Vés al contingut

Capital social (sociologia)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Gràfic d'una xarxa social

En sociologia, el capital social és una xarxa de relacions interpersonals i intergrupals dins d'una societat basada en valors socioculturals de confiança, reciprocitat, cooperació, solidaritat i honestedat, que permeten resoldre amb menys dificultats els problemes d'interès col·lectiu i de la qual sorgeixen també oportunitats d'ús individual. Aquest concepte sociològic abstracte té diferents interpretacions ja que cada autor li dona un matís diferent, però tots comparteixen la idea que el capital social és producte dels contactes i de les relacions socials que es van fent al llarg de la vida.[1]

Història

[modifica]

La reflexió entre els vincles socials i la societat moderna va rebre contribucions interessants des dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. En particular, Daniel Bell (1962),[2] Robert Nisbet (1969),[3] o Maurice Robert Stein (1960),[4] van proposar temes similars als dels fundadors alemanys de la sociologia com Ferdinand Tönnies i Max Weber. Amb tot, donaren un èmfasi pessimista en el desenvolupament de la societat. En paraules de Stein (1960:1): "El preu per mantenir una societat que fomenta la diferenciació i l'experimentació cultural és, sens dubte, l'acceptació d'una certa desorganització tant a nivell individual com social".

La divulgadora científica i activista Jane Jacobs va utilitzar el terme a principis dels anys seixanta. Tot i que no va definir explícitament el terme capital social, el seu ús es referia al valor de les xarxes.[5]

Normalment en els models econòmics tradicionals i neoliberals aquest concepte és totalment ignorat, però en els anys 1980 va tornar a prendre importància. Fou usat per molts autors en sociologia i models d'economia alternatius. Es podria resumir com "No solament és important el que saps, si no a qui coneixes" (de l'anglès what you know, who you know). Fukuyama, ho defineix com la norma que fa que existeixi cooperació entre dues parts. Es relaciona amb el concepte xinès del guanxi.

El sociòleg Pierre Bourdieu va utilitzar el terme per primer cop el 1972 a Esquisse d'une théorie de la pratique précédé de Trois études d'ethnologie kabyle. Poc després va aclarir el terme en relació a la resta de capitals (com el capital polític, capital social i capital simbòlic...) a La distinció. Criteris i bases socials del gust.

A finals de la dècada de 1990, el concepte va guanyar popularitat, ja que va ser el centre d'investigació en un programa de recerca del Banc Mundial[6] i va ser l'assumpte central de diversos llibres, incloent l'influent Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community de Robert Putnam. Aquestes reflexions van contribuir notablement al desenvolupament del concepte de capital social en les dècades següents per crear una societat més cohesionada i que alhora manté la lliure elecció individual. És per això que el capital social va generar tant interès en el món acadèmic i polític.[7]

Pamela Paxton remarca que el debat entorn el concepte de capital social va ser introduït i dirigit per Pierre Bourdieu i James Samuel Coleman[8] A més caldria afegir-hi Robert Putnam (1993).[9]

En Bourdieu

[modifica]

La seva obra és, bàsicament, una reflexió de les formes de poder i de dominació. En l'article Les formes de capital (1986), Pierre Bourdieu distingeix quatre formes de capital: capital econòmic (propietats, diners...), capital cultural (coneixements, títols acadèmics i bens culturals com llibres o quadres), capital simbòlic (és el més complex: seria l'honor, el prestigi, la reputació, l'autoritat, etc. on l'agent es fa obeir sense plantejar-se mai la qüestió de l'obediència; aconseguir l'obediència a l'ordre sense que aquesta s'hagi formulat) i capital social (construït a partir d'obligacions i connexions socials també convertibles en capital econòmic amb condicions concretes i que pot institucionalitzar-se mitjançant títols nobiliaris). Dues són les propietats fonamentals de qualsevol tipus dels capitals esmentats: la seva convertibilitat, un tipus de capital pot transformar-se en un altre a través del desenvolupament d'estratègies en un determinat camp i la seva transferibilitat, que el capital sigui transferible vol dir que és possible el seu transvasament intergeneracional, de manera que el pare pot transferir capital cultural o social a un fill, de la mateixa manera que faria amb el capital econòmic.

En concret en Pierre Bourdieu, definia el capital social com «el conjunt dels recursos actuals o potencials que estan relacionats amb la possessió d'una xarxa duradora de relacions més o menys institucionalitzades d'interconeixement i d'inter-reconeixement».[10] Per a Bourdieu, el capital social és, doncs, el conjunt de recursos disponibles o potencials relacionats amb una xarxa de pertinença a un grup. El tractament del concepte que en fa el sociòleg francès és instrumental: els posseïdors del capital social tenen avantatges i en la "construcció deliberada de la sociabilitat amb el propòsit de crear aquest recurs".[11] Per tant, l'ús del concepte en Bourdieu és molt allunyat de la visió positiva de Putnam; Bourdieu empra el concepte per demostrar un mecanisme per a la reproducció generacional de la desigualtat. Bourdieu assenyala així que els rics i poderosos utilitzen les coneixences o un altre capital social per mantenir avantatges per a ells mateixos, la seva classe social i els seus fills. En conseqüència, el volum del capital social posseït per un agent donat depèn de la mida de la xarxa social que pugui mobilitzar de manera efectiva i del volum de la resta de capitals (econòmic,cultural o simbòlic) que tingui de per si per cadascuna d'aquelles connexions amb què està relacionat.[12]

Així, pel sociòleg francès, el capital social fa fructificar la resta de capitals i és fonamental per explicar com les relacions socials poden ser transformades en un recurs que contribueix a reproduir les jerarquies socials. Per exemple, la tesi principal del llibre La noblesse d’État (1989), és com les escoles d'elit franceses (com l'École Normale Supérieure, coneguda per la seva abreviació ENA i altres com Polytechnique, ENS, HEC, etc.) funcionen com a espais de transmissió de coneixements (capital cultural) i alhora, i sobretot, com a llocs on es creen i es mantenen xarxes de relació entre futurs dirigents polítics, econòmics i culturals. Són institucions que produeixen i reprodueixen les elits d'Estat. Aquestes xarxes constitueixen capital social que més tard permetrà als graduats ocupar posicions de poder i mantenir la cohesió d'una elit, mentre i alhora, el capital social acumulat dins d'aquestes xarxes es pot convertir en capital econòmic (accedint a càrrecs ben remunerats) i en capital simbòlic (prestigi i legitimitat de formar part de l'elit estatal). Per exemple, l'antic alumne de l'ENA, quan finalitza els seus estudis, no només té el títol (capital cultural), sinó també un conjunt de relacions que li obren portes en la burocràcia estatal o en les grans empreses.[13]

En Coleman

[modifica]

James Samuel Coleman va desenvolupar la teoria de l'elecció racional, on les persones actuen intencionadament a la recerca d'un objectiu, i per aconseguir-ho utilitzen els recursos. Aquest sociòleg nord-americà va definir el terme del capital social com "una varietat d'entitats amb dos elements en comú: totes consisteixen en algun aspecte de l'estructura social, i faciliten certes accions d'actors... dins de l'estructura"[14] – és a dir, el capital social és qualsevol cosa que facilita l'acció individual o col·lectiva, generada per xarxes de relacions, reciprocitat, confiança i normes socials.[15] Per en Coleman el capital social és un recurs neutral que facilita qualsevol forma d'acció.[16]

En Putman

[modifica]

Segons Robert D. Putnam, el capital social es refereix a "connexions entre els individus - les xarxes socials i les normes de reciprocitat i fiabilitat que sorgeixen."[17] Per en Putnam i els seus seguidors, el capital social és un component clau per construir i mantenir la democràcia. Putnam afirma que el capital social està disminuint als Estats Units i com es pot observar en nivells més baixos de confiança en el govern i de participació cívica i esmenta que la televisió i l'expansió urbana en taca d'oli de les ciutats hi han tingut un paper significatiu als Estats Units. Putnam també suggereix que una causa fonamental de la disminució del capital social és l'entrada de les dones a la força de treball, que podria correlacionar-se amb restriccions de temps que inhibeixen la participació cívica organitzacional com les associacions de pares-professors.[18] La transformació tecnològica de l'oci (per exemple, la televisió) és una altra element de la disminució del capital social.[19]

Així, doncs, en comparació amb en Pierre Bourdieu, Robert D. Putnam utilitza el concepte d'una manera molt més positiva: el seu treball sobre la societat nord-americana tendeix a emmarcar el capital social com a productor de "compromís cívic" i de salut comunitària.[20] En el mateix sentit, Mahyar Arefi (2003) identifica la construcció de consens com un indicador positiu directe del capital social.[21] El consens implica "interès compartit" i acord entre diversos actors i parts interessades per conduir l'acció col·lectiva. L'acció col·lectiva és, per tant, un indicador de l'augment del capital social.

Edwards i Foley

[modifica]

Edwards i Foley, a la revista acadèmica 'American Behavioral Scientist en l'article Social Capital, Civil Society and Contemporary Democracy, van plantejar dues qüestions clau en l'estudi del capital social. En primer lloc, el capital social no està igualment disponible per a tothom, de la mateixa manera que altres formes de capital tampoc ho són. Per exemple, l'aïllament geogràfic i social limiten l'accés a aquest recurs. En segon lloc, no tothom genera el mateix capital social; el valor d'una font específica de capital social depèn en gran part de la posició socioeconòmica en la societat.[22]

Síntesi

[modifica]

Una síntesi de les tres opcions es troba en Jorge Ramírez.[23]

El treball intel·lectual de Pierre Bourdieu mostra com el capital social, com a suma de recursos possibles o actuals que posseeix un individu o grup social, són el resultat de posseir una xarxa institucionalitzada de relacions de coneixement mutu, reconeixement, i solidaritat. Aquest capital, conjuntament amb el capital econòmic, cultural o simbòlic, contribueix a produir o reproduir la desigualtat. Bourdieu emfatitza que el capital social és una peça clau en la reproducció de les classes i de les desigualtats: els qui ja tenen alt capital econòmic o cultural normalment també tenen un major accés a xarxes potents de capital social. Finalment, pel sociòleg francès el capital social sovint reforça les estructures de poder ja existents.

En canvi, per Coleman, el capital social no es defineix per la pertinença de classe, sinó per la funció que té: són aspectes de l’estructura social que faciliten accions dels actors i inclou elements com normes, informació, confiança, sancions i organitzacions. Coleman manté un individu-actor com a punt de partida: el capital social és quelcom que els individus poden mobilitzar per assolir metes. Però això es combina amb una atenció als trets estructurals que fan possible aquestes accions: les normes, l’entorn de confiança o les institucions. Això permet fer transicions de l’escala micro (és a dir, de l'individu, la família o els petits grups) a nivell macro (és a dir, a efectes comunitaris o socials) sense perdre de vista ni l’actor ni l’estructura. Coleman, amb una visió absolutament allunyada de Bourdieu, afirma que el capital social és un recurs que pot beneficiar a grups dominants, però també els marginals.

Robert D. Putnam utilitza el capital social com un recurs que és individual i col·lectiu: propietat de comunitats, regions, societats. Els efectes visibles són sobre el benestar social, la qualitat de la democràcia, la governança, etc. Així doncs, postula que el capital social té finalitats positives. Per Putnam, un alt nivell de capital social col·lectiu condueix a millors institucions democràtiques, una governança més eficaç, millor desenvolupament econòmic, més cohesió social... Tot i que reconeix possibles efectes “negatius” del capital social (si és massa tancat, si reforça identitats exclusives, etc.).[24] Per exemple, la investigació de Sheri Berman i Dylan Riley, així com la dels economistes Shanker Satyanath, Nico Voigtländer i Hans-Joachim Voth, han vinculat associacions cíviques a l'ascens dels moviments feixistes.[25][26][27]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Capital social <Perspectiva sociològica > Conceptes bàsics>, <Educació > Reproducció social i cultural>». Termcat.
  2. ↑ Bell, Daniel. 1962. "America as a Mass Society." In The End of Ideology, edited by D. Bell. New York: Collier Books
  3. ↑ Nisbet, Robert A. 1969. The Quest for Community. New York: Oxford University Press
  4. ↑ Stein, Maurice R. 1960. The Eclipse of Community: an Interpretation of American Studies. Princeton: Princeton University Press.
  5. ↑ Jacobs, Jane. The Death and Life of Great American Cities. Random House, 1961, p. 138. «"If self-government in the place is to work, underlying any float of population must be a continuity of people who have forged neighborhood networks. These networks are a city's irreplaceable social capital. Whenever the capital is lost, from whatever cause, the income from it disappears, never to return until and unless new capital is slowly and chancily accumulated."» 
  6. ↑ The initiative on defining, monitoring and measuring social capital : text of proposals approved for funding. Social Capital Initiative working paper series no. 2. Washington, DC: World Bank. June 1998. 
  7. ↑ Rose, N «Community Citizenship and the Third Way». American Behavioral Scientist, vol. 43, 9, 2000, pàg. 1395–1411. DOI: 10.1177/00027640021955955.
  8. ↑ Paxton, Pamela «Is social capital declining in the United States? A multiple indicator assessment» (en anglès). American Journal of sociology 105 (1), 1999, pàg. 88-127.
  9. ↑ Pedro, López Sáez. Intellectual Capital and Technological Innovation: Knowledge-Based Theory and Practice: Knowledge-Based Theory and Practice (en anglès). Idea Group Inc, 2010, p. 274. ISBN 1615208763. 
  10. ↑ Bourdieu P. (1980), “ Le capital social. Notes provisoires ”, Actes de la recherche en sciences sociales, No. 31, janvier, p. 2-3
  11. ↑ Portes, Alejandro «Social Capital: Its Origins and Applications in Modern Sociology». Annual Review of Sociology, vol. 24, 1998, pàg. 1–24. DOI: 10.1146/annurev.soc.24.1.1.
  12. ↑ Lluís Ballester Brage; Belén Pascual Barrio Albert Cabellos Vidal «El desenvolupament del capital social com a repte del treball comunitari». Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques Universitat de les Illes Balears - REVISTA ALIMARA de l'IMAS Innovació i Metodologia en Afers Socials, 12-2021, pàg. 6 i 7. ISSN: 2659-5273.
  13. ↑ Bourdieu, Pierre. La noblesse d’État. Grandes écoles et esprit de corps. París: Éditions de Minuit, 1989. 
  14. ↑ Coleman, James «Social Capital in the Creation of Human Capital». American Journal of Sociology, vol. 94, 1988, pàg. 95–120. DOI: 10.1086/228943. JSTOR: 2780243.
  15. ↑ Portes, Alejandro «"Social Capital: Its Origins and Applications in Modern Sociology"». Annual Review of Sociology, 24, 1998, pàg. 1-24. DOI: 145736021.
  16. ↑ Foley, M. W. & Edwards, B. (1997). Escape from politics? [Pàgina?]
  17. ↑ Robert D. Putnam. Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community. Simon and Schuster, 2001, p. 19. ISBN 978-0743203043. 
  18. ↑ Putnam, R. D. «Bowling alone: America's declining social capital». Journal of Democracy, vol. 6, 1, 1995, pàg. 65–78. DOI: 10.1353/jod.1995.0002.
  19. ↑ Williams, D «On and off the 'Net: Scales for Social Capital in an Online Era». Journal of Computer-Mediated Communication, vol. 11, 2, 2006, pàg. 593–628. DOI: 10.1111/j.1083-6101.2006.00029.x.
  20. ↑ Alessandrini, M. (2002). Is Civil Society an Adequate Theory?
  21. ↑ Arefi, M «Revisiting the Los Angeles Neighborhood Initiative (LANI): Lessons for Planners». Journal of Planning Education and Research, vol. 22, 4, 2003, pàg. 384. DOI: 10.1177/0739456x03022004005.
  22. ↑ Foley, Michael W; Edwards, Bob «Escape from Politics? Social Theory and the Social Capital Debate». American Behavioral Scientist, 40, 5, 1997, pàg. 549–560.
  23. ↑ Ramírez Plascencia, Jorge «Tres Visiones Sobre Capital Social: Bourdieu, Coleman y Putnam». Acta Republicana Política y Sociedad, 4, 4, 2005, pàg. 21-36.
  24. ↑ Putnam, Robert D. «Bowling Alone: America's Declining Social Capital». Journal of Democracy, vol. 6, 1, 1-1995, pàg. 65–78. DOI: 10.1353/jod.1995.0002. Arxivat 1 de febrer 2010 a Wayback Machine.
  25. ↑ Berman, Sheri «Civil Society and the Collapse of the Weimar Republic». World Politics, vol. 49, 3, 1997, pàg. 401–429. DOI: 10.1353/wp.1997.0008. ISSN: 0043-8871. JSTOR: 25054008.
  26. ↑ Riley, Dylan «Civic Associations and Authoritarian Regimes in Interwar Europe: Italy and Spain in Comparative Perspective» (en anglès). American Sociological Review, vol. 70, 2, 2005, pàg. 288–310. DOI: 10.1177/000312240507000205. ISSN: 0003-1224.
  27. ↑ Satyanath, Shanker; Voigtländer, Nico; Voth, Hans-Joachim «Bowling for Fascism: Social Capital and the Rise of the Nazi Party». Journal of Political Economy, vol. 125, 2, 2017, pàg. 478–526. DOI: 10.1086/690949. ISSN: 0022-3808.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Capital_social_(sociologia)&oldid=36728200»