Casa Higinia del Pozo

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Casa-fàbrica Català)
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Casa Higinia del Pozo
Imatge de l'interior
Imatge
Dades
TipusEdifici residencial i fàbrica Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1865 renovació, Arquitecte: Felip Ubach i Corbella
1870 renovació, Arquitecte: Josep Fontserè i Mestre
1873 renovació, Arquitecte: Josep Fontserè i Mestre Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura barroca Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPlta. Montcada, 1-3, Montcada, 29-33, Arc de Sant Vicenç, 2-4, Seca, 1 i Mosques, 5-7 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 05″ N, 2° 10′ 55″ E / 41.38467°N,2.181943°E / 41.38467; 2.181943
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC52437 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona444 Modifica el valor a Wikidata
Quarteró núm. 15 de Garriga i Roca (c. 1860)

La Casa Higinia del Pozo és un conjunt d'edificis situats als carrers de Montcada, Arc de Sant Vicenç, Seca, Mosques i placeta de Montcada, catalogat com a bé cultural d'interès local. Des del 1979 allotja el centre cultural Euskal Etxea.[1]

Descripció[modifica]

L'edifici del carrer de Montcada, 29 té planta baixa i quatre pisos, amb dues obertures per planta. Als baixos s'obre l'Arc de Sant Vicenç, flanquejat per dos arcs carpanells i amb coberta d'embigat de fusta. La segona obertura és de forma rectangular, coronada per una llinda de fusta, i correspon a un local comercial. Al pis principal hi ha una finestra amb ampit i un balcó amb barana de ferro i llosana decorada amb rajoles de ceràmica blanques. Aquesta disposició es repeteix a la resta dels pisos, si bé les llosanes van decreixent amb l'alçada. Com a particularitat, a l'últim pis s'obre una petita finestra central. L'edifici es clou amb una coberta plana. El parament és estucat i llis.[2]

L'altre edifici, que correspon als números 31-33 del carrer de Montcada, presenta quatre obertures en forma d'arc molt rebaixat als baixos, corresponents a la porta d'accés i a un comerç. El pis principal té per tres balcons. El del lateral esquerre és individual, mentre que els altres dos del lateral dret tenen una barana de ferro contínua que enllaça amb el balcó que es troba a la banda de la placeta de Montcada. Els pisos restants presenten balcons individuals que flanquegen un finestró central. L'excepció és l'últim nivell, només a base de finestres. Cada llosana decreixent dels balcons està ornada amb rajoles de ceràmica de color blanc, com és el cas de l'altre edifici. En aquest cas, el parament també és estucat, però presenta unes franges verticals i horitzontals pintades, travessades per esferes en l'espai entre el pis principal i el primer.[2]

Història[modifica]

Els Català i els pintats a la xinesca[modifica]

El teixidor de seda o «veler» Isidre Català i Vives (1724-1787), amb obrador propi almenys des del 1749, va ser l'introductor de la tècnica de pintat a la xinesca.[3] L'agost del 1767, va demanar la renovació de les prerrogatives i exempcions que ja gaudia, per la qual cosa va sol·licitar que la seva fàbrica fos visitada per experts nomenats per la Junta de Comerç. Segons aquesta visita, Català disposava de dos obradors, un a la plaça del Born amb 12 telers, i un altre amb 8, que donaven feina a 38 operaris, un gravador i 30 dones.[4][5] El novembre del 1768, la seva fàbrica va rebre el títol de «reial» i l'exempció de l'impost d'alcabales.[4][6][3][7] El 1769, la Junta de Comerç li va concedir una pensió anual de 200 duros i el dret a continuar gaudint de les gràcies que tenia concedides mentre funcionés la seva fàbrica. A canvi, li va imposar l'obligació de divulgar els seus secrets en un llibre i la formació d'estampadors d'indianes i xinesques, que serien habilitats per la mateixa corporació.[4]

A més, Català va ser nomenat veedor o inspector de les fàbriques d'indianes a la xinesca.[4] Per a poder dur a terme aquesta tasca docent, i adduint que necessitava més espai per a telers i taules de pintar,[5] el 1770 va adquirir en emfiteusi dues cases a la placeta dels Sombrerers (actualment de Montcada) i el carrer de Montcada[4] a Maria Teresa de Puiggener, vídua d'Anton de Bru i de Rocabruna-Samsó, i el seu fill Josep de Bru i de Puiggener-Orís.[8][9] El 1772, en el transcurs de les obres (en les que va invertir 20.000 duros),[4] va demanar permís per a augmentar la volada dels balcons.[10] El 1777, va adquirir una altra casa contigua (núm. 31),[11] procedent d'una venda judicial de la qual es beneficiaren també el veler Fèlix Sivilla (núm. 29)[12] i Marià Bruguera (núm. 27).[13]

El 1778, en un memorial adreçat al rei Carles III, Català es queixava que molts compradors es veien enganyats per les adulteracions d'alguns fabricants, la qual cosa causava un desprestigi als pintats de Barcelona. I si bé ell com a inspector havia recorregut a la Junta de Comerç per a solucionar-ho, es sentia maltractat pels seus mateixos deixebles, que l'acusaven i l'insultaven amb falsetats.[4] A la seva mort, la indústria fou continuada pel seu fill Josep Català i Pujol,[4][14][15] que el 1800 va adreçar un memorial al rei Carles IV, on demanava, entre altres coses, poder continuar tenint l'escut reial a la casa-fàbrica i als seus productes, així com l'exempció dels càrrecs de prohom, inspector i altres relatius al Gremi de Velers del que formava part.[4] Segons els informadors de la Junta de Comerç, la seva fàbrica tenia 20 telers, 12 taules de pintar i més de 40 persones treballant-hi; la majoria dels teixits eren mocadors en blanc i de color, destinats al pintat i daurat (aleshores molt de moda al país i també a Barbaria, destí per al qual en tenia aplegats una quantitat considerable).[4] A més, deien que, malgrat el bloqueig marítim imposat per Anglaterra, la fàbrica no havia decaigut gràcies a la seva dedicació en procurar donar sortida als mocadors, xals i altres guarniments, variant els models segons els gustos corrents a la Península i l'estranger. Per tot això, concloïen que la seva constància i capacitat li feien digne de la concessió de les prerrogatives que sol·licitava.[4]

Josep Català va morir el 1808, i el 1821, la seva vídua Marianna Casals i el seu fill Isidre Català i Casals, dependent de comerç, dividiren la propietat segons el plànol aixecat per Josep Mas i Vila, venent la casa de la cantonada al xocolater Vicenç Vinyals,[16][17] i la del núm. 3 de la placeta de Montcada al comerciant Domènec Santamaria i Serra[18] (1781-1857), natural de Berga.[19]

El 1823, Vicenç Vinyals va adquirir la casa contigua del carrer de l'Arc de Sant Vicenç al corredor reial de canvis Felip Ferrés,[20] i el 1824, els Català li vengueren a carta de gràcia la «casa xica» del núm. 31,[21] venda que el 1827 es convertí en perpètua.[22] El 1828 va demanar permís per a obrir una porta d'escala i remuntar un quart pis al carrer de l'Arc de Sant Vicenç, així com treure un ampit de reble i canviar-lo per un de ferro, en una de les finestres del quart pis de la casa de la cantonada de la plaça i el carrer de Montcada, segons el projecte del mestre de cases Francesc Bosch.[23] El 1833, va demanar novament permís per a reparar la pedra de la cornisa, i pintar la façana, segons el projecte del mestre d'obres Esteve Gironella i Bosch.[24]

El 1824, Domènec Santamaria va demanar permís per a eixamplar-hi tres portes,[25] novament el 1826 per a arrebossar la façana del carrer de la Seca,[26] i el 1829 per a convertir tres finestres en balcons al quart pis de la placeta de Montcada.[27] A la seva mort, els seus hereus van posar la propietat en venda,[28] i el 1861 va ser adquirida per Higinia del Pozo y Sarte,[29][30][31] vídua del comerciant Manuel Egozcue[32] i casada en segones núpcies amb el metge Joaquim Zulueta i Cisteré (o Sisteré).[33][34] El 1865, va demanar permís per a reformar la façana del carrer de la Seca, segons el projecte del mestre d'obres Felip Ubach.[35] Pel que sembla, adquirí també les altres cases, i el 1870, va encarregar al mestre d'obres Josep Fontserè i Mestre la reforma del frontis del carrer de Montcada, 33 i de la placeta de Montcada, 1, eliminant l'entresol; l'any següent la del número 31 per a unir-lo amb l'anterior,[36] i el 1873, la del núm. 29 al mateix autor.[37]

Magatzem d'adrogueria[modifica]

El 1863 hi havia el magatzem de drogues de Joaquim Cataumbert i Fradera: «Moncada (calle y plaza de). Almacen general de drogueria. Perdigones de todos números. Plomo y estaño en barras. Tubos de plomo continuos, para cañerias de gas ó agua. Mechas ó espoletas para barrenos. Articulos para la tintoreria y perfumeria. Productos quimicos y farmacéuticos. Fósforo vivo. Herboristeria. Articulos para la pintura, fotografia, tintoreria, curtidores y licoristas. Estearina en pan; bugias esteáricas; cera vegetal y animal, ó en rama. Despacho por mayor y menor. D. Joaquin Cataumbert y Fradera.»[38]

Posteriorment, el negoci va passar a mans de la societat Ferrer i Batlle: «Casa-comercio de drogas para la industria, fabricacion especial de productos químicos y farmacéuticos. Laboratorio especial de pastillas y bombones medicinales de todas clases. Venta al por mayor para los farmacéuticos y droguistas. Direccion y oficinas Ferrer y Batlle, Plaza de Moncada, números 1 y 3. Barcelona.»[39] Aquesta fou succeïda per Vicenç Ferrer i Cia,[40] que uns anys més tard es traslladaria al nou edifici del carrer del Comerç (vegeu casa Vicenç Ferrer).

El magatzem de drogues va passar aleshores a mans d'Albert Fontana i Esteve,[41][42] i el 1903 s'hi instal·là el despatx de la raó social Brillas, Pagans i Cia[43] (des del 1921 Extractes Adobants i Productes Químics SA), dedicada a la producció d'extractes tànnics d'origen vegetal per a adobar pells.[44] La fàbrica, situada a Celrà (vegeu Fàbrica Pagans), tancà el 1971.[45]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Euskal Etxea Centre Cultural Barcelona». la ventana del arte.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Edifici d'habitatges a la Placeta de Montcada, 1-3». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  3. ↑ 3,0 3,1 Creixell Cabeza i de Lorenzo Alcántara, 2017, p. 82.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 «Los Català y las sedas pintadas a la chinesca». Barcelona Divulgación Histórica. Textos del Boletín Semanal radiado desde la emisora Radio Barcelona por el Instituto Municipal de Historia de la Ciudad, tomo VI, 26-12-1945, pàg. 117-121.
  5. ↑ 5,0 5,1 Creixell Cabeza i de Lorenzo Alcántara, 2017, p. 83.
  6. ↑ Escolano Benito, Agustín. Educación y economía en la España ilustrada. Ministerio de Educación y Ciencia. Centro de publicaciones, 1988, p. 156. ISBN 84-369-1471-6. 
  7. ↑ «Fons de la Reial Junta de Comerç». AHCB2-281/FI-05-2A.4 p. 305. AHCB, 1749-1830.
  8. ↑ «Josep BRU y de PUIGGENER-ORIS». geneanet. Martín Rodriguez.
  9. ↑ AHPB, notari Francesc Gualsa i Aparici, manual 1.002/22 (3a part), f. 31-39, 14-2-1770.
  10. ↑ «Isidre Cathalà. Montcada. Fabricant reial de teixits. Relació de les dimensions dels balcons». C.XIV Obreria C-1/1772-10. AHCB, 05-02-1772.
  11. ↑ AHPB, notari Pere Màrtir Golorons, manual 1.067/10, f. 145v-147v, 12-7-1777.
  12. ↑ AHPB, notari Pere Màrtir Golorons, manual 1.067/10, f. 142-145, 12-7-1777.
  13. ↑ AHPB, notari Pere Màrtir Golorons, manual 1.067/10, f- 140-142v, 12-7-1777.
  14. ↑ «Isidre Català i Vives». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.,
  15. ↑ Diario de Barcelona, 07-12-1802, p. 1523. 
  16. ↑ AHPB, notari Josep Fontana i Minguella, manual 1.1158/23, f. 205-221, 25-8-1821.
  17. ↑ García Espuche, 2016, p. 670.
  18. ↑ AHPB, notari Josep Fontana i Minguella, manual 1.1158/23, f. 261-276, 8-9-1821.
  19. ↑ Lladonosa Giró i Santa-Maria Batlló, 2020, p. 69.
  20. ↑ AHPB, notari Antoni Ubach i Claris, 17-4-1823.
  21. ↑ AHPB, notari Joan Antoni Jaumar, manual 1.232/4, f. 295-297, 17-9-1825.
  22. ↑ AHPB, notari Joan Antoni Jaumar, manual 1.232/6, f. 47-49, 8-2-1827.
  23. ↑ «Vicenç Viñals. Xocolater. Arc de Sant Vicenç 4, plaça del Born (Passeig del Born) i Montcada. Aixecar un quart pis, obrir una porta i canviar l'ampit de pedra per un de ferro». C.XIV Obreria C-135/1828-149. AHCB, 24-07-1828.
  24. ↑ «Vicente Vinyals. Xocolater. Montcada 2. Quarter 1, barri 4, illa 52. Reformar casa». C.XIV Obreria C-115/1833-104. AHCB, 06-08-1833.
  25. ↑ «Domènec Santamaria. Comerciant. Placeta de Montcada, Seca i Mosques. Casa. Eixamplar tres portes». C.XIV Obreria C-123/1824-112. AHCB, 13-09-1824.
  26. ↑ «Domingo Santamaria. Comerciant. Seca, la, 2. Arrebossar la façana». C.XIV Obreria C-97. AHCB, 15-09-1826.
  27. ↑ «Domingo Santamaria. Comerciant. Montcada, plaça, 2. Fer 3 balcons a partir de les 3 finestres del 4rt. pis». C.XIV Obreria C-102. AHCB, 30-03-1829.
  28. ↑ Diario de Barcelona (edición mañana), 20-07-1858, p. 6489. 
  29. ↑ El Diluvio. Diario político de avisos, noticias y decretos, 06-03-1899, p. 8. 
  30. ↑ AHPB, notari Ermenegild Martí i Ferrer, manual 1.342/12, f. 232-264v, 4-9-1861.
  31. ↑ García Espuche, 2016, p. 671.
  32. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 154. 
  33. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 17, 293. 
  34. ↑ La Publicidad (edición noche), 9-4-1898, p. 1. 
  35. ↑ «Ignia Pozo. La Seca 1 i Les Mosques 7. Obres». Q127 Foment 1639 C. AMCB, 4-1865.
  36. ↑ «Higinina de Pozo de Zulueta. Montcada 33 i Placeta de Montcada 1. Obres». Q127 Foment 2220 C. AMCB, 11-08-1870.
  37. ↑ «Higinia del Pozo. Montcada 29 i (Arc de Sant Vicenç 2). Obres a la façana». Q127 Foment 2538 C. AMCB, 09-06-1873.
  38. ↑ Anuario del comercio, de la industria y de las profesiones; de la magistratura y de la administracion, 1863, p. 228, 234, 343, 395, 440, 441, 743, 877, 879, 9898, 899. 
  39. ↑ Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1879, p. 81 (anuncis). 
  40. ↑ Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1884, 1884, p. 24. 
  41. ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 263. 
  42. ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1897, p. 963. 
  43. ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1908, p. 1284. 
  44. ↑ Cabana, 1992.
  45. ↑ «Fàbrica Pagans. Equipaments municipals de Celrà». Espais recobrats. Els nous usos del patrimoni industrial català, juny 2014.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

  • «Casa de la placeta de Montcada, 1-3». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Higinia del Pozo
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Casa_Higinia_del_Pozo&oldid=33337938»