Agorafòbia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de malaltiaAgorafòbia
Agora of the Competaliasts 01 (cropped).jpg
Tipus fòbia
Especialitat psiquiatria, psicologia clínica i psicoteràpia
Medicació alprazolam Tradueix
Classificació
CIM-10 F40.00, F40.01
CIM-9 300.22, 300.21
Recursos externs
Patient UK agoraphobia-pro
MeSH D000379 i D000379
UMLS CUI C0001818 i C0001818
DOID DOID:593 i DOID:593
[més dades]

S'entén per agorafòbia l'aversió morbosa als espais oberts o la por morbosa de travessar-los.[1] Des del punt de vista de la psicopatologia, la paraula agorafòbia també fa referència a la por als llocs tancats o claustrofòbia (una sala de cinema, un centre comercial, etc.), als llocs concorreguts (un passeig, una plaça pública, etc.), a viatjar en algun mitjà de transport (tren, cotxe, autobús, etc.), o simplement a sortir de casa.[2] En línies generals, qui pateix agorafòbia té por a trobar-se en un lloc que li crea inseguretat i del qual creu que no podrà fugir immediatament cap a un altre considerat segur, amb el risc de patir un atac de pànic (anomenat també crisi d'angoixa o crisi d'ansietat).

Malgrat això, qui pateix agorafòbia pot atrevir-se a anar a un lloc que li provoca por, amb la condició d'estar acompanyat d'una persona que li generi confiança. Però aquest recurs, lluny d'ajudar a superar la por, incrementa la dependència dels altres[3] i deteriora l'autoconfiança, la qual cosa posa en risc la pròpia autoimatge.

Com és propi de qualsevol tipus de fòbia, qui pateix agorafòbia té tendència a evitar les situacions que li són potencialment ansiògenes, és a dir, que li provoquen por (passejar per una avinguda, endinsar-se a un centre comercial, anar a una sala de cinema, viatjar en un transport públic, etc.). Són  el que s'anomenen  “conductes d'evitació”. De fer-ho, s'arrisca a patir un atac de pànic. En els casos més greus d'agorafòbia, fins i tot s'evita sortir de casa.[4]

Però les conductes d'evitació encara generen més desconfiança cap a un mateix i afegeixen més por a la que ja es tenia, de tal manera que s'arriba un moment en què ja es té por de tenir por.[5]

Història[modifica]

El terme “agorafòbia” deriva del grec “àgora”, que vol dir “lloc de mercat”, i va ser utilitzat per primera vegada pel psiquiatra alemany Westphal al 1871 per descriure “la impossibilitat de creuar determinats carrers o places, o la possibilitat de fer-ho amb por o ansietat.[6] Westphal descrivia d'aquesta manera la pertorbació: “Des de fa diversos anys venen a veure'm pacients amb la queixa singular que no els hi era possible travessar places, anar al teatre a l'aire lliure i passar per certs carrers, i que la por a aquests recorreguts els impedia la seva llibertat de moviments”[7]

Epidemiologia[modifica]

S'estima que l'agorafòbia afecta a un 1,7% de la població adolescent o adulta.[8]

Diagnòstic diferencial[modifica]

Diferent a l'agorafòbia és el que s'anomena  fòbia social, que fa referència a la por a sentir-se observat per un grup de persones o haver d'interactuar amb una o vàries persones que no pertanyen al cercle de confiança (8). A l'agorafòbia no es té por a la presència d'altres persones sinó a les característiques de determinats espais físics. L'agorafòbia “és la fòbia en l'espai”.[9]

Causes[modifica]

L'agorafòbia sol manifestar-se a partir de tres situacions:[10]

Haver patit una experiència traumàtica[modifica]

per exemple, qui ha patit un atracament mentre passejava pel carrer, pot generar-se-li la por a sortir de casa; qui ha patit un accident de circulació, pot necessitar temps fins que s'atreveixi a desplaçar-se en cotxe.

Haver patit un atac de pànic[modifica]

un atac de pànic és una reacció abrupta, en que el cor s'accelera, costa respirar, els muscles s'engarroten i el pensament es bloqueja. En aquell moment, qui ho pateix sol creure que es tracta d'una malaltia cardíaca fulminant i que morirà. Un atac de pànic és per si mateixa una experiència traumàtica i després d'haver-la patit es genera la por que torni a produir-se. Sovint, la persona que ha patit un atac de pànic començarà a evitar anar sol a determinants indrets, creient que si ho fa, podria tornar a succeir-li. És a dir, comença a desenvolupar una agorafòbia.

Al reactivar-se les pors que són pròpies de la infantesa i l'adolescència però que no es van resoldre correctament en aquell moment evolutiu[modifica]

durant la infantesa és normal patir diverses pors (no poder dormir amb la llum apagada, por a que hi hagi un fantasma dins l'armari o sota del llit, por a ser segrestat, etc.). Són pors pròpies d'aquest moment evolutiu, però que poc a poc el nen haurà de ser capaç de resoldre i superar. Si no ho fa, aquestes pors poden seguir existint de forma manifesta (per exemple, un nen d'onze anys que segueix necessitant dormir amb la llum oberta) o bé encoberta. Una por encoberta és aquella que actualment no fa acte de presència però que pot fer-ho en un moment futur (per exemple, una noia de 18 anys que sempre havia anat a la mateixa escola propera a casa seva i compartit les mateixes amigues, quan ingressa a la Universitat, que està situada a l'altre extrem de la ciutat i a la qual no hi va cap persona coneguda per ella, comença a manifestar por a viatjar en transport públic: en realitat no és que abans no tingués aquesta por sinó que mai s'havia tingut que enfrontar a ella.

Referències[modifica]

  1. «[www.medic.cat Agorafòbia]». Diccionari Enciclopèdic de Medicina, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2013.
  2. American Psychiatric Association, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fifth Edition (DSM-5), American Psychiatric Publishing, Washington, DC,, 2013,, pp. 217-221..
  3. Freud, Sigmund. «Inhibición, síntoma y angustia», Obras Completas, XX,. Buenos Aires,: Amorrortu Editores,, 1988,, p. 121.. 
  4. Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament «Ansietat, agorafòbia i atac d'angoixa». Ansietat, agorafòbia i atac d'angoixa.
  5. Badós, Arturo «Agorafobia y pánico». Agorafobia y pánico.
  6. Barcia Salorio, Demetrio. Tratado de Psiquiatría, Tomo I. Madrid: Arán Ediciones, 2000. 
  7. Westphal, Carl. Die Agoraphobia' eine neuropatische Erscheinung. Berlín: Gesammelte Abhandlungen, Band 1, Psychiatrische Abhandlungen, 1892, pp. 353 ss.. 
  8. American Psychiatric Association. Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders,. Fifth Edition (DSM-5). Washington, DC,: American Psychiatric Publishing, 2013. 
  9. Valon, Serge. El espacio y la fobia vol. I,. Barcelona: Ediciones del Serbal,, 1998, p. 15. 
  10. Martínez Farrero, Pau. Agorafobia y crisis de angustia. Causas y desencadenantes. Barcelona: Editat per Pau Martínez Farrero amb el recolçament del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, 2018. ISBN 978-84-697-9275-9.