Aethelwold de l'Ànglia Oriental

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAethelwold
Biografia
Naixementsegle VII modifica
Mort664 (Gregorià) modifica
  rei de l'Ànglia de l'Est
655 – 665
Dades personals
Grup ètnicAngles modifica
Activitat
Ocupaciógovernant
Família
dinastiaWuffingas
PareEni
GermansÆthelric (en) Tradueix, Anna i Æthelhere modifica

Aethelwold (també escrit Æthelwald o Æþelwald) va ser rei de l'Ànglia de l'Est des de la mort del seu germà Aethelhere en la batalla de Winwæd contra Northúmbria. El seu regnat va coincidir amb la darrera dècada de convivència del ritu romà, centrat a Canterbury, i el ritu celta amb base a Northúmbria; amb el sínode de Whitby, convocat el 664, el romà va prevaldre i va cessar la divisió entre autoritats eclesiàstiques dins dels regnes anglosaxons.

Context[modifica]

Aethelwold era fill d'Eni, un príncep de la dinastia dels Wuffingas. Dos germans seus van ser reis abans que ell, Anna i Aethelhere, els quals havien mort a causa de les ànsies d'expansió de Mèrcia, però amb la mort de Peada el 655, els mercis van fer un pas enrere en la seva cursa hegemònica, cosa que va donar uns anys de tranquil·litat a l'Ànglia de l'Est.

El reialme que va heretar Aethelwold tenia aliances dinàstiques amb el regne cristià de Kent, ja que la seva neboda Seaxburh estava casada amb el rei Eorcenberht.[1] A la regió oest del país estava una altra neboda Æthelthryth, abadessa d'Ely, on se seguia el ritu romà. També hi havia relació amb Northúmbria, ja que el 657, Hilda, neboda del rei Edwin de Northúmbria va establir un monestir a Streoneshalh (l'actual Whitby), que més endavant seria el lloc on van ser enterrats els monarques de Northúmbria. La germana de Hilda, Hereswitha es va casar amb el germà menor d'Aethelwold, Æthelric entre el 627 i el 629.[2]

Regnat[modifica]

La qüestió dels diferents ritus cristians

La influència del ritu celta havia calat fort a l'Ànglia de l'Est, des de l'existència del monestir de sant Fursey i sant Foillan a Cnobheresburg, fundats per monjos irlandesos. Això entrava en contradicció amb l'autoritat eclesiàstica a l'Ànglia de l'Est, que tenia la seva seu a Dommoc i que era obedient a l'arquebisbat de Canterbury. Sant Botolph va començar a construir un monestir a Iken, en una illa del riu Alde, a Suffolk, vers l'any 653, data en què el rei Anna va morir en la batalla de Bulcamp.[3]

Oswiu de Northúmbria va convèncer Sigebert II d'Essex de rebre el baptisme[4] i Cedd, un monjo deixeble d'Aidan de Lindisfarne, va ser l'encarregat d'evangelitzar Mèrcia i després va ser nomenat bisbe d'Essex on va continuar la seva tasca. Cedd va construir un monestir a Tilbury i un altre a Ythancæster.[5] Sigebert va morir assassinat per la noblesa del seu país, que van tornar al paganisme. Cedd va persuadir el nou rei d'Essex, Swithelm de batejar-se, cerimònia en què Aethelwold va ser el padrí.[6]

Després de la mort de Finan, bisbe de Lindisfarne, Alhfrith de Deira, en complicitat amb el bisbe Wilfrid de York, el bisbe Agilbert de Wessex i altres, volien convèncer Oswiu perquè governés a favor d'imposar el ritu romà en tots els regnes on era reconegut com a bretwalda. El cas es va debatre en presència d'Oswiu, en el sínode de Whitby l'any 664, en el qual Colman, Hild i Cedd va defensar el ritu celta i la tradició portada per Aidan, mentre que Wilifred va parlar en defensa del ritu romà.[7] Al final va prevaldre el romà i així es va acabar amb la divisió entre els eclesiàstics. Els que no es van veure capaços d'acceptar-ho com Colman, van marxar.[8]

Mort[modifica]

En aquesta època va haver una epidèmia per tota Europa que també va arribar al regnes anglosaxons. Entre les víctimes van estar el bisbe Cedd, l'arquebisbe Deusdedit de Canterbury i el rei Eorconbehrt de Kent. Aethelwold també va morir l'any 664.

Referències[modifica]

  1. Yorke, 2002, p. 37.
  2. Yorke, 2002, p. 66.
  3. Plunkett, 2005, p. 116.
  4. Stenton, 1971, p. 121.
  5. Yorke, 2002, p. 48.
  6. Yorke, 2002, p. 63.
  7. Stenton, 1971, p. 123.
  8. Yorke, 2002, p. 80.

Bibliografia[modifica]

  • Fraser, James Earle. From Caledonia to Pictland: Scotland to 795. Edinburgh University Press, 2009. ISBN 978-0-7486-1232-1. 
  • Fryde, E. B.; Greenway, D. E.; Porter, S.; Roy, I. Handbook of British Chronology (3a ed.). Cambridge: Cambridge University Press, 1986. ISBN 0-521-56350-X. 
  • Hoggett, Richard. The Archaeology of the East Anglian Conversion. The Boydell Press, 2010. ISBN 978-1-84383-595-0. 
  • McClure, Judith; Collins, Roger. The Ecclesiastical History of the English People (Beda). Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-283866-0. 
  • Plunkett, Steven. Suffolk in Anglo-Saxon Times. Stroud: Tempus, 2005. ISBN 0-7524-3139-0. 
  • Stenton, Frank M. Anglo-Saxon England. Oxford: Clarendon Press, 1971. ISBN 0-19-821716-1. 
  • Yorke, Barbara. Kings and Kingdoms in Early Anglo-Saxon England. Londres: Routledge, 2002. ISBN 0-415-16639-X.