Usuari:Pallares/Primera Guerra Bòer
La decisió de Colley d’iniciar l’atac a Majuba Hill quan les discussions per treva ja estaven en curs sembla que va ser una ximpleria, sobretot perquè hi havia un valor estratègic limitat. Les posicions bòers també estaven fora de l'abast dels rifles des del cim. Un cop començada la batalla de Majuba Hill, el comandament i la comprensió de Colley sobre la pèssima situació semblaven deteriorar-se a mesura que passava el dia, ja que va enviar senyals conflictius a les forces britàniques a Mount Prospect mitjançant heliògraf, primer sol·licitant reforços i després afirmant que els bòers es retiraven. El pobre lideratge, intel·ligència i comunicacions va provocar la mort de molts soldats britànics i del mateix Colley.
La Primera Guerra Bòer va ser el primer conflicte des de la Guerra d'Independència dels Estats Units, en què els britànics havien estat derrotats decisivament i obligats a signar un tractat de pau en termes desfavorables. La batalla de Nek de Laing seria l'última ocasió en què un regiment britànic va portar els seus colors oficials a la batalla.[1]
Pau de 1881[modifica]
El govern britànic, sota el primer ministre William Gladstone, va ser conciliador ja que es va adonar que qualsevol altra acció requeriria un reforç substancial de les tropes i era probable que la guerra fos costosa, desordenada i prolongada. El govern britànic, sense voler embolicar-se en una guerra llunyana, va ordenar una treva.
Sir Evelyn Wood (substitut de Colley) va signar un armistici per posar fi a la guerra el 6 de març i, posteriorment, es va signar un tractat de pau amb Kruger a O'Neil's Cottage el 23 de març de 1881, posant la guerra al final oficial. En el tractat de pau final, el Conveni de Pretòria, negociat per una Reial Comissió de tres homes, els britànics van acordar completar l'autogovern bòer al Transvaal sota la sobirania britànica. Els bòers van acceptar la reina i el control britànic sobre les relacions externes, els afers africans i els districtes nadius.
La Convenció de Pretòria va ser signada el 3 d'agost de 1881 i ratificada el 25 d'octubre per Transvaal Volksraad (parlament). L'acord no va restablir completament la independència del Transvaal, però va mantenir l'estat sota la sobirania britànica. Les tropes britàniques es van retirar i el 1884 la Convenció de Pretòria fou substituïda el 1884 per la Convenció de Londres, que preveia la plena independència[2] i l'autogovern, si bé encara tenia el control britànic de les relacions exteriors.
Quan el 1886 es va fer una segona troballa mineral important a uns trenta quilòmetres al sud de la capital boer a Pretòria, va reiniciar els interessos imperials britànics. La dorsal, coneguda localment com el "Witwatersrand" (literalment "dorsal d'aigües braves", una conca hidrogràfica), contenia el jaciment més gran del món de mineral d'or. Aquest descobriment va convertir el Transvaal, que havia estat una república boer en lluita, potencialment una amenaça política i econòmica per a la supremacia britànica a Sud-àfrica en un moment en què Gran Bretanya estava compromesa amb la lluita per les colònies africanes amb França i Alemanya.
Tensions entre els governs[modifica]
El 1896, Cecil Rhodes, primer ministre de la Colònia del Cap, va intentar derrocar el govern de Paul Kruger, que aleshores era president de la República Sud-africana o del Transvaal, l’anomenat atac de Jameson va fracassar.[2]
El 1899, les tensions van esclatar a la Segona Guerra Bòer, causada en part pel rebuig d'un ultimàtum per part dels britànics. L'ultimàtum de Transvaal havia exigit que totes les disputes entre l'Estat Lliure d'Orange i el Transvaal (aliat des de 1897) es resolguessin per arbitratge i que les tropes britàniques marxessin.[2] L'atracció d'or va fer que valgués la pena consumir els vasts recursos de l'Imperi Britànic i incórrer en els enormes costos necessaris per guanyar aquesta guerra. No obstant això, les fortes lliçons que els britànics havien après durant la Primera Guerra Bòer, que incloïen la punteria bòerica, la flexibilitat tàctica i l'ús del terreny, havien estat oblidades en gran manera quan va esclatar la segona guerra 18 anys després. Es van produir fortes baixes, així com molts contratemps, abans que els britànics acabessin guanyant.</nowiki>
- ↑ Bergen, 2017, p. 61.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Pretorius, 2011.