors que el diuen, i entre ells Jornandes, la autoridad sola n'hi ha prou per treure qualsevol dubte;

Era de 'nació Gots, va viure pocs anys després del de quatrocents i cinquesta i un en què va passar aquesta batalla, refierela com a cosa que tocava tant als seus Reis, ja que va morir en ella Theodored, i per la seva mort començò à regnar Thurismund, i tracta della amb tal cura que els mes Autors que després la escriuen el prenen del. Aquest, i tots diuen que es va donar prop de Tolosa, en els camps Catalaunics: I tants homes greus no havian d'enganyar-a la discripcion de el lloc, on va succeir una jornada tan assenyalada. Amb això no pot quedar ocasió per posar escrupulo en cosa tan certa, com ho és que prop de Tolosa hagué lloc, i Camps Catalaunics, doncs el seu nom s'ha conzervado en tota l'antiguitat fins als nostres temps.

Es deien també llavors aquells Camps Marochios, o Mauricios, i el nom de Catalaunos devia ser el mes nou per occasion del castell, o lloc Cataló, o Catalauno, que era la Metropoli, i Cap destos pobles. I d'haverse acabat aquest lloc a l'Aquitània, podem donar per raó, que com a primer va sortir d'ell la gent que va fundar, i va poblar la Ciutat en la Belgica, i després el exercit que ara venia amb Otger, i el que més endavant veurem que Va seguir a Ayzon Visogot Prefecte de l'Aquitània, quant va prendre les armes contra Lluís el Pio, els que van quedar en la seva antiga naturalesa, veient-pocs, i que vivien com acigidos sugetos als francs: i que els seus connaturals a aquesllas noves Colònies, i Províncies medravan , i mandavan com pobladors, i conqueridors, mica a mica la van anar desemparant, i passaren, o a la Catalaunia Belgica, o a la Hispanica, que després es va anomenar Catalunya, amb que l'antiga Catalauno de l'Aquitània es va despoblar, o es va desfer, i les altres s'han conservat, i florit.

Es pot veure tot l'experiència d'açò cada dia, ja que amb tenir Catalunya tanta frontera amb Gàlia, de cap part d'aquell Regne vénen tants francesos à naturalitzar-s en aquest, com de l'Aquitània, i dels llocs que hi ha prop de Tolosa, i Llemotges. Algun impuls natural els porta, amb motiu particular, ja que les causes generals comuns a les altres Províncies, també concorren amb les de Tarracónia, Navarra, i Biscaia, i no veiem que baxen a elles tants Francesos com a Catalunya. Sembla que la natura ha guia principal de les nostres accions, o la inclinació després de la qual, naturalment se'ns va l'amor obliga, i s'aficiona als que neixen, i viuen en aquella terra, perquè segueixin la mateixa transmigració amb que aquells antics Aquitànics van venir a aquest gran congruència en aquest lloc de l'Aquitània, és on diuen nostres majors que presidia el Príncep Otger, i que aquests van ser els pobles Catalaunos Aquitànicos que el van acompanyar, i van seguir en la enrada que va fer a Espanya.

I fins i tot encara que que en les memòries antigues Franceses no es trobi masses notícies destos pobles, no és perquè no hi fossen, sinó que a la gent d'aquell distriro, ordinàriament els deien o Alans, o Catos, o Gots, i poques vegades Catalaunos: que aquest nom en el seu propi seient no fou illustre, i l'esplendor que a les terres estranyes, on van guanyar tan gran reputació amb les armes. No menys cal tenir en compte que als Otger els nostres no li deien Catalauno, sinó Cataló, perquè només en la pronunciació hi ha la diferència. "

Enllaç al llibre d'esteve Corbera

Enllaç a l'article Catalauni

https://www.histo.cat/sabies/Catalauni-Catelauni

_________________________________________________________________________________________________________________________

Els Catalauni ( Catelauni)en llatí ) són un poble belga o celta de la Gàl·lia Belga. La seva ciutat principal era Civitas Catalaunorum entre Civitas Suessionum i Civitas Veromanduorum. El poble dels catalauni era probablement dependent dels rems (remi). El seu territori estava situat a l’actual regió de Châlons-en-Champagne ( Marne ).

El seu nom, malgrat les aparences, no és sinònim del dels britans Catuvellauni, per bé que tots dos contenen l'element catu-, «batalla»; catalauni està format per catu- + alauno-, « brillant en la batalla », mentre que catuvellauni està format per catu- + vellauni, « principal, primer en la batalla ». Al Diccionari català-valencià-balear s'especula que el poble dels catalauni podria haver donat el nom als catalans.

Història

Sabem molt poc d’aquest poble. Juli César , als seus comentaris sobre la guerra de les gallies , no els cita. Els historiadors consideren que la tribu dels catalani depenia de Remes , el centre polític del qual era Durocortorum , l'actual Reims , a 45 km de Châlons-en-Champagne. En aquesta ciutat, el nom de la qual deriva de Catalaunum , de vegades anomenada Durocatalaunum, s'hi va establir una guarnició romana cap al 20 aC en una illa del Marne, escala de la ruta Agrippa. Quan els pobles belgues es van establir al nord del Sena, a principis del segle IV aC. J.-C. , una branca dels Catalauni que ocupava la part sud-est del departament de Marne i el nord de l'Alta Marne, potser en relació amb la migració de Volques al mateix temps, s'hauria instal·lat al territori de l’actual Catalunya, d’aquí un possible origen del nom d’aquest país del NE dde la península ibèrica i de part superior del Pirineus.

Luci Domici Aurelià va derrotar Tètric I al lloc anomenat Catalaunus. Ammià Marcel·lí esmenta als catalàunis i Remis com a pobles de la Belgica Secunda. Els Itineraris situen un lloc de nom Durocatelauni entre Autun i Reims. Aquesta ciutat és Châlons-sur-Marne. Durocatelauni es va dir també Durocortorum.

Als camps Catalàunics o Catalàunis el general Aeci va derrotar Àtila el 451.

Aquests gals tenien un oppidum important a La Cheppe (tipus d’assentament protohistòric fortificat que es troba a l’Europa occidental i central) , en un lloc anomenat Old Chalons, oppidum generalment anomenat " camp d'Atila ", el "flagell de Déu" que l'havia utilitzat, segons la llegenda, com a camp atrinxerat. durant la batalla dels camps catalans (20 de juny del 451) on els seus Huns van ser rebutjats per una coalició franca i catalauni-romana.

Châlons o Chaalons ( Châlons-sur-Marne que es va convertir en Châlons-en-Champagne el 1995) va ser una de les estacions de Durocatalaunis que va ser la font del viatge d'Antoní (núm. Cap al 361). Les tombes van ser descobertes el 1891, excavant els fonaments dels nous edificis del col·legi Saint-Etienne al lloc de l’antic palau del bisbe. A una profunditat de 4 metres, els treballadors van descobrir les restes d’un monument amb les inscripcions següents: Fur(ius) Antoninus cir(citor) n(umeri) Dal(matarum) vixit evidència del pas d’ Antoní . (font: abat Puiseux).

Descobriments arqueològics

La investigació arqueològica demostra que diferents clans vivien a la regió de Xampanya . Estudis comparatius sobre les tombes revelen elements comuns de la civilització celta, així com alguns típics de la regió. Kruta i altres creuen que al segle V aC. un grup de persones es van traslladar a la zona de Reims, que es va expandir considerablement al llarg de dos segles. Els seus veïns a la vall d'Aisne i els que vivien al sud de la riba esquerra del Marne van ser menys permanents allà i es van traslladar a un altre lloc durant mig segle o més (400 aC-350 aC).

Alguns grups d'enterrament als cementiris de Châlons-sur-Marne daten del segle V aC. Però ja no es van utilitzar durant dues o tres generacions. Fins al moment en què els immigrants de Reims ocupaven la regió aparentment buida, ja que el seu període de floració havia provocat una important expansió demogràfica. Aquesta teoria es confirma amb béns sepulcres trobats a tota la regió en cementiris com Poix "Les Ecoutrets" i les Grandes-Loges "Les Mortes-Vaches".

Al canvi del segle IV al III aC. es va produir un canvi als cementiris de tota la regió de Xampanya, fent-los més grans i sorprenents i presentant un tancament rectangular. Cent anys després apareixen els primers cementiris de cremació, amb o sense tanca. Allà els fems són més aviat escassos, com en les fosses d’inhumació de l’última fase de fosses planes a Xampanya. Sembla que anunciaven un nou punt d'inflexió en la civilització celta . Això podria estar relacionat amb esdeveniments registrats en fonts antigues. Per exemple, l'escassetat de mascles es manté des del començament del segle IV aC. Associades per certs arqueòlegs a les campanyes militars al nord d’Itàlia per celtes de la Gàl·lia, també el 390 aC. Roma va ser destruïda.

Referències

Bibliografia

Histoire de Châlons-sur-Marne de Georges Clause et Jean-Pierre Ravaux, éditions Horvath, 1983.
d'après les sources de l'Abbé Puiseux

Vegeu també

Per obtenir articles homònims, vegeu Braie .

Bragues (sempre en plural), en llatí braca (plural bracae o braccae ), és una peça en forma de pantalons , ajustada o flotant, que portaven diversos pobles de l' Antiguitat , en particular els gals , així com en Edat Mitjana . Estàtua romana que representa un home suís ajagut i vestit amb bragues, que es troba a Apt, a França. Captiu gal en bragues, estàtua romana en bronze, segle II a.C. BC

Etimologia

La paraula bragues prové del gall bhrāg-ikā .

Encadenat Germain , segle II aC. BC a Bronze. El pres porta un carbó que era típic dels alemanys. Els seus cabells estan lligats per un pa criat .

Aquesta paraula sembla derivar de l’arrel indoeuropea * bhrg - ‘trencar’, aquí aparentment usada en el sentit de ‘dividir’, ‘separar-se’. Trobem el mateix significat en gaèlic escocès briogais , bretó bragoù o galès brycan / brogau .

Després d’un procés de sincope , la paraula celta va donar lloc al llatí braca (plural bracae o braccae ) . La forma cèltica també es podria haver passat primer a l' etrusc , que no distingia els sons "k" i "g" (un altre exemple de transició per l'etrusc és el grec κυβερνἂν , kubernân , convertit en llatí gubernare , donant en francès per governar ).

Aquesta paraula està relacionada amb l’anglès breeches (breeches), l’espanyol braga (breeches), el francès braguette o fins i tot l’holandès broek (pants), a partir del qual es va derivar la paraula russa plural брюки , brûlki al segle XVIII. , que és la paraula més habitual en rus avui per significar pantalons.

Peça de vestir dels Catalauni, Gals, Celtes i Alamani

Les bragues són una mena de pantalons que porten els Catalauni, Gals, Celtes i Alamani, estrenyits als turmells per una cinta. A l’Imperi Romà, la part de les Gàl·lies entre el Roine, la Garona i els Pirineus s’anomena Gallia braccata (Gàl·lia en bragues) perquè els seus habitants porten braus, en contraposició a la Gàl·lia en toga que designa la Càl·lula cisalpina. El geògraf Strabo , en Geografia escriure que "els gals es vesteixen amb abrics , deixen que els cabells creixin i porten roba interior o bragues de grans dimensions i flotants. " A la Vida dels dotze Cèsars , Suetoni escriu: " Els gals han deixat les seves bragues per prendre la laticlavis . "

Les bragues "tenien innombrables variants, per satisfer les necessitats de les dones, dels homes, dels treballadors agrícoles i de la població noble" .

Peça de vestir romana

Les bragues van ser adoptades pels galo-romans i van ser exportades, abans de la conquesta romana , a Roma, on es van utilitzar sobretot en l' exèrcit romà .

Peça de vestir medieval

Abans del 1340, els vestits llargs no revelaven les bragues, però aquests abrics es van fer tan curts que "quan es van aplegar per servir un senyor, (molts) mostraven els seus carbons i el que hi havia a l'interior de tots els que hi havia darrere. I (els braus) eren tan estrets que necessitaven ajuda per vestir-se o despullar-se " .

Roba tradicional de camperols bretons i catalans (saravells)

Léon Le Berre descriu el 1935 a un antic camperol de Mahalon : "Al recinte firal (...) hi ha un vell Mahalon, que portava braus i xupens conservats . S’inclina amb una mà al pen-baz i sosté amb l’altra la corda d’un graciós pie-noire (...) ” .

Un criador de Mahalon que va a la fira de Pont-Croix .

Saravells vs. bataraz

Saravell és el nom d'un pantaló no vestitemprat l'Edat Mitjana . S'assemblaven als moderns boxer s.

La fixació

Els saravells eren escalfadors angenestelt fins que la roba ajustada del segle 14 va fer necessari que aquest últim en un doblet o punt de fluïdesa es van fixar. Aquesta combinació va ser finalment tancat per les mitges amb el segle 15 a principis bragueta desplaçats.

Textura

El saravells és en les il·lustracions contemporànies gairebé exclusivament blanc o de color natural representat, el que suggereix en conjunció amb altres fonts que gairebé sempre fetes de lli es va fer o altres fibres, disponibles a nivell regional ( cànem , possiblement blanca de llana ), és a dir, materials que es neteja fàcilment.

Història

L'origen exacte de saravells no s'allibera. Potser es tracta dels pantalons germàniques i va ser la influència bizantina amb mitges llargues, escalfadors de la cama , La forma exacta varia depenent de la regió, l'estat i el segle. Entre la moda molt arrugada del segle 13 que probablement va ser usat molt lluny de les persones simples tractats; de la manera més estreta cortesana del segle 12 i 14 que tenia un tall més estret. Una subespècie es diu Reiter Bruche, que difereix de la normal de Bruche pel tall. Les parts tenen, a l'interior de la cama que no hi ha costures, de manera que la comoditat es va incrementar a la cadira de muntar.

Amb la conversió d'escalfadors per ajustats pantalons finalment va ser reduït a tancar Boxershort- o Slipgröße. Ha sobreviscut no saravell material troballa, per la qual cosa la secció exacta segueix sent especulativa.

La versión oficial del "bataraz" y las alpargatas, se les olvidó el CHE

un tipo de pantalón bombacho de tela rústica por su color grisáceo algo moteado pasó a ser llamado "bataraz". La fuerte inmigración vasca, ocurrida en la segunda mitad del siglo XIX y primera mitad del siglo XX, difundió el uso de la boina y las alpargatas entre los gauchos (particularmente en la zona de la pampa húmeda), en el siglo XX y a principios de siglo XXI es frecuente el uso de un chambergo oscuro de alas medianas, semejante al sombrero de los huasos.

Es de hacer notar que la bombacha, el pantalón usado hoy en día, es una prenda introducida después de la Guerra de Crimea en la que Inglaterra fabricó cientos de miles de estas prendas para los turcos (es una prenda turca, una babucha, precisamente) y como quedó sobrante, aprovechó de su influencia económica en el Río de la Plata para introducirla allí, sustituyendo entonces al calzoncillo y al chiripá.