Banu Àssad

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els Banu Àssad (en àrab بنو أسد, Banū Asad; en pronunciació dialectal, Beni Sed, literalment "Fills d'Àssad", "Fills de Lleó") són una tribu del Iraq originada al nord d'Aràbia Saudita, a la zona al sud del Nafud després del Jabal Xammar i fins al Wadi Rumma. En aquest territori vivien també els Abs i els Yarbu (tamimites). Estaven emparentats als Kinana.

El esdeveniment primer relacionat amb la tribu fou la revolta al segle VI en la que va morir Hudjr, fill del darrer gran sobirà de Kinda, i pare del poeta Imru al-Kays, que va donar un cop mortal al regne de Kinda. El 570 van fer una aliança permanent amb els Tayy i els Ghatafan a la que després van entrar el Dhubyan i més tard els Abs. L'aliança es va trencar al començament del segle VII però l'arribada de l'islam els va tornar a unir.

Un família de la tribu, el Ghanm, van formar part del nucli inicial dels musulmans, però la seva opció no va afectar a la tribu en conjunt. El 625 Mahoma va atacar un pou de la tribu a Qatan defensat pel xeic de la sub-tribu dels Faqa, Tulayha. El Banu Asad van adopotar l'islam empesos per la gana el 630 però van fer apostasia el 732, encara que finalment va tornar a la religió.

Amb les conquestes àrabs els Banu Asad es van establir al Iraq, a Kufa i una part es van barrejar amb els Kufa. També es van establir alguns grups a Síria. Al segle X el xeic Mazyad dels Nashira, subtribu dels Banu Asad es va establir a la zona d'al-Hilla i un altra xeic, Dubays, es va establir a Hueza (Huwayza) al Khuzestan.

Les guerres sota els buwàyhides van permetre a Ali ibn Mazyad ser reconegut com a vassall dels sultans buwàyhides el 1012/1013. El seu fill Dubays ibn Ali (1018-1082) i el fill d'aquest, Mansur ibn Dubays (1082-1088) foren considerats exemples de noblesa àrab. El cap principal fou el fill del darrer, Sadaka ibn Mansur (1086-1108); el va succeir el seu fill Dubays ibn Sadaka (Dubays II), que va portar una vida d'aventures i va morir assassinat a Maragha, a la cort del sultà seljúcida Masud ibn Muhammad el 1135. Els seus descendents van romandre com a sobirans a al-Hilla fins al final de la dinastia Mazyadita (Mazyàdida) el 1150. La tribu dels Banu Asad però va seguir existint; el 1157 van donar suport al sultà Muhammad II ibn Mahmud en el setge fracassat de Bagdad (1157) i el califa Al-Mustanjid (1160-1170) en revenja, els va expulsar d'al-Hilla el 1163. Revoltats a la rodalia d'aquesta ciutat van rebre l'ajut del Banu l-Muntafik, però finalment es van haver de sotmetre i quatre mil membres de la tribu foren executats i els altres expulsats de la regió. En aquest temps s'havien fet xiïtes i per això no hi va haver pietat en la repressió.

Inicialment dispersos després es van reunir altre cop i al segle XIV i XV vivien a la regió al sud-est de Wasit i després van passar al Djazair al segle XVI, a l'entorn de El-Čebaish. Al segle XIX es queixaven de què el seu territori era molt petit i sota direcció del xeic Djenah van avançar vers el 1840 cap a l'est d'Amara, i després sota el seu fill Kheyyun ibn Djenah cap al Petit Medjer; el 1894-1895 foren castigats per forces turques per haver incendiat una vila (Medina) al sud de El-Čebaish, a la riba de l'Eufrates; llavors estaven dirigits per Hasan el-Kheyyun i foren expulsats de les seves terres a El-Čebaish; Hasan va morir a Hor, a Djazair, el 1903. El seu fill Salim ibn Hasan, amb l'ajut d'una família influent (la família de Seyid Talib), va ser reconegut xeic dels Banu Asad el 1906. El 1919 va restar fidel a Talib i es va oposar al nomenament de Faisal com a rei d'Iraq i el 1924 es va revoltar contra el govern, però fou fet presoner el 1925 i enviat a l'exili; va poder tornar al cap d'uns anys i es va establir a Bagdad.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]