Camp de sitges

Sitges ibèriques a l'interior del recinte emmurallat de la ciutat ibèrica d'Ullastret (Baix Empordà).

Un camp de sitges és una extensió de terreny destinada a excavar-hi grans forats al terra que servien per emmagatzemar els excedents agrícoles en l'època ibèrica. Són típics de l'àrea ibèrica septentrional, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Erau. Es troben generalment en llocs alts i secs, rics en argiles, i al costat d'assentaments i poblats ibers. Així, les que presenten forma ovoïdal, troncocòniques o en forma de cubeta circular serviren per emmagatzemar cereals i llegums.

Plini, que escriu a la segona meitat del segle I dC, , diu que a Hispània el gra es guardava en sitges situades en terrenys secs en el fons de les quals i a les seves parets s'havia disposat prèviament una capa de palla; d'aquesta manera, Plini, seguint una de les seves fonts, Varró, diu que el blat emmagatzemat d'aquesta manera podia durar fins a 50 anys, i 100 anys el mill. Després, quan ja havien acabat la seva funció, les sitges eren usades com a abocadors de deixalles i d'aquí la gran riquesa de materials arqueològics que ofereixen quan són excavades.

Sembla que el cereal que era guardat a les sitges posteriorment era envasat en les típiques àmfores ibèriques en forma de pastanaga, que predominen en tots els assentaments indígenes de la costa catalana entre els segles V i I aC

Quan la zona de l'actual Catalunya va patir l'embranzida de l'exèrcit romà a partir del 218 aC, aquest era alimentat només amb els productes agrícoles locals, és a dir, el blat iber, i d'aquí el gran nombre de camps de sitges datats en aquesta època (segles II i I aC). Així, Cèsar, a mitjan s. I aC, parla de les sitges de la província Citerior, de les quals abastí de gra als seus soldats durant la Guerra Civil contra els partidaris de Pompeu.

Després de la conquesta romana, les sitges foren substituïdes per dolia, és a dir, grans gerres excavades al terra, que servien per guardar cereals i altres productes.