Casulla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Una casulla actual

La casulla és l'ornament litúrgic que porten els clergues per a la celebració de l'Eucaristia a les esglésies cristianes de tradició occidental que fan servir tots els vestiments, principalment l'Església Catòlica, l'anglicana i les luteranes,[1] així com en algunes parts de l'Església Metodista Unida. A les Esglésies Orientals de ritu bizantí l'equivalent és el phelonion.

El vestiment apropiat pel prevere celebrant de la Missa i d'altres accions sagrades directament relacionades amb la Missa és, a no ser que s'indiqui el contrari, la casulla, que es porta sobre l'alba i l'estola[2] Igual que l'estola, és del color litúrgic prescrit per a la Missa que se celebra.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Casulla del segle XVIII actualment exposada al Museu de Belles Arts de Toluca, Mèxic

La casulla prové d'una mena de ponxo, en llatí casula o caseta, que era la vestimenta habitual per viatjar a les darreries de l'Imperi Romà. Era simplement una peça oval de roba, amb un forat rodó al mig per passar-hi el cap, que queia fins als genolls per tots els costats. Es portava per damunt dels braços, per permetre que aquests es poguessin fer servir lliurement.

A mesura que la casulla esdevingué un ornament litúrgic, va plegar-se pels costats. A vegades s'empraven fils per ajudar en aquesta tasca, i el diaca podia ajudar el prevere a plegar-la. A inicis del segle XIII va haver la tendència de fer més curts els costats. Durant el segle XV i el XVI, la casulla va prendre la seva forma actual, en la que els costats arriben com a màxim fins al canell, fent els fils innecessaris.[3]

A finals del segle XVI la casulla, encara molt ample i cobrint part dels braços, havia abandonat el seu tall tradicional per l'habitual del segle XIX i inicis del 20, quan la casulla quedà reduïda a un escapulari ample, deixant els braços completament lliures, i acurtant-se tant al davant com al darrere. A més, perquè pel prevere fos més fàcil unir les mans quan portava una casulla rígida (folrada i molt brodada), la part davantera va tallar-se més encara, donant-li el tall distintiu sovint anomenat "de guitarra". Per aquestes casulles de forma escapular es feien servir complexos dissenys de decoració, especialment al darrere, incorporant la imatge de la Creu o d'un sant; i s'empraren materials com la seda, el fil d'or o els brocats, especialment en les casulles reservades per a les celebracions principals.

Ús actual[modifica | modifica el codi]

Al segle XX hi hagué la tendència de tornar a la forma anterior de la casulla, més ample, a vegades anomenada "Gòtica", per distingir-la de la forma d'escapulari "Romana".[4] Això va crear certa oposició de manera que la Sagrada Congregació pels Ritus publicà un decret el 9 de desembre de 1925 contra elles,[5] sent explícitament revocat mitjançant la declaració del 20 d'agost de 1957 Circa dubium de forma paramentorum, deixant la qüestió al judici prudent dels Ordinaris locals.[6]

Després del Concili Vaticà II la forma més àmplia de la casulla esdevingué la més habitual, i les directrius del Missal Romà sobre el tema indiquen que la seva bellesa ha de venir més del pany i la forma més que no pas de la seva decoració elaborada. Actualment, prevalen les casulles que cobreixen gairebé fins als turmells i els canells, i estan decorades amb símbols simples o bandes.

L'ús de les casulles d'escapulari "romanes" ha quedat associat amb els moviments tradicionalistes o fins i tot rebels a les reformes del Concili Vaticà II. Malgrat això, alguns preveres les prefereixen simplement per qüestions de gust i comoditat, mentre que alguns preveres tradicionalistes prefereixen les casulles gòtiques més amples o menys sumptuoses.

El Papa Benet XVI a vegades emprà casulles de l'estil de transició, habitual a finals del segle XVI.[7]

A la tradició eslava, tot i que no a la grega, el felonion, la peça de roba del ritu bizantí que correspon a la casulla, es talla llarg del davant i no dels costats, fent que tingui una aparença com la de la capa pluvial occidental.

Imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu Apologia de la Confessió d'Augsburg, Article XXIV
  2. Instruccions generals del Missal Romà, 337
  3. Tribe, Shawn. «The Development (and Future?) of Vestments in the Roman Rite». Thenewliturgicalmovement.blogspot.com, 2006-07-31. [Consulta: 18 maig 2013].
  4. Fortescue, Adrian (1912) Vestments of the Roman Rite. London: Catholic Truth Society; James, Raymund (1934) The Origin and Development of Roman Liturgical Vestments; 2nd edition. Exeter: Catholic Records Press; Roulin, E. A. (1931) Vestments and Vesture: a manual of liturgical art. London: Sands & Co.; St Louis: B. Herder Book Co.
  5. De forma paramentorum
  6. Acta Apostolicae Sedis, 49, 1957, 762
  7. «Benedict XVI’s Pentecost Sunday: again a lesson through vestments». Wdtprs.com, 2008-05-11. [Consulta: 18 maig 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casulla Modifica l'enllaç a Wikidata