Vidriat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ceràmica vidriada de la dinastia Tang (618-907 dC) de Xina medieval.

En ceràmica, hom anomena vidriat al procés i tècnica de terrissa consistent a aplicar a les peces de fang, després de la seva primera cocció, una pel·lícula o vernís que, després de fondre's en un forn, pren una aparença cristal·lina.[nota 1] És per tant un recobriment llis i impermeable aconseguit en una segona cocció que haurà d'aconseguir de 800 °C a 1000 °C.[1]

En termes generals d'art, vidriat és el bany vitri per diferents procediments després de la seva aplicació mitjançant cocció.[2] Es fa especial referència a dos tipus clàssics de vernís: l'estannífer i el plumbífer.[3][4]

El seu descobriment se situa en el Pròxim Orient on s'ha documentat des de l'any 1500 a. C.[5]

Composició[modifica | modifica el codi]

Els vidriats estan composts sempre d'una quantitat variable de sílex. Són el producte de la combinació dels òxids fundents amb la sílice, actuant l'alúmina com a estabilitzant.

Els òxids en els cidriats[modifica | modifica el codi]

Els òxids que componen els vidriats han estat dividits en tres grups:

  • Bàsics: òxid de plom, òxid de sodi, òxid de potassi, òxid de calci, òxid de magnesi, òxid de bari, òxid de liti, òxid de zinc.
  • Neutres: òxid d'alumini (alúmina, òxid de bor.
  • Àcids: òxid de silici (sílice), òxid d'estany, òxid de titani, òxid de zirconi

Tipus[modifica | modifica el codi]

Els vidriats ceràmics poden classificar-se atenent a diversos criteris:

  • En funció del tipus de suport ceràmic sobre el qual s'apliquen o de la tecnologia emprada: pisa, bicocció, monococció porosa, gres, gres porcellànic o porcellana.
  • En funció del seu aspecte una vegada cuit: brillants, mats, metal·litzats, llustres.
  • En funció dels seus components poden distingir-se els "fritats" i els "crus".

Fritados[modifica | modifica el codi]

Es denomina fregida al procediment per mitjà del com es fan insolubles matèries primeres solubles en aigua. Una fregida és generalment un compost d'òxids o minerals escalfat fins a la seva fusió i refredat bruscament amb l'objecte de reduir-ho a fragments petits i facilitar la seva mòlta posterior. Una altra raó per fritar matèries primeres és reduir la seva toxicitat, com per exemple els compostos amb plom.

Crus[modifica | modifica el codi]

Els vidriats crus són aquells en els quals els òxids o minerals en el compost no han estat prèviament fritats.

Vidriat a la sal[modifica | modifica el codi]

El vidriat tradicional que s'aconsegueix banyant la peça amb sal comuna o llançant sal dins del forn durant la cocció de la ceràmica. Amb aquest procediment s'aconsegueix formar sobre les obres una capa vítria d'espessor variable, gran duresa i resistència als àcids, d'aquí la seva utilització en canelles per a desguassos i contenidors de líquids abans de l'aparició del plàstic.

Vidriat alcalí[modifica | modifica el codi]

Dóna com a resultat un to turquesa per contenir en la seva composició coure i insulsa o potassa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Més tècnica i rigorosament pot definir-se com Vedrí o Vidriat al compost d'òxids o minerals que s'aplica sobre un suport ceràmic i després s'escalfa a temperatura de fusió. Amb el posterior refredat s'aconsegueix formar sobre la peça una coberta vítria estable. Per extensió, es denomina "vidriat ceràmic" a la tècnica d'aplicació i cocció dels vidriats.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ’The Glazer’s Book’ – 2nd edition. A.B.Searle.The Technical Press Limited. London. 1935.
  2. Guillermo Fatás, Diccionario de términos de arte, p. 328.
  3. ’Ceramic Glazes’ Third edition. C.W.Parmelee & C.G.Harman. Cahners Books, Boston, Massachusetts. 1973.
  4. ‘Ceramics Glaze Technology.’ J.R.Taylor & A.C.Bull. The Institute Of Ceramics & Pergamon Press. Oxford. 1986.
  5. Antonio Car, Diccionario de términos cerámicos y de alfarería, p. 210.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Agrija Edicions, 2008. ISBN 84-96191-07-9. 
  • Tecnología de los materiales cerámicos. Edicions Díaz de Sants, 2005. ISBN 978-84-79787-226. 
  • Diccionario de materiales cerámicos. Sotsdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions, 2002. ISBN 84-36936-388. 
  • Diccionario de Términos de Arte. Anaya, 1993. ISBN 84-7838-388-3. 
  • al-Saad, Z. 2002. Chemical composition and manufacturing technology of a collection of various types of Islamic glazes excavated from Jordan. Journal of Archaeological Science 29:803-810.
  • Allan, J. 1973. Abu'l-Qasim's treatise on ceramics. Iran 9:111-120.
  • Borgia, I., B. Brunettu, A. Sgamellontti, F. Shokouhi, P. Oliaiy, J. Rahighi, M. Lamehi-rachti, M. Mellini, and C. Viti. 2004. Characterisation of decorations on Iranian (10th–13th century) lustreware Applied Physics A 79 (257-261).
  • Caiger-Smith, Alan, Tin-Glaze Pottery in Europe and the Islamic World: The Tradition of 1000 Years in Maiolica, Faience and Delftware (Faber and Faber, 1973) ISBN 0-571-09349-3
  • Caiger-Smith, Alan, Lustre Pottery: Technique, Tradition and Innovation in Islam and the Western World (Faber and Faber, 1985) ISBN 0-571-13507-2
  • Canby, S. R. 1997. Islamic lustreware. In Pottery in the making: world ceramic traditions, edited by I. Freestone and D. Gaimster. London: British Museum Press.
  • Carnegy, Daphne, Tin-glazed Earthenware (A&C Black/Chilton Book Company, 1993) ISBN 0-7136-3718-8
  • Harris, David, Guide To Looking At Italian Ceramics (J. Paul Getty Museum in association with British Museum Press, 1993)
  • Kleimann, B. 1986. History and development of early Islamic pottery glazes. In Proceedings of the 24th international archaeometry symposium, edited by J. S. Olin and M. J. Blackman. Washington DC: Smithsonian Institution Press.
  • Manson, R. B., and M. S. Tite. 1997. The beginnings of tin-opacification of pottery glazes. Archaeometry 39:41-58.
  • McCully, Marylin (ed.), Picasso: Painter and Sculptor in Clay (Royal Academy of Arts, 1998) ISBN 0-900946-63-6
  • Molera, J., T. Pradell, N. Salvadó, and M. Vendrell-Saz. 1999. Evidence of Tin Oxide Recrystallization in Opacified Lead Glazes. Journal of American Ceramic Society 82:2871-2875.
  • Molera, J., M. Vendrell-Saz, and J. Pérez-Arantegui. 2001. Chemical and textural characterization of tin glazes in Islamic ceramics from eastern Spain. Journal of Archaeological Science 28:331-340.
  • Piccolpasso, Cipriano, The Three Books of the Potter's Art (trans. A.Caiger Smith and R.Lightbown) (Scolar Press, 1980) ISBN 0-85967-452-5
  • Ravaglioli, A., A. Keajewski, M. S. Tite, R. R. Burn, P. A. Simpson, and G. C. Bojani. 1996. A physico-chemical study on some glazes coming from Romagna's and Neaples's Moiolica. Fraenza 82:18-29.
  • Tite, M. S. 1991. Technological investigations of Italian Renaissance ceramics. In Italian Renaissance pottery: papers written in association with a colloqium at the British Museum, edited by T. Wilson. London: British Museum Publication.
  • Tite, M. S., I. Freestone, and R. B. Manson. 1998. Lead glazes in antiquity - methods of production and reasons for use. archaeometry 40:241-260.
  • Tite, M. S., T. Pradell, and A. Shortland. 2008. Discovery, production and use of tin-based opacifiers in glasses, enamels and glazes from the late Iron Age onwards: a reassessment. Journal of Archaeological Science 50:67-84.
  • Vendrell, M., J. Molera, and M. S. Tite. 2000. Optical properties of tin-opacified glazes. Archaeometry 42:325-340.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]