Vés al contingut

Influència dels mitjans de comunicació de masses: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Edició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Creada per traducció de la pàgina «Influence of mass media»
(Cap diferència)

Revisió del 01:05, 8 des 2022

A l'estudi dels mitjans de comunicació de masses, la sociologia, la sociologia digital, la psicologia de mitjans, la teoria de la comunicació, l'influència i els efectes dels mitjans són temes relacionats amb la cultura de masses, els mitjans de comunicació i la influència d'aquests en els pesaments, actituds i comportaments de la societat. Tant se val si són mitjans escrits, televisats o parlats/orals, ja que els mitjans de comunicació sempre (independentment del format) arriben a una gran audiència. Els mitjans de comunicació de masses o mass media (canals utilitzats per distribuir informació a una àmplia quantitat de persones, sense cap intent de personalització) tenen un paper essencial a l'hora de modelar la cultura moderna i són un element essencial per a l'estudi d'aquesta cultura.[1]


La influència dels mitjans de masses i/o "l'efecte dels mitjans" (the media effect) afecta a diferents aspectes de la nostra vida. Alguns aspectes poden ser les nostres opinions i creences individuals, la nostra manera de votar (ideals polítics), esbiaixar el coneixement en un determinat camp o tema específic (degut a les informacions falses), etc.

La influència dels mitjans ha anat evolucionant i augmentant al llarg dels anys, i ho seguirà fent a mesura que es desenvolupin els mitjans.[2] La influència dels mitjans en el desenvolupament psicosocial i cognitiu dels nens (entesos com infants) és forta. En tant, és important que els metges adverteixen als pares de l'importància de no sobreexposar als seus fills I proporcionar orientació sobre l'as adequat dels mitjans (ja sigui la televisió, la ràdio, els videojocs o Internet).[3] A mesura que evolucionen els mitjans de masses, la crítica també ho fa. Ho fa amb força, sobretot, en temps de canvi on aparareixen noves formes de periodisme, nous formats de mitjans, nous mercats de mitjans, noves maneres d'abordar els mercats dels mitjans i les noves tecnologies dels mitjans.[4]

La influència dels mitjans és la conseqüència directa dels missatges mediàtics. És a dir, és la resposta i força real exercida pels missatges mediàtics. Com a resultar es pot prouder un canvi o reforç en les creences i pensaments (individuals o d'una audiència). Aquesta és la base de la teoria de l'aprenentatge social. Ens mostra com algú pot canviar la seva manera de ser o la seva manera de fer les coses en veure com les fa una altra persona.

Un exemple seria el següent, una persona fa una publicació a una xarxa social sobre la seva visió política. Més tard veu que un amic seu discrepa en el que ell pensa. Pot passar que aquella persona canviï la seva opinó per no sentir-se diferent, respecte al seu amic.

Moltes persones confien en les xarxes socials i les consideren bones fonts sobre notícies d'actualitat.[5] Els efectes dels mitjans són efectes mesurables que soregeixen arran de la influència dels mitjans o dels missatges mediàtics. El fet de que un missatge mediàtic tingui efectes sobre una determinada audiència depen de diversos factors, com la demografia de la audiència, les característiques psicològiques, etc. Els efectes I conseqüències poden ser positius o negatius, bruscos o graduales, de curta o larga dorada. Tot i així, no tots els efectes produeixen canvis; fins i tot, alguns mitjans enforteixen creences existents o potencien la reflexió. Els investigadors examinen una audiència després de l'exposició als mitjans per a poder detectar canvis en la cognició, les creences, actitud, així com els efectes emocionals, fisiològics i de comportament.[6]

Hi ha diversos estudis acadèmics que aborden els mitjans i els seus efectes. Dos investigadors "Bryant" i "Zillmann" van definir els mitjans de la següent manera:[7]

« the social, cultural, and psychological impact of communicating via the mass media »
— Bryant i Zillmann


Perse, un altre investigador, va afirmar que els investigadors dels mitjans de comunicació s'encarreguen d'estudiar com controlar, millorar o mitigar l'impacte dels mitjans de comunicació sobre els individus i la societat (en anglès: "how to control, enhance, or mitigate the impact of the mass media on individuals and society").[8]


Lang va dir que els investigadors dels efectes dels mitjans estudien "quins tipus de contingut, en quin tipus de mitjà, afecten a quines persones, en quines situacions" (en anglès: "what types of content, in what type of medium, affect which people, in what situations") [9]

McLuhan assenyala a la seva teoria de l'ecologia dels mitjans que "El mitjà és el missatge" (en anglès: the medium is the message). [10]

Esfera pública

La relació existent entre la política i els mitjans de masses s'entèn ja que els mitjans de comunicació són una font en la formació de l'opinó pública i en les creences/tendències polítiques. Hi ha persones que es refereixen als mitjans com la quarta branca del govern (dins dels països democràtics).[11] Els representants i els partits polítics són cuidadosos amb la seva presència als mitjans (presència mediàtica) i a la cobertura pública de les seves aparicions (espais i territoris on es mostra). Els mitjans de comunicació de masses també tenen força influència a les intitucions (hi podrien acabar afectant a la legislació). Mitjançant acords amb els mitjans, grups socials tenen la capacitat de difondre un missatge i d'influir en la presa de decisions dels integrants de la societat respecte a temàtiques com la seguretat dels infants, el control d'armes, etc... [12]

Història

Els estudis dels effects dels mitjans de comunicació han passat per diverse fases. Sovint, aquestes fases, corresponen amb el desenvolupament de les tecnologies dels mitjans. Aquestes en són les fases:

Fase 1: El poder dels efectes dels mitjans

A inicis del segle XX, es van desenvolupar noves tecnolgies que afectaven directament als mitjans de comunciació (a la ràdio, al cinema, etc). Es va atribuir als mitjans la capacitat de modelar les creences, el coneixement i el comportament de l'auidència (segons el desig i voluntat dels emissors/comunicadors).[13][14] L'assumpció més evident, en relació als efectes dels mitjans, fou que les audiencies (els espectadores) eren passives i homogènies. Aquesta assumpció no estava basada en una evidencia empírica, sinó en suposicions que partien d'estudis de la naturaleza humana. Es van definir dues explicacions que justificaven aquesta percepció dels efectes dels mitjans:

  1. Les tecnologies de la comunicació estaven arribant a una gran audiència, fins i tot, arribaven a les llars de famílies de classe mitjana. La velocitat (gran rapidesa) a la qual és difonia la informació va sorprendre a la gent. Aquesta gran velocitat de difusió podria haver enfosquit la percepció de l'audiencia sobre qualsevol efecte mediàtic.
  2. En temps de guerra és van utiltizar tècniques de propaganda per part de diversos governs. Fou una manera d'unificar al poble sota una mateixa opinió i visió del món. La reacció a aquesta propaganda serveix per a ejemplificar el fort poder dels mitjans sobre la societat.

Les primeres investigacions que es van dur a terme sobre els efects dels mitjans sovint es van centrar en la segona explicació (en la propaganda). Un exemple seria l'estudi dut a terme per Harold Lasswell l'any 1927.[15]

Pel que fa a l'entorn tecnològic i social, les primeres teories dels efectes dels mitjans afirmaven que els mitjans de comunicació eren poderos i tenien la capacitat de canviar la societat. [16] Una teoria important seria la teoria hipodèrmica de la comunicació. Aquesta teoría considera que l'audiència és l'objectiu d'una bala o injecció disparada/administrada des de la pistola/mà dels mitjans. El públic, segons aquesta teoria, no te la capacitat d'evitar o resistir l'injecció/bales.

Fase 2: Limitacions dels efectes dels mitjans

A la dècada de 1930 la segona fase dels estudis sobre els efectes dels mitjans va confirmar la importància i necesitat d'una investigació empírica. Alhora va evidenciar la complexitat dels efectes mediàtics (i va detminar que aquesta complexitat anava lligada a la naturalesa humana d'una determinada audiència). [13]Els estudis de Payne Fund, realitzats als Estats Units durant aquest període, es centraren en l'efecte dels mitjans en els joves.

També podem trobar altres estudis que es van centrar ens les tècniques de persuasió i en les possibilitats o usos de la persuasió planificada. Carl Hovland l'any 1949 va dur a terme una sèrie d'estudis per evaluar els efectes que comportava l'adoctrinament, mitjançant pel·lícules, de les mílicies americanes.[17] Paul Lazarsfeld, amb l'ajut dels estudis sobre l'efectivitat de les campanyes electorals democràtiques dels seus companys, va elaborar un estudi sobre l'efectivitat de les campanyes polítiques.[18]

Els investigadors van descobrir una creixent evidència empírica de la naturalesa idiosincràtica dels efectes dels mitjans sobre els individus i les audiències. Van identificar diverses variables que intervenien de manera directa com ara atributs geogràfics o factors psicològics i social. També van determinar diferents comportaments Davant l'ús dels mitjans. En afegir aquestes noves variables a la investigació, era difícil isolar la influència dels mitjans que es tingués qualsevol efecte sobre la cognició (coneixement), l'actitud i el comportament de l'audiència.

« Some kinds of communication on some kinds of issues have brought to the attention of some kinds of people under some kinds of conditions have some kinds of effect. »
— Bernard Berelson, Berelson, B. (1959). "The state of communication research". Public Opinion Quarterly. 23 (1): 1–2.


Malgrat la concepció d'un mitjà de comunicació de masses "totpoderós" va diluir-se, això no volia dir que els mitjans no tinguessin influència o efecte sobre la societat. El que es creía era que l'estructura preexistent de les relacions socials i els contextos culturals eren els que s'encarregaven, realment, de modelar les opinions, les actituds i els comportaments de la gent. I que, els mitjans, simplement, funcionaven dins d'aquestes complexos processos establerts. Aquesta visió i concepció va tenir un efecte atenuador en els estudis dels efectes mediàtics.[16]

Algunas de les teories més representatives i rellevants són:

  • Teoria de dues passes (Elihu Katz i Paul Lazarsfeld) : discuteix els efectes indirectes dels mitjans, afirmant que les persones es veuen afectades pels mitjans a través de la influència interpersonal dels líders d'opinió.
  • Teoria de l'exposició selectiva de Klapper (en anglès: Klapper's selective exposure theory) : Joseph T. Klapper afirma en el seu llibre, The Effects Of Mass Communication, que les audiències no són objectius passius de cap contingut de comunicació. Sinó que els públics trien de manera selectiva el contingut que s'alinea amb les seves conviccions.

Filtres "Chomsky"

Noam Chomsky ha establert cinc filtres mitjançant els quals operen els diferents mitjans de comunicació: [19][20]

  • Propietat: les empresas dels mitjans de comunicació són grans corporacions que intenten fer negoci, així que la gran majoria dels seus articles seran aquells que els aportin més beneficis.
  • Publicitat: els costos dels mitjans, sovint, són superiors a allò que el lector/espectador/receptor està disposat a pagar. Les grans empreses, degut a aquest fet, estan en dèficit. Per combatre aquest dèficit s'utiltizen anuncis. Mentre els mitjans es venen als consumidors (lectors, oyents, etc), aquests consumidors, són venuts als anunciats (empreses publicitàries).
  • L'elit mediàtica (o l'elit dels mitjans) : el periodisme, degut a la seva naturalesa, no permet una regulació total. Això significa que, de vegades, permet la corrupció de governs, corporacions, i de grans institucions que saben com "jugar i guanyar" al sistema.
  • Flak: Es difícil que un periodista és distanciï d'allò consensuat, ja que el periodista patirà allò que anomenem "flak". El flak són respostes negatives a una declaració o publicació als mitjans. És tracta d'una paraula alemanya que designaba el "foc antiaeri". D'ella deriva un nou significat: "crítica immediata", per exemple "flak magazine" o "flakphoto".[1] Sovint, quan una història/temàtica no s'alinea amb la narrativa d'un poder, aquell poder intentarà desacreditar les fonts, contradir i anul·lar les publicacions i tractar de distrure als lectors.
  • L'enemic comú: la creació d'un enemic comú perquè l'audiencia (els receptors) es mostrin i manifestin en contra ajuda a unificar l'opinió pública.

Fase 3: Efectes redescoberts dels mitjans

La teoria dels mitjans de comuniació era limitada i es va veure fortament afectada per l'aparició de noves evidències que recolzaven una idea anterior: els missatges estesos en els mitjans de comunicació poden arribar a afectar a la societat.[21]

K. Lang i G. Lang l'any 1981 van exposar que l'acceptació de la teoria que parlava d'un efecte mediàtic limitat era errònea. L'error era fruit d'una generalització indeguda. A més, van afegir que l'evidència disponible a finals dels anys 50's (fins i tot, quan aquesta es compara amb les concluisons negatives) no dona cap mena de justificació plausible per a un veredicte global sobre la importància mediàtica.[22]


Als 50's i 60's, l'ús i consum generalitzat de la televisió indicava el seu poder i importància dins la vida social. Els investigadors, en aquella època, s'adonaren que la gran majoria d'investigacions i estudis anteriors es centraven, únicament, en els efectes immediats o a curt termini. El model anomenat "stimuli-reaction" (reacció d'estímul, en català) introduia la possibilitat d'efectes profunds i potents a llarg termini. El canvi dels estudis a analitzar els efectes a llarg termini en comptes dels efectes a curt termini va suposar la renovació de l'investifació dels efectes dels mitjans. Es va posar més atenció als patrons culturals col·lectius i a les definiciones de realitat social, ideologia i comportament institucional. Malgrat les audiències encara tinguessin control sobre allò que consumien, "la manera com els mitjans seleccionaven, processaven i modelaven el contingut (segons el seu propi criteri) podia tenir una influència directa en la manera en com es rebia i interpretava i, en tant, podía tenir diverses conseqüències a llarg termini".(Mcquail, 2010).[16]


Algunas de les teories més importants són:

  • Agenda mediàtica (Agenda-setting theory): exposa com la selecció de temes i la freqüència d'informació dels mitjans de comunicació va afectar la importància percebuda de temàtiques específiques dins l'audiència pública.
  • Enquadramen (framing) : evidencia la capacitat dels mitjans de comunicació per a manipular i modificar la interpretació de l'audiencia d'un determinar missatge mediàtic. Ho fa mitjançant un control precís dels angles (perspectives), fets, opinions i extensió de cobertura.
  • Knowledge-gap theory : afirma la influència a llarg termini dels mitjans de comunicació sobre l'estat socioeconòmic de les persones amb la hipòtesi que "a mesura que augmenta la infusió d'informació dels mitjans en un sistema social, els estrats d'estatus socioeconòmic més alts tendeixen a adquirir aquesta informació més ràpidament que el estrats d'estatus socioeconòmic més baix. La diferència socieoeconòmica és la que causa aquesta bretxa de coneixement i fa que aquesta augmenti, en cometes, de disminuir." [23]
  • Teoria del cultiu (Cultivation theory, en anglès) : a mesura que l'audiència participa en els missatges mediàtics, sobretot a la televisió, aquests missatges afecten i fusionen el món retratat amb el món real.

Fase 4: Efectes mediàtics negociats

A finals dels 70's, els investigadors van examinar el rol dels mitjans en la configuració i modelatge de les realitats socials, també conegut com "constructivisme social" (social constructivism, en anglès)(Gamson i Modigliani, 1989). [13] [24] Aquest enfocament avaluava el paper dels mitjans de comuniació en la contrucció de significats i en la correspondència d'aquests amb la seva realitat social. En primer lloc, els mitjans donen forma, de manera estructurada i predictible, a la manera com la gent veu la societat. Es a dir, "crean" les imatges que representen la societat. ja sigui als mitjans informatius (noticiari) o a aquells que proporcionen entreteniment. En segon lloc, les audiències construeixen o modifiquen la seva percepció de la realitat social - i el seu paper en ella - mitjançant les realitats representades als mitjans. Els individus que formen aquestes audiències poden controlar la seva interacció i interpretació d'aquestes realitats construïdes pels mitjans. Tantmateix, quans els missatges dels mitjans són l'única font d'informació, l'audiència possiblement aceptarà aquelles realitats construïdes pels mitjans. També poden optar per generar/crear/formar la seva realitat social utilizan altres fonts, com l'experiència personal o l'entorn cultural.

Aquesta fase també va afegir mètodes de recerca qualitatius i etnogràfics als mètodes quantitatius i conductistes existents. A més a més, diversos projectes van centrar-se en els efectes mediàtics al voltant de la cobertura mediàtica dels moviments socials minoritaris i marginals.[16]

Recerca important:

  • La investigació de Van Zoonen (1992): aquesta recerca investiga la contribució dels mitjans de comunicació al moviments de dones als Països Baixos. [25]

Fase 5: Nous entorns mediàtics

A la dècada de 1970, van sorgir noves investigacions que es centraven en els efectes del comportament individual i/o col·lectiu en entorns mediats per ordinadors.[13] El focus es va posar en l'efecte que té la comunicació via ordinadors (computer-mediated communication, abreviat CMC. En català es podria dir CVO) en la interacció interpersonal i grupal. Les primeres investigacions analitzaren les interracions socials i les impressions que persones que es comunicaven via ordinador tenien de l'altre (donades les limitaciones de la comunicació via ordinador com l'anonimat o la manca de senyals no verbals -auditives o visuals-).[2] La primera generació d'investigadors sobre CVO van comparar només el contingut d'Internet. És a dir, només "text" existent (per exemple, correus electrònics) amb la comunicació cara a cara.(Culnan i Markus, 1987). [26] Dos investigadors, Daft i Lengel (1986), an desenvolupar la teoria de la riquesa dels mitjans (media richness theory, en anglès) per poder avaluar l'habilitat dels mitjans de reproduir informació.[27]

L'internet va adoptar ampliamente un es personal a la dècada de 1990, ampliant els estudis sobre CVO. Teories com el processament d'informació social (Walther, 1992) (en anglès, social information processing) [28] o el model d'indentificació/desindividualització social (SIDE, social identification/deindividuation model) (Postmes, 2000)[29] van estudiar el efectes de la CVO mitjançant una comparació amb els efectes de la comunicació cara a cara. Amb l'aparició de continguts dinàmics generats pels usuaris a pàgines webs i l'aparició continua de noves xarxes socials els resultats de les investigacions són encara més favorables a l'hora d'analizar la CVO. Un exemple seria el que van exposar Valkenburg i Pete l'any 2009. Ells van desenvolupar una hipòtesi que afectava als adolescents . Aquesta hipòtesi afirmava que les xarxes socials eren utilitzades pels joves, principalment, per a estar en contacte amb els seus amics. S'exposava, que aquest ús dels nous mitjans millorava i realçava les amistats.[30] Les noves tecnologies que permeten la CVO estan evolucionant notablement i de manera bastant ràpida. Aquest avenços exigeixen noves teories dels efectes dels mitjans.[16]

Model d'efectes basat en les preferències

Els nous mitjans i les tecnologies web (incloses les xarxes socials) estan obligant als estudiosos de la comunicació a repensar els models d'efectes tradicionals (plantejats per Bennett i Iyengar l'any 2008). [31] Amb els entorns mediàtics canviants i amb els comportaments en evolució de l'audiència, alguns investigadors plantegen que el paradigma actual per a la investigació dels mitjans utilitza un model d'efectes basat en les preferències (Cacciatore, Scheufele i Iyengar, 2016). [32] L'entorn de notícies en línia està cada cop més fragmentat i fa coincidir un determinat contingut amb el seu públic (ho aconsegueix en funció de les seves creences i preferències existents).[33]

Això està motivat per tres fenòmens diferents:

  1. Els mitjans de comunicació s'han anat adaptant cada vegada més cap a público fragmentats i ideològicament estrets amb la finalitat de crear entorns publicitaris més lucratius.[34]
  2. Els individus confien en la informació seleccionada expresament per a ells. Aquest informació es correspon amb les seves creences prèvies agrupades en fonts personalitzades (personalized feed), anomenades " cambres d'eco ". [35]
  3. Les noves interfícies dels mitjans, com ara els resultats personalitzats dels motors de cerca, condueixen a una adaptació de la informació limitada (tant per l'entrada voluntària com involuntària dels usuaris).[36]

Aquests tres factors poden portar a replantejar-nos els efectes dels mitjans en el nou entorn mediàtic, inclòs el concepte de la "persuasió a mida" (en anglès, tailored persuasion).

Tipologia

L'ampli ventall dels estudis dels efectes mediàtics suposa un gran repte organitzatiu. Hi ha diferents mètodes per a classificar i fer l'endreça dels diferents efectes:

  1. Organització dels efectes segons el tipus de públic al que van destínats (segons l'objectiu). Parlaríem de dos nivells: nivel individual (micro) o nivell col·lectiu (macro, conjunt del públic)
  2. Denis McQuail, destacar teòric de la comunicació, ca organitzar els efectes en un gràfic

Micronivell

Les teories que basen les seves observacions i les seves conclusions en usuaris individuals més que en grups, institucions, sistemes o la societat en general reben el nom de teories de micronivell. [2]

Les teories més representatives són:

A nivel micro, els individus poden veure's afectats per sis maneres diferents:

  1. Cognitiu : l'efecte més aparent i més fàcil de mesurar; inclou qualsevol informació, significat o missatge nou adquirit mitjançant el consum dels mitjans . Els efectes cognitius amplien l'adquisició de coneixements del passat: els individus poden identificar patrons, combinar diferents fonts d'informació, ...
  2. Creences : una persona no pot validar tots els missatges dels mitjans de comunicació, però pot optar per creure'ls. , Fins i tot sobre esdeveniments, persones, espais/llocs i idees que mai ha viscut personalment o ha experimentat.
  3. Actituds : els missatges dels mitjans (independentment de la seva intenció), sovint, desencadenen judicis o actituds sobre els temes presentats.
  4. Efecte : fa referència a qualsevol efecte emocional positiu o negatiu) sobre una persona degut a l'exposició als mitjans.
  5. Fisiològic : el contingut multimèdia pot desencadenar una reacció física automàtica, sovint, manifestada en resposta de lluita o fugida o pupil·les dilatades.
  6. Comportaments : els investigadors mesuren la resposta i la mostra evident d'interès d'un individu respecte a contingut dels mitjans.Els investigadors observen qualsevol canvi o reforç en els comportaments de l'individu. [6]

A nivell macro

Les teories que basen les seves observacions i conclusions en grans grups socials, institucions, sistemes o ideologies reben el nom de teories de nivell macro. Les teories més representatives són:

Tipologia de McQuail

Figura 1: Tipologia d'efectes mediàtics de McQuail (gràfic en anglè

Denis McQuail és considerat per molts un dels investigadors més influents en el camp dels estudis de la comunicació de masses. Denis va organitzar els efectes dels mitjans en un gràfic segons dues nocions:

  1. la intencionalitat de l'efecte mediàtic (planificat o no)
  2. la durada (a curt o llarg termini).

Vegeu la figura 1. [16]

Teories clau dels efectes dels mitjans

Efectes dels mitjans a nivell micro (micronivell)

Els següents apartats són exemples d'alguns estudis que se centren en la influència dels mitjans en les persones (en l'individu).

Tercera persona

Les persones sovint creuen (de manera errònea) que elles mateixes són menys susceptibles als efectes mediàtics que altres. Aproximadament el cinquanta per cent dels individus d'una mostra determinada són susceptibles a patir l'efecte de la tercera persona (oblidant i subestimant el grau d'influència sobre ells mateixos).[37] Això pot "proporcionar" als individus la capacitat de queixar-se dels efectes mediàtics sense responsabilitzar-se dels que pateixen ells. Aquesta idea es basa en la teoria de l'atribució. Aquesta teoria expressa que "l'individu acostuma a atribuir les seves pròpies reaccions al món dels objectes, i a les d'un altre, quan aquestes difereixen de les seves (quan difereixen a lé seves característiques personals". (en anglès, t"he person tends to attribute his own reactions to the object world, and those of another, when they differ from his own, to personal characteristics").[38] Standley l'any 1994 va provar l'efecte de la tercera persona i també la teoria de l'atribució. Va descobrir que és sovint les persones oferiran raons circumstàncials/situacionals per a justificar l'efecte dels mitjans sobre si mateixes i utilitzaran raons d'inclinació/tendència (basades en la personalitat i ideologia) per a justificar l'efecte dels mitjans sobre els altres.[39]

Priming

Aquest concepte deriva d'un model de xarxa usat en la psicologia cognitiva. Aquest model emmagatzema la informació com a nodes agrupats/units amb nodes amb els quals mantenen alguna manera de relació. Quan un node s'activa, els nodes al seu voltant també s'activen. Això s'anomena spreading activation (activació per propagació). El "priming" (preparació, en català) succeix quan s'activa un node, fent que els nodes relacionats es preparin per a una possible activació. La intensitat i la quantitat de temps que transcorre des del moment d'activació determinen la força i la duració del "priming effect".[16]

En estudiar els efectes dels mitjans, el "priming" ens demostra com l'exposició als mitjans pot arribar a alterar les actituds, comportaments i creences dels individus. La gran majoria d'estudis sobre violencia mediàtica expresen que l'exposició a actes violents pot impulsar als individus a comportar-se d'una manera més agressiva (sobretot, mentre aquesta exposició perdura).[2]

Aprenentatge social

Miller i Dollard l'any van ser pioners, l'any 1941, en la teoria de l'aprenentatge social. Van descobrir que els individus no necessiten "actuar/representar" un comportament per aprendre'l; poden aprendre mitjançant l'observació.[40] Bandura l'any 1947 va ampliar aquesta noció, afirmant que les audiències poden aprendre comportament observant personatges ficticis que observen als mitjans.[41]

van ser pioners en la teoria de l'aprenentatge social amb la seva troballa que els individus no necessiten representar personalment un comportament per aprendre-lo; poden aprendre de l'observació. [40] Bandura (1977) va ampliar aquest concepte, afirmant que el públic pot aprendre comportaments observant personatges ficticis. [41]

Violència mediàtica

Els efectes de la violencia mediàtica sobre els individus s'investiguen desde fa dècades. L'estudi en aquest àmbit va iniciar-se a la dècada dels 20. Els adolescents i els nenes són considerats consumidors vulnerables i, sovint, són l'objectiu d'aquests estudis. La gran majoria d'estudis sobre violencia mediàtica giren entorn dos mons: la televisió i els videojocs.

L'auge de la indústria cinematogràfica (juntament amb els avenços científics) va estimular el desenvolupament dels famosos estudis Payne Fund (en anglès, Payne Fund studies), entre d'altres. Malgrat la qualitativa ha estate qüestionada, una de les troballes més importants suggeria el següent: hi ha una relació directa entre les pel·lícules que representen adolescents delinqüents i la delinqüencia juvenil. Fredric Wertham, l'any 1954, va suggerir que els còmics influenciaven als joves i que potenciaven comportaments carregats de delinqüència, reduien l'alfabetització i proporcionaven falses visions del món. Aquestes idees van quedar escrites al seu llibre "Seduction of the Innocent". Aquesta investigació va ser considerada massa informal i insuficient a l'hora de proporcionar un veredicte clar. Un estudi recent suggereix que la informació es va tergiversar i, fins i tot, es va falsificar. Aquest fet va provocar una gran protesta pública que va acabar amb les publicacions de moltes revistes de còmics.


La omnipresència de la televisió als anys 50 va generar moltes més preocupacions.

Els efectes del comportament inclouen:

  1. la desinhibició: aquesta teoria expressa que l'exposició a la violència als mitjans legitimitza l'ús de violència a les nostres vides. Un estudi va demostrar que els homes que havien estat exposats a pornografia violenta sovint es comportaven d'una manera violenta amb les dones en situacions sexuals.[42]
  2. la imitació: expressa que els individus possiblement aprendran i adquiriran comportaments violents dels personatges televisius (personatges ficticis/reals mostrats als mitjans). L'experiment Bobo doll experiment d'Albert Bandura (juntament amb la seva recerca en altres camps) sembla indicar una correlació/relació entre allò que es veu amb allò que es fa.[43]
  3. la desensibilització: el "costum" (acostumar-se) a la violència (mitjançant l'exposició a aquesta a través dels mitjans) sovint acaba afectant de manera directa a la vida de les persones.[44] La desensibilització s'ha convertit en un gran problema per a Hollywood, sobretot quan es representen crims. Es fàcil que els productors de cinema quedin atrapats en el desig d'assolir una pel·lícula artística i que "s'oblidin" de la seva audiència i dels horros que estan mostrant a la pantalla.[45]

Efectes dels mitjans a nivell macro (macronivell)

Els següents apartats són exemples d'alguns estudis que se centren en la influència dels mitjans en les audiències (en el conjunt, en el col·lectiu, etc)  

Referències

  1. ↑ Jacobs, Norman. Mass Media in Modern Society (en anglès). Transaction Publishers, 1992. ISBN 978-1-4128-2818-5. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Valkenburg, Patti M.; Peter, Jochen; Walther, Joseph B. Annual Review of Psychology, 67, 1, 04-01-2016, pàg. 315–338. DOI: 10.1146/annurev-psych-122414-033608. PMID: 26331344.
  3. ↑ Paediatrics & Child Health, 8, 5, 01-05-2003, pàg. 301–306. DOI: 10.1093/pch/8.5.301. PMC: 2792691. PMID: 20020034.
  4. ↑ Holt, Kristoffer; Krogh, Torbjörn von Observatorio, 4, 4, 10 December 2010. DOI: 10.15847/obsOBS442010432.
  5. ↑ Cilliers, Elizelle Juanee Frontiers in Education, 5, 2021. DOI: 10.3389/feduc.2020.606533 [Consulta: free].
  6. ↑ 6,0 6,1 Media Effects. 60502nd. SAGE Publications, Inc, 2012-01-03, p. 35–63. ISBN 9781412964692. 
  7. ↑ Perspectives on Media Effects. Routledge, 1989-09-01, p. xiii. ISBN 9780805807219. 
  8. ↑ Perse, Elizabeth M. Media Effects and Society. Routledge, 2001-01-01, p. ix. ISBN 9781135686796. 
  9. ↑ Lang, Annie Communication Theory, 23, 1, February 2013, pàg. 10–24. DOI: 10.1111/comt.12000.
  10. ↑ Em, Griffin. A FIRST LOOK AT COMMUNICATION THEORY, NINTH EDITION. NY: McGraw-Hill Education, 2014, p. 316. ISBN 978-0073523927. 
  11. ↑ «List of books and articles about Politics and Mass Media». Arxivat de l'original el 12 June 2020.
  12. ↑ Bowen, Glenn A.; Gordon, Nickesia S.; Chojnacki, Margaret K. (en anglès) Journal of Higher Education Outreach and Engagement, 21, 3, 2017, pàg. 5–30. ISSN: 1534-6102.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 McQuail, Denis. McQuail's Mass Communication Theory. SAGE Publications, 2010-03-12, p. 456–460. ISBN 9781849202923. 
  14. ↑ Bauer, R.A.; Bauer, A. Journal of Social Issues, 16, 3, 1960, pàg. 3–66. DOI: 10.1111/j.1540-4560.1960.tb00953.x.
  15. ↑ Lasswell. Propaganda technique in the world war. Cambridge, MA: M.I.T. Press, 1927. 
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 McQuail, Denis. McQuail's mass communication theory. London: SAGE Publications, 2010, p. 458. 
  17. ↑ Hovland, Carl. Experiments on Mass Communication. Studies in Social Psychology in World War II. Volume III.. Princeton, New Jersey: Princeton University Press, 1949. 
  18. ↑ Larzarsfeld, Paul. People's choice. New York, NY: Duell, Sloan and Pearce, 1944. 
  19. ↑ Chomsky, Noam Lingua, 116, 10, October 2006, pàg. 1469. DOI: 10.1016/j.lingua.2006.06.001.
  20. ↑ «Noam Chomsky: The five filters of the mass media». [Consulta: 11 abril 2019].
  21. ↑ McQuail, Denis. McQuail's Mass Communication Theory. SAGE Publications, 2010-03-12, p. 456–460. ISBN 9781849202923. 
  22. ↑ Lang, G.; Lang, K. Social Psychology: Sociological Perspective, 1981, pàg. 653–82.
  23. ↑ Tichenor, P. J.; Donohue, G. A.; Olien, C. N. Public Opinion Quarterly, 34, 2, 1970, pàg. 159. DOI: 10.1086/267786.
  24. ↑ Gamson, W.; Modigliani, A. American Journal of Sociology, 95, 1989, pàg. 1–37. DOI: 10.1086/229213.
  25. ↑ van Zoonen, L. European Journal of Communication, 7, 4, 1992, pàg. 453–76. DOI: 10.1177/0267323192007004002.
  26. ↑ Handbook of Organizational Communication: An Interdisciplinary Perspective. Thousand Oaks, CA: Sage, 1987, p. 420–443. 
  27. ↑ Daft, Richard L.; Lengel, Robert H. Management Science, 32, 5, May 1986, pàg. 554–571. DOI: 10.1287/mnsc.32.5.554.
  28. ↑ Walther, J. B. Falta indicar la publicació, 19, 1992, pàg. 52–90. DOI: 10.1177/009365092019001003.
  29. ↑ SIDE Issues Centre Stage: Recent Developments in Studies of De-individuation in Groups. Amsterdam: KNAW, 2000. 
  30. ↑ Valkenburg, Patti M.; Peter, Jochen Journal of Communication, 59, 1, March 2009, pàg. 79–97. DOI: 10.1111/j.1460-2466.2008.01405.x.
  31. ↑ Bennett, W. Lance; Iyengar, Shanto Journal of Communication, 58, 4, December 2008, pàg. 707–731. DOI: 10.1111/j.1460-2466.2008.00410.x.
  32. ↑ Cacciatore, Michael A.; Scheufele, Dietram A.; Iyengar, Shanto Mass Communication and Society, 19, 1, 02-01-2016, pàg. 7–23. DOI: 10.1080/15205436.2015.1068811.
  33. ↑ Cacciatore, Michael A.; Scheufele, Dietram A.; Iyengar, Shanto «The End of Framing as we Know it … and the Future of Media Effects». Mass Communication and Society, vol. 19, 1, 02-01-2016, pàg. 7–23. DOI: 10.1080/15205436.2015.1068811.
  34. ↑ Wahl-Jorgensen. The Handbook of Journalism Studies, 2009. DOI 10.4324/9780203877685. ISBN 9781135592011. 
  35. ↑ Shelley, Anne First Monday, 17, 6, 08-06-2012. DOI: 10.5210/fm.v17i6.4100.
  36. ↑ Ladwig, Peter; Anderson, Ashley A.; Brossard, Dominique; Scheufele, Dietram A.; Shaw, Bret Materials Today, 13, 5, May 2010, pàg. 52–54. DOI: 10.1016/S1369-7021(10)70084-5.
  37. ↑ Mass Media Effects Research: Advances Through Meta-Analysis. Routledge, 2006-08-31, p. 82, 55. ISBN 9780805849998. 
  38. ↑ Heider, F. The Psychology of Interpersonal Relations. Psychology Press, 2013-05-13, p. 157. ISBN 978-1134922185. 
  39. ↑ Standley, Tracy Collins. Linking Third Person Effect and Attribution Theory. Southern Methodist University., 1994. 
  40. ↑ 40,0 40,1 Miller, N. E.. «Social learning and imitation». APA PsycNET. Yale University Press, 1941. [Consulta: 30 març 2016].
  41. ↑ 41,0 41,1 Bandura, Albert. «Social Cognitive Theory of Mass Communication». Erlbaum, 1994. [Consulta: March 29, 2016].
  42. ↑ Malamuth, Neil. «Rape Proclivity Among Males». Journal of Social Issues, 1981. [Consulta: March 29, 2016].
  43. ↑ «Longitudinal relations between children's exposure to TV violence and their aggressive and violent behavior in young adulthood: 1977-1992». APA PsycNET. [Consulta: 30 març 2016].
  44. ↑ «Longitudinal relations between children's exposure to TV violence and their aggressive and violent behavior in young adulthood: 1977-1992». APA PsycNET. [Consulta: 30 març 2016].
  45. ↑ Lovell, Jarret «Crime and popular culture in the classroom: Approaches and resources for interrogating the obvious». Journal of Criminal Justice Education, vol. 12, Spring 2001, pàg. 229–244. DOI: 10.1080/10511250100085141.

Per llegir més

  • Adorno, Theodor (1973), L'argot de l'autenticitat
  • Allan, Stuart (2004), News Culture
  • Barker, Martin i Petley, Julian, eds (2001), Ill Effects: The media/violence debate – Segona edició, Londres: Routledge
  • Carter, Cynthia i Weaver, C. Kay, eds (2003), Violence and the Media, Maidenhead: Open University Press
  • Chomsky, Noam i Herman, Edward S. (1988, 2002). Consentiment de fabricació: l'economia política dels mitjans de comunicació de masses . Nova York: Panteó
  • Curran, J. & Seaton, J. (1988), Poder sense responsabilitat
  • Curran, J. & Gurevitch, M. (eds) (1991), Mass Media and Society
  • Durham, M. i Kellner, D. (2001), Media and Cultural Studies . Regne Unit: Blackwell Publishing
  • Fowles, Jib (1999), The Case for Television Violence, Thousand Oaks: Sage
  • Gauntlett, David (2005), Moving Experiences – Segona edició: Media Effects and Beyond, Londres: John Libbey
  • Grossberg, L., et al. (1998). Mediamaking: Els mitjans de comunicació de masses en una cultura popular . CA: Sage Publications
  • Habermas, J. (1962), La transformació estructural de l'esfera pública
  • Horkheimer (1947), L'eclipsi de la raó, Oxford University Press
  • Lang K i Lang GE (1966), Els mitjans de comunicació i la votació
  • Lazarsfeld, Berelson i Gaudet (1944), L'elecció del poble
  • Mander, Jerry, "La tirania de la televisió", a Resurgiment núm. 165
  • Nabi, Robin L. i Mary B. Oliver. El manual de SAGE de processos i efectes dels mitjans . SAGE, 2009.
  • Potter, W. James (1999), On Media Violence, Thousand Oaks: Sage
  • Riesman, David (1950), The Lonely Crowd
  • Thompson, J. (1995), Els mitjans i la modernitat
  • Trenaman J. i McQuail, D. (1961), La televisió i la imatge política Methuen
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Influència_dels_mitjans_de_comunicació_de_masses&oldid=31023095»