Bosc de Moragas

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Bosc de Moragas
Dades bàsiques
Tipus edifici
Construït XVIII
Característiques
Estil Neoclassicisme
Ubicació
Estat Catalunya
Localització Camí dels Boscos. Valls (Alt Camp) 41° 19′ 03″ N, 1° 13′ 36″ E / 41.317453°N,1.226540°E / 41.317453; 1.226540Coord.: 41° 19′ 03″ N, 1° 13′ 36″ E / 41.317453°N,1.226540°E / 41.317453; 1.226540
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 2442
Activitat
Modifica dades a Wikidata

Bosc de Moragas és un edifici del municipi de Valls (Alt Camp) protegit com a bé cultural d'interès local.

Context[modifica | modifica el codi]

El Bosc de Valls és una àrea rural situada al nord-oest de Valls, abans d’arribar a la serra de Guixeres a uns cinc-cents metres de l’inici de la carretera de Valls cap a Montblanc, en direcció al Coll de Lilla. La partida municipal dels Boscos de Valls engloba tota l'àrea topogràfica emmarcada pel camí del mateix nom. Té una superfície aproximada de mil hectàrees. Tot és una circumval·lació, amb alguns ramals per anar accedint a cadascuna de les propietats. L'origen sembla que procedeix d'un propietari que s'anomenava Bosch i que la posseïa pels volts de mitjan segle XIX.[1] Llavors era una zona dominada per l'alzina i així, sabem que se l'anomenava la serra de l'Alzinaret.. Ha estat tradicionalment un lloc d'estada estiuenca des de finals del segle XIX. Tot el conjunt dels «Boscos» té un aire molt singular i totalment atípic a Catalunya. Una zona destinada al descans i a estiuejar

El Bosc de Valls respon a una tipologia urbana d'urbanització dispersa, amb una dinàmica urbanística de zona residencial, bàsicament d'estiueig, amb habitatges aïllats, en general de planta baixa, pis i golfes, amb galeries d'arcs, que es conserven en molt bon estat.[1]

Es tenen notícies que la partida del Bosc, fins a començament del segle XX, no tenia més construccions que els masos de les famílies Moragas i Ortega. També hi havia l'ermita de Sant Llorenç. Al segle XVI, els frares caputxins, a prop de l'Ermita, fundaren el monestir de Sant Gerònim, del qual només en resten runes, ja que, al cap de pocs anys, els caputxins s'establiren en un convent a Valls, en rebre l'encàrrec del poble perquè vetllessin pel culte de la sagrada imatge de la Nostra Senyora del Lledó i del santuari. En aquesta època, al Bosc es cultiven avellaners, garrofers i vinya.

La majoria de les edificacions van ser construïdes una vegada va finalitzar la Primera Guerra Carlina, als volts de 1840. Des d'aquesta data fins a l'any 1869, Valls va viure uns anys de prosperitat industrial, agrícola i mercantil. El Bosc es va escollir perquè el clima era sec i fresc; l'atmosfera, diàfana; la vista, magnífica; les aigües, d’excel·lent qualitat, i l'altura molt apropiada.

Les bones qualitats del Bosc van permetre que al darrer quart del segle XIX hi passessin temporades, durant l'estiu, persones com l'arquebisbe de Tarragona, Tomàs Costa i Fornaguera, el polític i orador Emilio Castelar, l'ambaixador xinès Chai-Jo-Pe, el pintor Francisco Madrazo, el general Salamanca, el periodista Gutiérrez Abascal - conegut amb el renom de Casabal -, els diputats Pedró Antonio Torres, i Ponts i Muntells, l'astrònom Comas i Solà, entre molts d'altres.[cal citació]

El Bosc de Moragas és la casa patricial d’estiueig de la família Moragas. El Bosc Moragas comença el 30 de setembre de 1801 quan el fabricant de llanes i perxer Josep Moragas i Lleonart (casat amb Rosa Dot i Prat) i el seu fill Fidel Moragas i Dot, compren una peça de terres amb avellaners i vinya, a la partida del Bosc, a un pagès de Masmolets, Francesc Serra Ferrer.[2]

Façana principal de la casa vista des del cantó Est

Edifici[modifica | modifica el codi]

La casa va ser construïda en estil neoclàssic, i posteriorment se li va afegir la capella, del mateix estil.[1] Segons un document escrit per Fidel de Moragas i Rodes[3] consta que la construcció és del 1805.[2]  El període de construcció estaria situat entre la data de compra dels terrenys (1801) i la data d’acabament (1805).

L’estructura de la casa amb pati central està més influïda per les viles italianes que per tipologies locals d’origen rural. De planta rectangular, es compon de planta noble i golfes. Es tracta d'un edifici molt equilibrat. La façana principal s'orienta, com quasi totes les de l’entorn, al sud. La porta d'accés a la casa té uns muntants i un arc de mig punt, tots de pedra, emmarcats tots plegats per sengles columnes d'ordre corinti amb el capitell de fulles d'acant i els caulioles; seguint l'arquitrau, el fris amb diversos elements escultòrics.

Les dues finestres de cadascun dels laterals dels baixos coincideixen amb les de la planta superior. La simetria és total, encara que hem de fer constar que al lateral de llevant hi ha un edifici adossat, la capella, que té una porta central d'arc de mig punt emmarcada per un frontó trencat amb una obertura circular al mig. A la façana de ponent i als baixos hi ha quatre finestres enreixades i de forma rectangular i una, més petita, quadrada; en canvi, a la segona planta, només hi ha tres finestres. A la part superior i al lateral, el de sud-oest, observem un rellotge de sol. En aquest mateix indret, segons un dibuix de l’època, hi havia una construcció volada en forma de torreta amb espitlleres. A cada cantonada, al vèrtex, hi ha fanals que dóna un toc de certa distinció al conjunt arquitectònic.

Al primer pis, sobresurten quatre finestres rectangulars amb ampit i amb dues petites cartel·les de fulles d'acant. El límit de l'edifici el forma una cornisa de doble motllura. El conjunt apareix arrebossat i pintat de color blanc. Al cim del carener s'hi troba un petit campanar amb espadanya, detall que només es percep quan hom baixa precisament de la masia de «Can Peixets».[1] [4] Originàriament la casa estava rematada per una torratxa-mirador avui dia desapareguda.

Dibuix claustre.jpg

El pati interior o claustre, d’estil italià o colonial, conforma tres ales amb idèntica profunditat, mentre que l’ala de la façana principal és més profunda. La coberta és a quatre aigües en el conjunt de l’edifici, tot i que cadascuna de les ales es cobreix a una sola aigua amb pendent cap a les façanes.

Planta de la casa, tal com era als anys 1940

Les ales sud i oest estaven destinades a estances i dormitoris, mentre que l’ala est es destinava a les quadres i l’ala nord a cuina i cellers. La primera planta, en forma de golfes, es dedicava a emmagatzemant de gra i aliments. En Fidel de Moragas i Rodes hi va instal·lar el seu laboratori fotogràfic. Modernament les golfes s’han habilitat com espais d’habitatge.   

L’entrada principal la forma una gran sala amb volta de canó a la manera de les antigues masies catalanes. Les parets són de maçoneria de pedra licorella local amb morter de fang i calç. Excepte la sala central d’entrada, els sostres estan construïts amb bigueria de corrons de fusta, i revoltons de morter de calç a la planta baixa i amb enllatat de fusta i rajola a la coberta.

El pati està envoltat per arcs de mig punt suportats per columnes circulars construïts amb peça ceràmica rodona. A la primera planta el claustre es transforma en terrassa. L’estructura del claustre va ser completament restaurada el 1940, després de ser molt malmès durant la guerra civil. El sostre de bigues de fusta, enllatat de fusta i rajoles va ser substituït per biguetes de formigó i voltes de rajola fina. Es va modificar també la barana de la terrassa superior. Existeix una gran documentació fotogràfica de la casa en els arxius de Fidel de Moragas i Rodes gran interessat per la fotografia.[5] A finals del segle passat encara s’apreciaven  les traces del laboratori fotogràfic en el racó sud-oest de les golfes.

L'última propietària hereditària del Bosc Moragas va ser Maria de Moragas i de Balle. Als voltants de 1965 Josep Gramunt i Subiela va adquirir la casa i el jardí a nom de la seva esposa Dolors de Moragas i de Balle. Actualment el Bosc Moragas pertany a Paulina Gramunt de Moragas, que juntament amb els seus fills Veciana, ha continuat la conservació i millora del patrimoni familiar.[cal citació]

És interessant la descripció que en fa de la casa Narcís Oller i de Moragas.[6]

Dibuix façana.jpg
« Confrontant ab el que fou nostre [Bosc Oller], hi té la familia Moragas el sèu, el més gran y cómodo de tots. Fet a l'estil de les cases andaluces, es un gran dau buydat al mitj per espayós claustre y jardinet, qu’un brollador referesca i omple de poétiques ramors. Les habitacions hi donen y, com per altra banda miren al camp, reben així doble llum y ayre. Totes aquestes habitacions son espayoses y á peu plá, de manera que l’’unich pis superior serveix principalment de golfes pera guardar hi provisionalment els fruyts de l’hisenda y, una part, per allotjament del bosquer, que hi viu tot l’any, y de les cullidores d’avellanes y vermadors quan se fá cullita. Un costat del dau està reservat á cotxeria y estable, un altre á celler y magatzems, y, adicionades al angle dret del dvanter d’honor hi há la capella; oratori públich ahont acuden, durant l’estiu, munió de gent dels voltants per’onre missa. »

Capella[modifica | modifica el codi]

La capella és una construcció afegida amb posterioritat i va ser consagrada el dia de Sant Jaume de 1806. Va ser construïda pel mateix mestre d’obres de la casa, Pau Forès. Té una façana clàssica de gran simplicitat amb pilastres i frontó que emmarquen la porta en arc de mig punt amb un òcul a la part superior i un remat de coberta amb frontó corbat. L’interior té una decoració senzilla amb paraments enguixats i pintures que imiten el marbre i la fusta. L’altar té una petita fornícula emmarcada per columnes i capitells, que acull una imatge de la Verge Maria (la Mare de Déu de la Presentació o de la Candela). L’actual és una còpia exacta de l’original cremada durant la guerra civil, realitzada el 1940 per l’escultor Joan Matamala i Flotats.[7] El frontis superior hi ha una imatge en alt relleu de Sant Jaume de guix policromat, obra de l’escultor local Peremateu (Joan Baptista Mateu). Sant Jaume corresponia a Jaume Dot, pare de Rosa Dot i Prat. Malauradament el 1972 van desaparèixer dues imatges laterals del mateix escultor que representaven a Sant Josep i Sant Fidel, patrons de la família. A la part posterior de la capella hi ha una petita sagristia que té interès per la volta d’aresta. La històrica devoció familiar a la Mare de Déu es traduí en la creació d’uns goigs a la Verge del Bosc, amb lletra de J.M. Lopez Picó i música de Mn. Francesc Balldelló[8].

Família[modifica | modifica el codi]

Els Moragas són una família de notables de Valls[9] de la que han format part personalitats històriques com els polítics Joan de Balle i de Moragas i Estanislau Figueras i de Moragas, els escriptors Narcís Oller i de Moragas i Josep Yxart i de Moragas, l’advocat Vicens de Moragas i Rodes, l’arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà, el psiquiatre Jeroni de Moragas i Gallissà.[7]

L’origen de la família Moragas, malgrat referències anteriors amb el cognom Moragues, el podem situar a partir de Francisco Moragas, ciutadà honrat de Barcelona, casat amb Caterina Boxó, matrimoni citat en els capítols matrimonials entre llur fill Francisco Moragas i Boxó i Francisca Torner i Tranyar el 24 d’agost de 1700 a Valls.[9]

La família Moragas s’ha estès molt i actualment s’hi troben personalitats rellevants en totes les professions. Per causa d’una genealogia amb molta presència femenina s’ha perdut el cognom en una part de la descendència. Així doncs cognoms com Dasca, Gramunt, Batlle, Chacón, Veciana, Delage, Otzet i d’altres, tenen origen en aquesta antiga i nombrosa família.[[10]

L’arbre genealògic de la família està actualment gestionat per Marc Batlle i Izard a través de la plataforma web MyHeritage.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Buqueras Bach, Josep M. «L'arquitectura dels masos del Bosc de Valls». Quaderns de Vilaniu, 24, 1993, pàg. 3-33.
  2. 2,0 2,1 Vives Corbella, Pilar. L'estiueig al Bosc de Valls. Valls: Institut d'Estudis Vallencs (IEV), 2004, p. 122. ISBN 84-86083-61-3. 
  3. de Moragas i Rodes, Fidel «Monografia de la Capella del Mas Moragas». Arxiu Municipal de Valls, 1933, pàg. 1.
  4. «Bosc de Moragas». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.. [Consulta: 15 octubre 2013].
  5. Jep Martí i Enric Olivé «Els Moragas de Valls. Passió per la imatge». Catàleg Museu d'Art Modern. Diputació de Tarragona, 2004, pàg. 1-78.
  6. Oller, Narcís «Narcís Oller i de Moragas per si mateix». Biblioteca de Catalunya, Secció manuscrits, Fons Narcís Oller, 1972-73.
  7. 7,0 7,1 de Moragas i de Moragas, Fidel «Qui som...? D'on venim...? Persones que he conegut i estimat». Publicació privada, desembre 1991, pàg. 42.
  8. «Goigs a la Mare de Déu del Bosc de Moragas». [Consulta: 2017].
  9. 9,0 9,1 Olivé i Serret, Enric. Els Moragas: història íntima d'una família de notables (1750-1868) (en català). 1998. Tarragona: Diputació de Tarragona, Servei de Publicacions, 1998, p. 531. ISBN 84-88618-61-1. 
  10. 10,0 10,1 «L'Arbre de Familia Catalana» (en castellà). Marc Batlle, 17-11-2008. [Consulta: 20 abril 2017].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • «Bosc de Moragas». Mapa de recursos culturals. Diputació de Tarragona.