Cant

Persones cantant

El cant és l'acte de produir sons musicals amb la veu. La persona que produeix el cant i l'acció de cantar s'anomena cantant; cantora o cantaire. És l'acció i també l'art de produir sons musicals amb la veu, vocalitzant notes o articulant paraules.

Producció del cant

El cant és el so resultant de l'acció de l'aire expirat que surt dels pulmons per l'acció del diafragma, com en qualsevol expiració activa, i que en passar per la laringe fa vibrar les cordes vocals. El so així produït s'amplia posteriorment en les cavitats naturals superiors (nas, faringe, boca), i eventualment és articulat per la llengua i els llavis per formar els diferents fonemes.

Articuladors del cant

Quan es canta o es parla, la forma del tracte vocal, també anomenat conducte o tub vocal, canvia en la seva longitud. La forma varia d'acord amb la mesura en que es constreny el tub vocal. La forma del tracte vocal es modifica amb els moviments dels anomenats "articuladors del cant": l'obertura del llavi, la posició i l'obertura de la mandíbula, la posició de la llengua i l’alçada velar (elevació de la part posterior de la llengua cap al vel del paladar) i l'alçada de la laringe. Els moviments dels articuladors són alhora complexes i afecten la freqüència (so) resultant.

De fet, perquè el cant sigui possible, cal activar altres recursos del cos humà: el sistema respiratori, els músculs de l'abdomen, de l'esquena, del coll i de la cara. Aquesta complexitat exigeix que el domini del cant passi per un entrenament musical molt exigent i, en certa manera, comparable al d'un esportista. Per cantar cal tenir un bon to muscular i això obliga a tenir cura de la pròpia salut, procurant una bona alimentació, l'exercici físic i evitar tòxics com el tabac i l'alcohol.

Arts escèniques

El cant no té perquè ser sempre professional ni públic, pot ser un acte lúdic o de relació íntima, per exemple per a ajudar a dormir a un nadó.

Cantar, a més a més de fer servir la veu adequadament, és també interpretar i transmetre al públic les emocions condensades en la música i en el text cantat. En determinats gèneres musicals, cal unir el cant amb altres aspectes escènics. En música clàssica, la veu és utilitzada com un instrument musical molt especial. Des de fa segles, el cant clàssic ha inspirat nombrosos compositors que han dedicat diferents tipus d'obres vocals: cançons polifòniques, misses, motets, corals, cantates, òperes o oratoris. En la música tradicional, el cant serveix de suport a un text més o menys poètic per formar una cançó.

Variables per a establir un tipus de veu

La classificació de les veus depèn de matisos que poden ser subtils. Hi ha diferències entre els experts en la matèria. No obstant, cal dir que els tipus de veu no s'organitzen amb un criteri únic, sinó que la classificació d'una veu determinada es fa pel un conjunt de variables que defineixen els matisos de la veu. A més a més, els tipus de veus no són sempre categories inflexibles i estrictes, sinó orientatives, incloent gradacions diverses. Cal però tenir en compte les variables i els matisos per poder definir el tipus de veu de la persona cantant.

• Rang: són totes les notes que una veu pot produir.
• Tessitura: grup de notes en les quals la veu d'una persona cantant es troba més còmoda.
• Pes: diferència entre les veus més lleugeres, més fosques, més pesants, més brillants, més àgils o més potents.
• Timbre de veu: és la qualitat i la textura que sovint, en conjunt, s'anomena "color" d'una veu característica i única.
• Registre vocal: els grups de sons que conformen la producció de la veu.
• Punts de transició: són els punts on la persona cantant canvia la veu de pit al mig o a veu de cap.
• Nivell de parla: el nivell a l'hora de parlar, molt d'acord amb les característiques físiques personals.

Tipus de veus

Entre les variables que determinen el tipus de veu d'una persona, la tessitura és la més important per a classificar els diferents tipus de veu. La tessitura reflecteix l'amplitud tonal de la veu, és a dir, el grup o conjunt de notes que una persona pot assolir cantant còmodament i sense forçar les cordes vocals. Les altres variables s'usen sovint per a establir classificacions addicionals, però l'esquema bàsic és el següent:

Veus femenines

• Soprano: són les més agudes, amb un registre des d'el Do4 fins el Do6 (del teclat d'un piano). Dins d'aquest mateix grup hi ha les veus soprano lleugeres, amb registre més agut, però amb menys cos; les sopranos líriques, amb major volum que les lleugeres, però menys agudesa i les sopranos dramàtiques amb una veu més greu i un timbre més brillant, ideals per a l'òpera i teatre musical.
• Mezzosoprano: són sempre veus més greus que les de les sopranos, amb diferenciacions força subtils. Les mezzo lleugeres i les mezzo dramàtiques s'assemblen a les sopranos dramàtiques, però en els registres més greus tenen major capacitat de guarniment líric les lleugeres, en major potència les dramàtiques.
• Contralt: són veus femenines poc freqüents perquè tenen una tessitura musical molt greu. Aquestes veus en l'òpera són força escasses perquè sovint són interpretades per les mezzosoprano, de timbre més fosc.

Veus masculines

• Tenor: són les veus més agudes en un registre relativament curt, des del Do3 fins el Do4. Igualment que les sopranos, els tenors s'agrupen en lleugers, lírics i dramàtics.
• Baix: són les veus masculines més greus i fosques. Un registre profund que sovint recorda les notes més baixes d'un violoncel. Aquests tipus de veus s'assoleixen majoritàriament només per les persones en etapes adultes.
• Baríton: són veus masculines molt comunes en la majoria de les persones. No arriben a altes capacitats i agilitats però sí que poden arribar a notes més greus i fosques on no arriben els tenors i també als aguts brillants impossibles per als baixos.

Història

El cant és una forma d'expressió humana que sovint uneix el llenguatge i la música, esdevenint un element cultural important en les diferents civilitzacions. De l'antiguitat, s'han trobat cants de tradicions orals a la Xina, al Japó i a l'Índia. Els egipcis, els hebreus i els grecs conrearen el cant professionalment.

A Europa, la tradició culta del cant s'estengué durant l’edat mitjana amb el cant litúrgic cristià o cant pla i més endavant sorgí la polifonia i l’art dels trobadors. A la península itàlica, sobretot al segle XVI, tingué gran importància el cant vocal de capella, amb la incorporació de les veus agudes d’homes castrats. El bel canto prengué una gran embranzida i les escoles de cant de Roma, Venècia, Nàpols i Bolonya formaren els cantants d’òpera entre els segles XVII i XVIII.

L’obra "Opinioni de cantori antichi e moderni" (Bolonya 1723) de Piero Francesco Tosi, és un dels primers mètodes de cant que explica l’emissió de la veu, la vocalització, els ornaments i la declamació.

Les obres del professor de cant Nicola Porpora (1686-1768) són exemple de l’evolució del bel canto cap a un abús del virtuosisme vocal i les ornamentacions. A França es seguí una línia d’interpretació ben diferent, procurant el predomini de la declamació i de l’articulació de les paraules.

Bénigne de Bacilly, a "Remarques curieuses sur l’art de bien chanter" (1668), proposa l’exageració, l’èmfasi retòric i els matisos expressius. A partir del 1770, l’estil del cant restà molt influenciat per la reforma de l’òpera de Christoph Willibald Gluck.

El mètode de cant dels professors del Conservatori de París, fundat el 1803, intentà assimilar les noves tendències de la gran òpera, enfatitzant l’extensió, la potència i la vehemència expressiva dels cantants per damunt de l’agilitat vocal.

El baríton Manuel Patricio Rodríguez, autor de "Traité complet de l’art du chant " (1847) i inventor inicial del laringoscopi, concilià el mètode científic amb el musical.

Vegeu també

• Fidjeri
• Coral
• Cantata
• Càntic

Enllaços externs

• Breu Història del Cant (anglès)

Viccionari