Café Flesh

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaCafé Flesh
Café Flesh.jpg
Fitxa
DireccióStephen Sayadian Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióJerry Stahl Modifica el valor a Wikidata
MúsicaMitchell Froom Modifica el valor a Wikidata
FotografiaFrancis Delia (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeSidney Katz Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorVCA Pictures Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1982 Modifica el valor a Wikidata
Durada73 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema de ciència-ficció, cinema pornogràfic i cinema postapocalíptic Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0083707 Allmovie: v160265 Modifica el valor a Wikidata

Café Flesh és una pel·lícula post-apocalíptica de culte pornogràfica de ciència ficció de 1982 dissenyada i dirigida per Stephen Sayadian (sota el pseudònim "Rinse Dream") i co-escrita per Sayadian i Jerry Stahl (acreditat com "Herbert W. Day"). La música va ser composta i produïda pel famós productor musical Mitchell Froom (i més tard va aparèixer al seu àlbum, Key of Cool).[1]

Dues seqüeles, Café Flesh 2 i Café Flesh 3, es van publicar el 1997[2] i 2003, sense la participació dels creadors originals. Les seqüeles van ser escrites i dirigides per Antonio Passolini i no van tenir el mateix grau de popularitat i atractiu de culte que la primera pel·lícula.

Trama[modifica]

Després de l'apocalipsi nuclear, el 99% dels supervivents són sexuals negatius: es posen violentament malalts si intenten mantenir relacions sexuals. Els sexuals positius minoritaris es veuen obligats a participar en el teatre carnal per a l'entreteniment dels negatius al Café Flesh. Tothom està entusiasmat amb l'arribada al club del famós positiu Johnny Rico, i una dona negativa comença a qüestionar la seva negativitat a mesura que ella i el seu xicot es van allunyant l'un de l'altre.

Repartiment[modifica]

Història[modifica]

A principis de la dècada de 1970, la indústria del cinema pornogràfic havia guanyat popularitat, gràcies a l'èxit de pel·lícules com Behind the Green Door i Deep Throat. Durant aquest període, hi va haver molts intents de crear pornografia artística, com The Devil in Miss Jones. També hi havia pel·lícules no pornogràfiques amb sexe hardcore, com ara Jag är nyfiken – en film i gult i Ai no korīda. A principis de la dècada de 1980, la tecnologia del vídeo domèstic va canviar la indústria del porno, i els cinemes porno tenien menys èxit.[3]

El 1982 fou estrenada Café Flesh, que barrejava sexe, sàtira i teatre d'avantguarda. La pel·lícula va ser creada i coescrita per Stephen Sayadian, sota el nom "Rinse Dream",[4] i el periodista Jerry Stahl, sota el nom "Herbert W. Day".[5] Sayadin i Stahl van fer la pel·lícula en dues parts separades, utilitzant els elements no pornogràfics de la pel·lícula per atraure financers.[3]

Dos actors implicats en aquesta pel·lícula van treballar notablement en produccions principals. L'actriu principal Michelle Bauer, utilitzant el nom de Pia Snow en aquesta pel·lícula, es va convertir en una prolífica actriu de sèrie B.[6][7][8] Richard Belzer, un conegut còmic de l'època que més tard es va fer conegut pels seus papers a Homicide: Life on the Street i Law & Order: Special Victims Unit, apareix com a membre del públic, però no apareix en cap de les escenes sexuals.[9]

Crítiques[modifica]

L'estudiós Bradford K. Mudge ha dit de Café Flesh, que, "Com tota gran sàtira... s'oposa en paròdia a les formes molt genèriques a partir de les quals va evolucionar. La seva brillantor resulta d'una visió bifurcada: dramatitza alhora la mort de la pornografia i la seva inquietant resurrecció com a cultura mateixa. En fer-ho, la pel·lícula marca una coyuntura —històricament arbitrària per descomptat— en què la "pornografia" és finalment capaç d'auto-reflexió crítica, capaç de veure's la seva. imaginació' però tan diferent als seus predecessors estètics com al seu entorn cultural més ampli."[10]

Premis[modifica]

Café Flesh va guanyar el Premi AVN del 1984 a la millor direcció artístia i fou introduïda al Saló de la fama de XRCO.[11][12] El 1998 Café Flesh 2 va guanyar el Premis XRCO al millor vídeo i el premi AVN de 1999 AVN a la millor pel·lícula de vídeo i als millors efectes especials.[11][13]

Referències[modifica]

  1. "Succinct Bits of Melody in Search of a Film Score", by Jon Pareles, December 17, 2005, Retrieved 2007-09-25
  2. Cafe Flesh 2, <http://www.imdb.com/title/tt0156381/>. Consulta: 22 febrer 2019
  3. 3,0 3,1 Peary, Danny. Cult Movies 3. New York: Simon & Schuster Inc., 1988, p. 52–56. ISBN 0-671-64810-1. 
  4. "The Next Best Thing To Being There", by Robert Rossney, Wired 3.05, May 1995. Retrieved 2007-09-25.
  5. "Alfspotting" Arxivat 2007-08-13 a Wayback Machine., by Kim Morgan, Willamette Week, 1998-09-30. Retrieved 2007-09-25.
  6. Cafe Flesh (1982) film review by Alan Jones, BBC Radio Times, Retrieved 2007-09-25
  7. Michelle Bauer IMDb listing, accessed June 24, 2007
  8. Michelle Bauer Atomic Cinema profile Arxivat 2007-09-29 a Wayback Machine., accessed June 24, 2007
  9. Peary, Cult Movies 3, plus Philadelphia Weekly repertory film review Arxivat 2007-09-30 a Wayback Machine., accessed June 24, 2007
  10. "How to Do the History of Pornography: Romantic Sexuality and its Field of Vision" by Bradford K. Mudge. Romantic Circles. 2004. Accessed October 15, 2021.
  11. 11,0 11,1 «AVN Awards Show». [Consulta: 8 gener 2016].
  12. [1] Arxivat August 28, 2008, a Wayback Machine.
  13. http://www.xrco.com/

Enllaços externs[modifica]