Araucària de Xile

De Viquipèdia
Infotaula d'ésser viuAraucària de Xile
Araucaria araucana Modifica el valor a Wikidata
Araucaria en Parque Nacional Conguillio.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 EN-ca.svg
En perill
UICN31355 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
ClassePinopsida
OrdrePinales
FamíliaAraucariaceae
GènereAraucaria
EspècieAraucaria araucana Modifica el valor a Wikidata
K.Koch, 1873
Nomenclatura
BasiònimPinus araucana Modifica el valor a Wikidata

L'araucària de Xile[1] o pi de Xile[2] (Araucaria araucana),[3] és una espècie d'arbre perenne de la família de les Araucariàcies.[4] És una espècie declarada en perill d'esdevenir extinta per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i inclosa a la seva llista Vermella.[5]

Descripció[modifica]

Aquest arbre pot atènyer fins a 40 metres d'altura i el seu tronc a 2 m de diàmetre. Les seves fulles són gruixudes, en forma d'esquama, triangulars, de 3–4 cm de llarg i d'1–3 cm d'ample a la base i amb les vores i la punta agudes.

Normalment és una planta de sexualitat dioica, però ocasionalment es veuen individus amb els dos sexes en el mateix peu (monoics). Les pinyes masculines són oblongues i amb forma de cogombre, de 8–12 cm de llarg i 5–6 cm d'ample. Les pinyes femenines maduren 18 mesos després de la pol·linització, són globoses, de 12–20 cm de diàmetre, amb uns 200 pinyons que fan de 3 a 4 cm de llarg.

Hàbitat[modifica]

És originari del centre i sud de Xile i l'oest de l'Argentina.[4] Generalment, creixen en zones de més de 1.000 m d'altitud amb molta neu a l'hivern, però també es troben al sud del Brasil. Els arbres juvenils tenen un port piramidal o cònic i quan són madurs fan una mena de para-sol.[6] Prefereixen un sòl ben drenat lleugerament àcid o volcànic, però toleren gairebé qualsevol terreny ben drenat.

Cultiu i usos[modifica]

Mapa de distribució d'Araucaria araucana al Xile central.

L'araucària de Xile és un arbre ornamental molt estès. Prefereix els climes temperats amb molta pluviometria, tolera glaçades fins a uns -20 °C; pot créixer al nord d'Europa[7] i fins i tot en parts del Canadà.

Els seus pinyons són comestibles i se'n cullen molts a Xile i Brasil. Però no apareixen els pinyons fins que aquestes araucàries tenen de 30 a 40 anys. Actualment, rarament se'n fa servir la fusta, la qual era sagrada per als amerindis maputxes.[8] Aquest arbre està protegit legalment; des de l'any 1971 està inclòs en la llista CITES com a espècie amenaçada.[9]

Descobriment[modifica]

Quan els europeus van descobrir aquesta espècie, a la dècada de 1780, va rebre el nom de Pinus araucana per part de Molina el 1782. El 1789, de Jussieu va formar el nou gènere Araucaria basat en aquesta espècie, i el 1797 Pavón l'anomenà Araucaria imbricata (que és un nom invàlid per no haver fet servir l'epítet de Molina). Finalment, el 1873, Koch publicà la combinació Araucaria araucana. El nom araucana prové dels araucans. Una altra tribu, els pehuenches, rep el seu nom pel fet de menjar els pinyons de l'araucària de Xile. Pehuen significa 'araucària' i che 'persona' en mapudungun.

Plantes relacionades[modifica]

El recentment descobert pi Wollemi, Wollemia, del sud-est d'Austràlia, probablement és la planta més relacionada amb Araucaria araucana.[cal citació]

Imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. «araucària». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «pi». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «Araucaria araucana». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 8 maig 2022].
  4. 4,0 4,1 «Araucaria araucana» (en anglès). Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 8 maig 2022].
  5. «Monkey Puzzle. Araucaria araucana» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species. IUCN. [Consulta: 8 maig 2022].
  6. «Araucaria Araucana by Michael A. Arnold». Arxivat de l'original el 2008-10-31. [Consulta: 9 abril 2012].
  7. « Araucaria araucana in Ålesund, Norway». Scanpalm. Arxivat de l'original el 2009-10-09. [Consulta: 27 juny 2009].
  8. Anna Lewington & Edward Parker. Ancient Trees. Collins & Brown, 1999. ISBN 1-85585-974-2. 
  9. «Appendices I, II and III». CITES. UNEP. [Consulta: 8 març 2010].

Enllaços externs[modifica]