Usuari:Misterios/Entrisme

Per entrisme hom coneix una tàctica política utilitzada per alguns grups trotskistes de la IV Internacional. Consisteix a promoure l'afiliació (entrada) dels seus membres en els grans partits de masses dels seus respectius països, especialment en els pertanyents a la Segona Internacional. El seu objectiu principal era transformar aquests partits reformistes en partits revolucionaris. Entenien que aquesta tàctica els permetia mantindre un contacte quotidià amb desenes de milers de treballadors, guanyar el seu dret a participar en la lluita i en la discussió sobre els objectius del moviment, i controlar indirectament aquest moviment. Alhora aquesta tàctica els donava l'oportunitat indispensable de provar diàriament les seues idees i consignes en les accions de les masses. Encara avui en dia segueix utilitzant-se: un dels exemples més clars a Catalunya ha estat la infiltració de diferents organitzacions trotskistes a la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).

Història

Després de la mort de Lenin i l'arribada al poder de Stalin, aquest començà a imposar la seva concepció del socialisme en un sol país tant a la Unió Soviètica com al comunisme internacional. Els "trotskistes" i altres opositors a l'estalinisme que formaven l'Oposició d'Esquerra Internacional ja eren perseguits, segons ells, pels governs de la majoria dels països per ser propers al comunisme. Però Stalin, en veure'l com el seu major enemic, va començar també una feroç persecució en tot el món usant membres dels partits comunistes locals i agents de la GPU.

Al desaparèixer en la pràctica la democràcia interna i el centralisme democràtic en els partits comunistes de la Tercera Internacional sotmesos a la política de Stalin, els opositors no podien participar en els debats i en la vida interna dels seus partits. Les seues activitats (actes, manifestacions, propaganda....) dins i fora d'aquests partits eren sistemàticament perseguides i sabotejades. Els seus principals líders (Lev Trotski, Andreu Nin, etc.) i molts dels seus membres i simples simpatitzants de l'oposició van ser assassinats o fets desaparèixer. A més l'Oposició d'Esquerra no tenia una organització única ni líders clars. Ni tan sols Trotski, encara que era potser el més respectat, comptava amb el suport dels grups dispersos pel món.

En la seua difícil situació, i la seua falta de lligam amb les masses, aquestes estaven sent guanyades o continuaven sota la direcció d'organitzacions socialdemòcrates, reformistes o comunistes. En eixe context es proposa l'entrisme com una forma de guanyar simpatitzants al programa leninista revolucionari, introduint-se per curts espais en tals partits de masses per a guanyar als seus militants més avançats, que trencaven amb les seues direccions, a les organitzacions trotskistes de la IV Internacional, i canviar així el seu balanç de forces, abandonant després l'organització de masses. Coneguda com a "Gir Francés", l'entrisme va ser defensat per Trotski i altres membres destacats a partir dels anys 30, la qual cosa va provocar una gran polèmica que va aguditzar els enfrontaments interns. Aquesta tàctica sovint es confon amb la del cridat entrismo sui generis, adoptada pel corrent de Ted Grant, Corrent Marxista Internacional o El Militant, que consistix a practicar l'entrada massiva en les organitzacions de masses reformistes o comunistes per a transformar aquests partits en revolucionaris, militant sobre les seues bases, i lluitant per influir en la direcció, la qual cosa en la pràctica va suposar la dissolució gradual d'estos corrents trotskistes dins dels partits socialdemòcrates, estalinistes o social-liberals.

Molts seguidors de Trotski, opositors a aquesta classe d'entrisme sui generis, entre els quals destaquen Nahuel Moreno i els seus seguidors, la van combatre en el si de la IV Internacional, quan va ser adoptada pels seguidors del grec Michel Raptis, o Michel Pablo, en la tàctica coneguda com a pablismo, i recolzada per espai d'uns anys per Ernest Ezra Mandel, qui més tard rectificaria, junt amb els seus seguidors. Nahuel Moreno, i els seus seguidors, defensaven que aquesta tàctica seria liquidacionista per a les organitzacions que l'adoptaren dins de la IV Internacional, ja que suposaria la capitulació gradual a les direccions que pretenien disputar o amb què pretenien compartir front únic, la descomposició de seccions senceres de la IV i la dissolució gradual dins d'aquestes organitzacions, sent encertat el pronòstic, i donant lloc a una important escissió en la Internacional. La majoria de les organitzacions trotkistes han abandonat la pràctica de l'entrisme, i de manera més rotunda encara, la de l'entrisme sui generis, encara que algunes com el Corrent Marxista Internacional encara ho defensen. El seu antic dirigent Ted Grant ho explicava així: "Des de dins de les seues files, entre els lluitadors de la classe obrera, sorgiran les forces del marxisme revolucionari. Fora de les organitzacions de masses no es crearà res a puga resistir la força del temps."

L'entrisme aconseguia pels trotskistes el control, molts cops indirectament, d'un partit polític, influint en la ideologia dels seus militants. La relació del trotskisme amb la burgesia i l'imperialisme, ajudà a aquests últims a apropar-se fàcilment als moviments polítics de diferents països. El cas de James Burnham és un exemple, militant trotskista, fortament s'oposava al comunisme de la Unió Soviética. Després de passar pel Partit dels Treballadors Socialistes als Estats Units, Burnham s'integra a l'Oficina de Serveis Estratègics, i comparteix el seu odi cap a la Unió Soviètica amb els conservadors escrivint per la revista National Review. Gràcies als seus coneixements dels moviments polítics i l'estratègia comunista, James Burnham esdevingué un dels fundadors l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA).