María Remedios del Valle

María Remedios del Valle

Biografia
Naixement	1767 Buenos Aires (Argentina)
Mort	8 novembre 1847 (79/80 anys) Buenos Aires (Argentina)
Activitat
Ocupador	Exèrcit del Nord
Carrera militar
Lleialtat	Províncies Unides del Riu de la Plata
Branca militar	Exèrcit del Nord
Rang militar	sergent major

María Remedios del Valle (ca. 1768–1847) també coneguda com la "Mare de la Pàtria" va ser una afroargentina que va passar de ser una de les persones no militars que seguien l'exèrcit a esdevenir soldat per participar en la Guerra d'Independència d'Argentina. Ferida en la batalla, capturada, empresonada i fugida, va perdre tota la seva família durant la guerra. Quan va acabar la guerra, va tornar a Buenos Aires i finalment es va dedicar a la mendicitat. Descoberta per un dels generals sota els quals havia lluitat, se li va aprovar una pensió que es va pagar durant l'última dècada de la seva vida. Molt oblidada fins a principis del segle XXI, quan els historiadors argentins van començar a incloure les contribucions dels negres argentins, ara és àmpliament reconeguda per les seves contribucions a la independència de la nació. La legislatura argentina va declarar el 8 de novembre com a Dia Nacional de la Cultura Afroargentina i Africana el 2013.

Primers anys

María Remedios del Valle va néixer a Buenos Aires, Argentina i figurava als seus registres militars com a parda, un terme que anteriorment s’aplicava als descendents triracials d'europeus, indígenes americans i esclaus de l’Àfrica occidental, que més tard es va aplicar a gairebé totes les persones d'orígen africà. Segons el testimoni donat al Diario de Sesiones de 1828, un registre del Congrés, tenia "seixanta anys o més", el que situa el seu naixement cap al 1768.

Carrera

María Remedios del Valle, amb el seu marit i els seus dos fills, acompanyaven a l' Exèrcit del Nord, que havia estat desplegat per les Províncies Unides del Río de la Plata per alliberar el Perú i l'Alt Perú, ara Bolívia, d'Espanya. Aquesta va ser la primera expedició militar a l'interior i que va sortir de Buenos Aires el 20 de juny de 1810 sota el comandament del capità de la 6a companyia del batalló d'artilleria Volante. Inicialment, del Valle es trobava entre els rabonas, o seguidors del campament, que eren reclutats de la pagesia pobra urbana i rural per seguir les tropes i proporcionar serveis de cuina i infermeria, portar armes i municions i reunir informació que pogués ajudar els militars.

L’exèrcit va arribar el desembre de 1810 a Potosí. Es recorda especialment la participació de Del Valle en les batalles de Huaqui (20 de juny de 1811) i la posterior retirada de l'exèrcit a Jujuy, l'èxode de Jujuy (23 d'agost de 1812), les victòries a Tucumán (24 de setembre de 1812) i Salta (20 de febrer de 1813), i la desfeta de Vilcapugio (1 d'octubre de 1813) i Ayohuma (14 de novembre de 1813)". Abans de la batalla de Tucumán, va demanar permís al general Manuel Belgrano per atendre les tropes que havien caigut a la primera línia. Belgrano va denegar el permís en considerar que les dones no eren adequades per al servei al front. Ignorant la seva ordre, del Valle va continuar amb el seu pla i més tard va ser reconeguda per Belgrano amb el rang de capitana de l'exèrcit. Durant la batalla d'Ayohuma, del Valle va resultar ferida quan va ser tirotejada per l'enemic i presa per les forces espanyoles com a presonera. Durant la seva captivitat, va ajudar diversos presoners en fugides i va ser condemnada a ser assotada públicament durant nou dies consecutius. Finalment, va escapar i va tornar a l'exèrcit per ajudar als ferits al camp de batalla, on va romandre fins al final del conflicte.

Se sap poc de la història del Valle després que la guerra acabés el 1818, i fins al voltant del 1826. Se sap que el seu marit i els seus dos fills van morir en els conflictes, encara que es desconeixen les circumstàncies. El 23 d'octubre de 1826 va sol·licitar una indemnització pels serveis prestats per la seva família durant la Guerra d'Independència d'Argentina, però la seva demanda va ser denegada. La mala salut i l'edat van limitar la seva capacitat de proveir-se, i del Valle va començar a demanar menjar als convents de la ciutat. El general Juan José Viamonte la va descobrir al carrer en un estat lamentable i va sol·licitar a la legislatura en nom seu que li proporcionés una pensió. Amb el suport d'altres generals, com Anzoátegui, que aleshores era capità; el general Eustaquio Díaz Vélez, que va declarar que havia exercit de guerrillera i havia ajudat els ferits; i el coronel Hipólito Videla, que va confirmar que del Valle havia estat ferida i empresonada a Ayohuma. Un examen del cos de del Valle va confirmar que tenia sis cicatrius que demostraven que havia estat ferida per bales i espases.

Tomás de Anchorena, membre de la legislatura, també va presentar un cas en la seva defensa i la legislatura va acordar concedir a del Valle un salari pel rang de capità de la infanteria. Això va ser elevat posteriorment a compensació com a sergent major de la cavalleria. Del Valle va començar a ingressar el salari complet corresponent al seu rang el 1830. Va continuar rebent una pensió fins a la seva mort el 1847, tot i que els registres demostren que entre 1836 i 1847 es va fer el pagament a Remedios Rosas.

Mort i llegat

Una nota datada el 8 de novembre de 1847 als registres de pensions dels arxius militars indica que Rosas havia mort. Va aparèixer per primera vegada en un llibre d'història a l'Argentina a principis dels anys trenta, quan Carlos Ibarguren va publicar la seva història i el 1944 Buenos Aires va nomenar un carrer en honor seu. Tanmateix, va ser molt oblidada fins a principis del segle XXI, quan els afroargentins, activistes i erudits van començar a incloure la història de les persones que havien quedat fora de la historiografia del país a causa de la deliberada discriminació per raó de gènere i raça. A principis del segle XXI és àmpliament reconeguda per les seves contribucions i nombroses publicacions han relatat la seva història. Des del 2013, el 8 de novembre se celebra en honor seu, com el Dia Nacional de la Cultura Afroargentina i Africana.

Bibliografia

• Davies, Catherine; Owen, Hilary; Brewster, Claire. South American Independence: Gender, Politics, Text. Liverpool, England: Liverpool University Press, 2006. ISBN 978-1-78138-797-9. 
• Ghidoli, María de Lourdes; Cronin, Kate Adlena (translator). «alle, María Remedios del (?–1847)». A: Dictionary of Caribbean and Afro–Latin American Biography. Oxford, England: Oxford University Press, 2016. ISBN 978-0-199-93579-6.   – via Oxford University Press's Reference Online (subscripció necessària)
• Guzmán, Florencia «María Remedios del Valle. 'La Capitana', 'Madre de la Patria' y 'Niña de Ayohuma'. Historiografía, memoria y representaciones en torno a esta figura singular» (en spanish). Nuevo Mundo Mundos Nuevos, 16 December 2016. DOI: 10.4000/nuevomundo.69871.
• Hossein, Caroline Shenaz. The Black Social Economy in the Americas: Exploring Diverse Community-Based Markets. New York, New York: Palgrave Macmillan US, 2017. ISBN 978-1-137-60047-9. 
• Oporto Ordóñez, Luis «Indios y mujeres en la Guerra del Pacífico Actores invisibilizados en el conflicto» (en spanish). Fuentes, Revista de la Biblioteca y Archivo Histórico de la Asamblea Legislativa Plurinacional, vol. 8, 31, 2014, pàg. 6–29.
• [18 December 2010] Peruso, María Luisa. Las Mujeres y sus Luchas en la Historia Argentina (en spanish). Buenos Aires, Argentina: Ministerio de Defensa, 2006. ISBN 978-9-879-74975-3.