Adequació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'adequació és el conjunt de recursos lingüístics que usem per tal que un text s’adapti al registre i a la finalitat comunicativa per a la qual ha estat pensat.

En principi, un text és adequat a la seva finalitat comunicativa si respon a la pregunta "A qui vull escriure?". El receptor del text condiciona el grau de formalitat, ja que no escrivim de la mateixa manera si ens adrecem a un col·lega de classe que a l’alcalde de la població. Aquesta diferència, per exemple, es fa palpable en les fórmules de tractament (tu, vostè, vós), en les fórmules de salutació i de comiat, en el gènere (home o dona; persona concreta o institució genèrica) i en el registre lingüístic (llengua estàndard, llenguatge d’especialització, argot, etc.) que usem en cada circumstància.

Fórmules de tractament[modifica | modifica el codi]

Pel que fa als tractaments personals, cal distingir l’emissor del receptor. Per a l’emissor podem triar entre la primera persona del singular (quan el to és més directe i personal) o la primera del plural (quan el to és més formal). Us escric.... Us escrivim... Pel que fa al receptor, el tractament de t u és el més habitual per adreçar-se a un amic. En aquest cas el verb adopta la segona persona del singular. El tractament de vostè i de vós és indicat en situacions més formals. El tractament de vostè va acompanyat de la tercera persona del singular, mentre que el tractament de vós és emprat amb el verb en la segona persona del plural. La forma preferent en textos administratius és el tractament de vós. Et prego que m’enviïs... Li prego que m’enviï... Us prego que m’envieu... Una vegada triada una fórmula de tractament (tu, vostè, vós) s’ha de mantenir al llarg de tot l’escrit. Penseu que l’ús d’una determinada fórmula de tractament condiciona, entre d’altres, les formes dels verbs, dels pronoms febles i dels possessius.

Un dels errors més habituals, sobretot quan s’escriu en un context formal, és el canvi de la forma de tractament de vostè a vós i viceversa.

  • Us escric per ... Li prego que... (en una mateixa carta)

Us escric per... Us prego que... Li escric per... Li prego que.... També s’ha d’anar amb compte a adaptar els pronoms i adjectius possessius a les formes de tractament corresponents. La seva sol·licitud... (tractament de vostè) La vostra sol·licitud... (tractaments de vós) També passa el mateix amb els pronoms febles: Lamentem haver de declarar-lo no apte. Lamentem haver de declarar-la no apta. Lamentem haver de declarar-vos no apte.

Fórmules de salutació i de comiat[modifica | modifica el codi]

Les fórmules de salutació i de comiat més habituals són les següents: Fórmules de salutació. Per a comunicacions solemnes i de màxima consideració: Distingit senyor, Distingida senyora, General, respectuosa i atenta alhora: Senyor, Senyora, Per a situacions de franquesa i cordialitat: Benvolgut amic, Benvolguda amiga, Fórmules de comiat. Ha d’anar en consonància amb la salutació. Les més habituals, ordenades de major a menor cortesia, són les següents: Us saludo/em amb respecte. Aprofito/em aquesta avinentesa per saludar-vos ben atentament. Atentament, Ben atentament, Cordialment,

Una salutació cordial, Ben cordialment,

Gènere i nombre[modifica | modifica el codi]

El gènere (masculí o femení) i el nombre (singular i plural) del nostre interlocutor també influeix en la redacció del text que escrivim. Sobretot cal anar amb compte quan s’usa el tractament de vostè a adaptar els pronoms febles al gènere corresponent, fet que no passa amb el tractament de vós. Li escric per comunicar-li que la seva sol·licitud no ha estat acceptada per un defecte de forma. (tractament vostè, singular) Els escric per comunicar-los que la seva sol·licitud no ha estat acceptada per un defecte de forma. (tractament de vostès, plural) Us escric per comunicar-vos que la vostra sol·licitud no ha estat acceptada per un defecte de forma. (tractament de vós, tant singular com plural) Li escric per assabentar-lo (tractament de vostè, masculí) Li escric per assabentar-la (tractament de vostè, femení) Us escric per a ssabentar - vos( tractament de vós, tant masculí com femení)

Registre lingüístic[modifica | modifica el codi]

La varietat dialectal i el registre lingüístic que usarem no és el mateix en funció del receptor i del canal. No escrivim de la mateixa manera una carta familiar a la mare que un article d’opinió en un rotatiu d’àmbit general. 2. Sobre què vull escriure? Els temes (informàtica, jardineria, etc.) i les situacions de què parlem condicionen el tipus de text que elaborem. La tècnica de les 6 W ens ajuda a fixar els continguts del tema. La tècnica de les 6 W, sorgida de l’àmbit periodístic, assenyala que una notícia periodística assoleix el seu objectiu si és capaç de respondre les preguntes Qui, Què, On, Quan, Per què i Com (Who, What, Where, When, Why i How, en anglès, mots que tenen tots una w). Evidentment aquesta tècnica és extrapolable a altres camps de l’escriptura.

Tipus d'element comunicatiu[modifica | modifica el codi]

També condicionen el tipus de text la mena d’emissor, receptor, missatge i canal. Emissor: així l’emissor no sempre vol donar la mateixa imatge de si mateix.

  • Receptor: la identitat del receptor també condiciona la selecció de la

informació.

  • Missatge: només usarem aquelles idees que poden servir al nostre

objectiu comunicatiu.

  • Canal: en funció del tipus de document que elaborem usarem una

estructura i una quantitat d’informació diferent.

Ordenació de les idees[modifica | modifica el codi]

Les idees en un text s’agrupen per proximitat i s’ordenen en funció de la importància que tenen. 3. Per què vull escriure? Saber quin són els nostres objectius comunicatius ens ajuda a elaborar el text. No escrivim de la mateixa manera una queixa que un informe. 4. Com ho vull escriure? (V. ESTRUCTURA)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • A MADEO, I.; S OLÉ, J. Curs pràctic de redacció. Barcelona: Columna, 1996.
  • B RUGAROLAS, N.; C ORTÉS, C .; F RANCÉS, M. J, et. al. Nivell D. Llengua catalana.

Barcelona: Castellnou, 2002.

  • C ASSANY, D. La cuina de l’escriptura. 2. a ed. Barcelona: Empúries, 1993.
  • DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Documentació jurídica i administrativa.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2002. (Criteris Lingüístics; 5)