Castell d'Olost
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Primera menció escrita | 1050 | |||
| Construcció | segle X | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | |||
| Altitud | 530 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Comarca | Osona | |||
| Oristà | ||||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1148-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005574 | |||
| Id. IPAC | 1268 | |||
El castell d’Olost està situat en una fondalada –per tant en una situació poc estratègica– al costat de la riera d’Olost i al sud del poble d’Olost i ben a prop del seu nucli principal, tot i que pertany al municipi d'Oristà. El castell sorgí el segle XI després de la desaparició del castell d'Oristà. Començà sent només una torre de vigilància de planta rectangular. Més endavant, esdevingué un castell, si bé no fou mai una fortalesa de defensa sinó més aviat una residència senyorial aglutinadora de possessions feudals. De l’edifici antic, se'n conserva actualment la torre i la capella gòtica.
Història del conjunt
Les primeres notícies del terme són del 908, en un document de venda de terres en la demarcació de l'església de Santa Maria d'Olost, dins el terme del castell d'Oristà. Des del 972 es perfila una part del terme, al nord de la població, com a pertanyent al territori d'Olost i no inclosa al terme del castell d'Oristà, i entre el 977 i el 1051 són citades diverses sufragànies sotmeses a l'església de Santa Maria d'Olost, fora també de la demarcació d'Oristà.
Vers el 1050 el terme d'Oristà es dividí en dos castells de nova creació: el de Tornamira i el d'Olost. A partir del 1059 comença la línia dels senyors d'Olost, coneguda des de Ramon Guifré d'Olost (1059-76), que fou senyor del castell d'Olost i una bona part del seu antic terme parroquial. «Raimundus Guifredi de Olost» és, el novembre del 1076, marmessor del comte de Barcelona Ramon Berenguer el Vell; l'any 1117, fa testament Bernat Guillem d’Olost que deixa el castell a Guillem de la Guàrdia. El 1168, Ramon d’Olost, deixa dit que l'enterrin al monestir de l'Estany. El 1196, Arnau Pere de Gurb, muller i fills, senyors d’Olost, donen permís al veguer d’Olost Per posar els seus bens sota la protecció de l'Orde del Temple.
El 1235 Beatriu d’Olost va prestar homenatge feudal al bisbe de Vic Bernat Calvó i el 1241 dictà testament deixant 2.500 sous que ella tenia sobre el castell d’Olost. Un dels seus marmessors fou Guillem de Vilagranada. El 1264, testà Ermessendis, senyora del castell d’Olost, casada amb Guillem de Peguera, fent hereu universal el fill Ramon. El 1290, Guillem de Peguera, fill de Ramon, reté homenatge de fidelitat al bisbe de Vic, pel delme d’Olost i altres feus; el prelat li donà la investidura dels feus. El rei Pere el Cerimoniós va vendre, l’any 1353, el lloc de Tornamira a Ramon Peguera, senyor d’Olost i l’any 1400 Guillem d’Olost era sotsveguer del Berguedà.
En el temps de la lluita de la Generalitat contra el rei Joan II, els remences es refugiaren en el castell d'Olost, el Castell de Torelló i el de Casserres. En la capitulació de Vic feta a Joan II, l’any de l’acabament de la guerra (1472), s’indica que el castell d’Olost havia estat destruït durant el període bèl·lic. Es reconstruí posteriorment.
En el segle XVII, «Aulost» figura com propietat «del Rey», en la sotsvegueria de Lluçanès de la vegueria de Manresa. Un document del 1620 dóna fe de la destrucció del castell d’Olost i de l’inici d’obres de restauració fins arribar a l’actualitat en què és propietat de l’uròleg doctor Antoni Puigvert.
Llegendes: L'espasa de constel·lació
L'espasa de constel·lació o de virtut, ha estat forjada quan la posició dels astres, dalt del cel, era la més favorable per al metall, i fou batejada amb ungüents màgics.
Un paràgraf interessant del testament de Beatriu d’Olost,es refereix a una espasa de constel•lació; la testadora mana que «l’espasa estigui guardada al castell, excepte en cas de necessitat, quan Guillem de Vilagranada o els qui el succeeixin poden treure i portar l’espasa on vulguin, però havent-la de tornar al castell així que cessi la necessitat». Beatriu prohibeix que «espasa tal sia venuda o alienada». Diu Carreras i Candi que és tot el que coneixem de l'única espasa senyorial, pertanyent al temps de Jaume el Conqueridor de què tenim alguna nova.
L'edifici
Després de la reconstrucció posterior a la guerra dels remences, el castell ha mantingut la mateixa estructura però s’hi han afegit dues masoveries enganxades al mateix edifici. Al llarg del S.XX ha sofert diverses reformes arquitectòniques. És un edifici de planta rectangular simple, té dues torres, sembla que la veritable torre de l’homenatge és la més antiga, la que es conserva a baix prop de la muralla.
Bibliografia
- Els Castells Catalans,vol. IV Osona i altres. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2000. ISBN 84-2320-289-8.
- Catalunya Romànica ,vol. II Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 65 a 66. ISBN 84-8519-466-7.
Enllaços externs
- Castell d'Olost a la pàg. web de Castells Catalans
- Fotografies del Castell d'Olost de Castells Catalans
- Fototeca de Ricard Ballo i Andreu Salillas
{{#coordinates:}}: no hi pot haver més d'una etiqueta primària per pàgina