Batalla de Saint-Florent-le-Vieil (1793)
| Tipus | batalla  |
|---|
Batalla de Saint-Florent-le-Vieil (1793)
Preludi[modifica]
El diumenge 10 de març de 1793 es va anunciar a Saint-Florent-le-Vieil la llei sobre l'impost de masses.[1] Duval, el fiscal que llegeix la llei, és molestat per una quinzena de joves que són detinguts i empresonats.[2][1] L'endemà, el capellà constitucional Antoine Vallée va marxar cap a Angers per demanar reforços per a Saint-Florent.[1] Es va enviar una carta demanant 200 homes ben armats.[1] Però només 25 dragons van ser enviats pel departament, i els municipis veïns, per por de pertorbacions, es van negar a oferir reforços.[1]
Procés[modifica]
El dimarts 12 de març, els joves convocats per al sorteig dels reclutes entren a la ciutat al so de la trompeta, acompanyats dels seus familiars i amics.[1] El seu nombre és d'uns 600,[3][4] alguns van armats amb pals, dalles o rifles de caça, i porten una escarapel·la blanca.[1] Entre els seus líders hi ha Laurent Fleury, mariscal de Saint-Florent, i André Michel, conegut com a "Chapelle".[4][5] Enfront, els patriotes només tenen 150 guàrdies nacionals mal armats i dos petits canons.[3][4]
Al capdavant dels camperols, desfilen els alcaldes de Botz-en-Mauges, La Chapelle-Saint-Florent i Saint-Quentin-en-Mauges, que, volent o no, convoquen el districte per ajornar el sorteig i lliurar armes.[4][1] Els regidors municipals es neguen.[4] L'oficial municipal Jacob decideix arengar la multitud davant de l'antiga abadia, que s'ha convertit en la seu del districte.[1] La multitud li fa un xiulet, i els gendarmes intervenen colpejant amb el pla dels seus sabres. Es fan dos trets, potser per Laurent Fleury,[4] i Jacob mor a l'instant.[4][1] Aleshores, els guàrdies nacionals van obrir foc contra la multitud, especialment amb les seves dues colobrines col·locades a la seu del districte, matant quatre persones i ferint-ne quaranta més.[4][1] Els pagesos es van abalançar sobre els artillers i els patriotes, matant uns i forçant els altres a fugir per les finestres de l'edifici que va ser saquejat.[1][6] Es van cremar documents oficials i l'altar de la pàtria, les cases de la burgesia patriòtica van ser robades i saquejades.[2][1] Saint-Florent-le-Vieil està en mans dels insurgents.[2] Els patriotes fugen creuant l'Evre.[4] Després, alguns pagesos tornen als seus pobles, altres passen la nit festejant.[4][2]
L'endemà, Charles de Bonchamps va arribar a Saint-Florent-le-Vieil després d'haver estat pres com a líder pels insurgents que havien vingut a buscar-lo al seu castell de la Baronnière.[3][4] Aquest últim va restablir llavors un cert ordre i va organitzar la defensa del poble.
Pèrdues[modifica]
Les pèrdues són sis morts entre els patriotes i probablement deu morts al costat dels camperols.[2]
Referències[modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Port 1996, p. 65.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Martin 2014, p. 37.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Gérard 1999, p. 93-94.
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 Gabory 2009, p. 100-101.
- ↑ Tabeur 2008, p. 68.
- ↑ Chassin, t. III, 1892, p. 439-440.
Bibliografia[modifica]
- Charles-Louis Chassin, La préparation de la guerre de Vendée 1789-1793, t. III, Paris, Imprimerie Paul Dupont, 1892, 628 p.
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p.
- Alain Gérard, Par principe d'humanité...: La Terreur et la Vendée, Fayard, 1999, 589 p.
- Yves Gras, La Guerre de Vendée (1793-1796), Economica, 1994, 192 p.
- Jean-Clément Martin, La guerre de Vendée 1793-1800, Points, 2014, 368 p.
- Célestin Port, Dictionnaire historique, géographique et biographique de Maine-et-Loire et de l'ancienne province d'Anjou: S-Z, t. 4, Angers, H. Siraudeau et Cie, 1996, 2e éd. (notice BnF no FRBNF35857376).
- Jean Tabeur (préf. Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes & stratégies/Les grandes batailles» (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5).