Baríton (instrument)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'instrument musicalBaríton
Aagrovebaryton.jpg
Tipus Instrument de corda fregada
Modifica dades a Wikidata

El baríton, conegut amb altres noms com barydon, paradon, paridon, pariton, viola paradon, viola di bordoni, [italià] viola di bardone, [alemany] viola di bordon,[1] és un instrument musical semblant a la viola de gamba, que sobretot es va emprar des de final del segle XVII fins al principi del segle XIX,[2] en un moment en què la viola d'arc ja estava en declivi. Segons la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup 321.322-71, dels cordòfons compostos fregats amb un arquet. Actualment està en desús, el seu repertori pràcticament es limita a les composicions que Haydn va escriure per al príncep Esterházy, el seu mecenes, que tocava aquest instrument.[1]

Sol tenir uns 130 centímetres de longitud i el seu cos recorda una viola de gamba baixa amb quatre obertures flamiformes. Té sis cordes de budell i, entre set i vint -i fins i tot més- de metàl·liques que vibren per simpatia o que són tocades amb la tècnica del pizzicato, amb el dit polze de la mà esquerra. El batedor té entre set i nou trasts i descansa en un mànec molt ample per sota del qual passen les cordes simpàtiques. El claviller, acabat amb un cap i les clavilles als laterals, sol tenir forma de falç. Tant a Alemanya com a Àustria fou instrument valorat, a Viena l'utilitzaven sovint per a acompanyar òperes i oratoris.[2]

Han sobreviscut barítons de molts períodes. Instruments importants del segle XVII es poden veure a Londres, Liz, Viena, Berlín i Nuremberg. Se'n coneixen 14 exemplars del segle XVIII, 3 del segle XIX i 30 ja del segle XX. Dit l'"instruments dels reis", molts d'aquests barítons tenen decoracions especials tallades o pintades, així com sovint utilitzen materials cars com l'ivori o la mareperla.[1]

Repertori[modifica | modifica el codi]

Des dels inicis, aquest instrument feia la veu de lyra viol o mandora. Mentre que les cordes fregades portaven la melodia, les cordes pinçades feien l'acompanyament. Les primeres composicions per a aquest instrument foren una col·lecció anònima de danses (Swan baryton MS, c1640; ara a RUS-SPan), uns manuscrits a Kassel (entre el 1653, 1669 i 1670) i el treball publicat per Krause, amb notació modificada de llaüt francès. Les millors instruccions de com tocar l'instrument es troben a la introducció de la publicació de Krause. Més tard, al segle XVIII, Haydn i els seus seguidors van notar en clau se sol les parts del baríton, sonant una octava per sota, i les notes pinçades s'indicaven amb números a sota del pentagrama, numerant les cordes de la més baixa a la més alta (a l'inrevés que al principi de tot). Els solos per a viola baixa d'aquest període, per exemple de C.F. Abel, foren escrits també en clau de sol. És poc freqüent en el repertori de música de cambra posterior per als instrumentistes trobar partitures que obliguin a tocar alhora els dos conjunts de corda (melodia i acompanyament), així que sovint es tocaven de manera alternada, exercint diferents rols en la textura de la música. Els intèrprets més reconeguts eren aquells qui tenien l'habilitat d'acompanyar-se a si mateixos seguint la pràctica barroca original.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Sadie, Julie Anne «Baryton». Oxford Music Online, 2007-2016 [Consulta: 15 gener 2016].
  2. 2,0 2,1 J.A.G. «Baríton». Gran Enciclopèdia de la Música, 1, 1999 [Consulta: 15 gener 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Robert Eitner, Franz Xaver Haberl: Bibliographie der Musik-Sammelwerke des XVI. und XVII. Jahrhunderts. Liepmannssohn, Berlin 1877.
  • Efrim Fruchtman: The baryton. Its history and its music reexamined. A: Acta Musicologica 34, 1962, ISSN 0001-6241, S. 2–17.
  • Georg August Griesinger: Biographische Notizen über Joseph Haydn. Breitkopf und Härtel, Leipzig 1810.
  • Friedemann und Barbara Hellwig: Joachim Tielke. Kunstvolle Musikinstrumente des Barock. Deutscher Kunstverlag, Berlin/München 2011, ISBN 978-3-422-07078-3.
  • Günther Hellwig: Joachim Tielke. Ein Hamburger Lauten- und Violenmacher der Barockzeit. Verlag Das Musikinstrument, Frankfurt am Main 1980, ISBN 3-920112-62-8, (Fachbuchreihe Das Musikinstrument 38).
  • Haydn-Institut (Hrsg): Joseph Haydn. Werke. Henle, München u. a. 1958–, (Insbesondere Reihe 14, Bd. 1–5: Barytontrios Nr. 1–126).
  • Anthony van Hoboken: Joseph Haydn. Thematisch-bibliographisches Werkverzeichnis. Schott, Mainz 1957–1978, ISBN 3-7957-0003-5, (Gruppe XI (Trios), XII (Duos), XIII (Konzerte)).
  • János Liebner: The baryton. In: The Consort 23, 1966, ISSN 0268-9111, S. 109–128.
  • Leopold Mozart: Versuch einer gründlichen Violinschule. Lotter, Augsburg 1756.
  • Die Musik in Geschichte und Gegenwart, 2004.
  • Carl Ferdinand Pohl, Hugo Botstiber: Joseph Haydn. 3 Bände. Breitkopf & Härtel, Leipzig 1875–1927, (Auch Nachdruck: Sändig, Wiederwalluf bei Wiesbaden 1971).
  • Répertoire International des Sources Musicales (RISM).
  • Gustav Schilling: Enzyklopädie der Gesammten musikalischen Wissenschaften, oder Universal-Lexicon der Tonkunst. 7 Bände. Köhler, Stuttgart 1835–1842, (Auch Nachdruck: Olms, Hildesheim u. a. 1974), (zitiert nach Hellwig 1980).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Baríton (instrument) Modifica l'enllaç a Wikidata