Walkie-talkie

Exemplars de walkie-talkies recreatius, d'aficionat i de joguina.

Un walkie-talkie és un transceptor portàtil de transmissió de banda bidireccional portàtil. El seu desenvolupament, el qual fou durant la Segona Guerra Mundial ha estat acreditat a diferents persones, d'entre les quals hi trobem a Donald Hings, a Alfred Gross, enginyer de ràdio, i a equips d'enginyers de Motorola. Els walkie-talkies van començar a ser emprats per infanteries d'exèrcits i per part d'altres unitats de combat, i en acabar la guerra, van començar a ser utilitzats per policies i altres forces de seguretat. Finalment, el seu ús es va estendre al públic general i foren cada vegada més usats en múltiples professions, com per exemple la construcció.

Els walkie-talkies típics s'assemblen a un telèfon mòbil, amb un altaveu incorporat en un extrem i un micròfon en l'altre (tot i que en alguns dispositius l'altaveu també s'utilitza com a micròfon). La gran majoria dels walkie-talkies tenen una antena muntada a la part superior de la unitat. Per mantenir una conversa a través d'aquest dispositiu l'usuari, normalment, no ha d'apropar l'altaveu a la seva orella, ja que la veu del transmissor surt a un volum bastant alt, molt similar a la manera en la qual funciona un telèfon mòbil en "mode altaveu". Un walkie-talkie és un dispositiu de comunicació semidúplex. Múltiples walkie-talkies utilitzen un únic canal de ràdio, i només es pot transmetre una ràdio al canal a la vegada. El transceptor normalment està en mode de recepció; quan l'usuari vulgui parlar, ha de prémer el botó push-to-talk (en català: prémer per parlar) (conegut per les seves inicials PTT) que apaga el receptor i encén el transmissor.

Història

Un SCR-300 motxilla militar transceptor, nicknamed "walkie talkie"

El primer receptor/transmissor en ser anomenat walkie-talkie.

El que es considera com al primer walkie-talkie és el dispositiu de l'inventor canadenc Donald Hings, qui fou la primera persona a crear un sistema de ràdio portàtil per al seu empresari CM&S l'any 1937. Inicialment, Hings va anomenar al sistema amb el nom de "packset", encara que més tard es va conèixer com a "walkie-talkie". En l'any 2001, Hings va ser condecorat formalment per la importància que va representar el seu dispositiu en l'esforç de la guerra. El model C-58, conegut com a Handy-Talkie, de Hings, va estar en servei militar el 1942, resultat d'un desenvolupament que començà l'any 1940.

Un altre dispositiu walkie-talkie destacable fou el SCR-300 de Motorola, creat per un equip d'enginyeria de la companyia de fabricació Galvin (precursora de Motorola) a l'any 1940.

Un SCR-536 (conegut amb el nom de handy talkie de l'exèrcit americà. Aquest fou el primer walkie-talkie totalment portàtil.

Com anteriorment s'ha explicat, els walkie-talkies van passar a estendre's al públic general just després de la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, els wakie-talkies han anat acaparant cada vegada més esferes laborals diferents, fins a arribar a l'àmbit recreatiu i lúdic. Els infants que poden jugar i experimentar amb walkie-talkies ho fan gràcies a la fabricació de dispositius fets de plàstic resistent i d'un fàcil maneig.

Ús en l'actualitat

Avui en dia els dispositius walkie-talkies són emprats en múltiples sectors i àmbits.

Els àmbits laborals més destacables en els quals aquests dispositius són utilitzats habitualment són el sector de la construcció, més concretament en les obres de construcció o rehabilitació d'edificis, i en l'àmbit dels cossos de seguretat, especialment per oficials de policia o per paramèdics i treballadors d'emergències mèdiques.

Pel que fa a l'àmbit militar, els walkie-talkies se segueixen utilitzant.

Cal afegir, però, que paradoxalment, els walkie-talkies, sent un antecedent dels telèfons mòbils, s'han vist molt probablement afectats per l'aparició d'aquests últims a causa de la revolució que van suposar en el món de la comunicació per ones de ràdio, superant en qualitat de so i funcionalitat als walkie-talkies.

Un exemplar de Motorola HT1000