Catedral de Sant Esteve de Viena
_-_panoramio.jpg)
.JPG)
.JPG)
La catedral de Sant Esteve (en alemany Domkirche St Stephan, abreujat popularment com Stephansdom) és l'església principal de l'arxidiòcesi de Viena (Àustria) i la seu del seu arquebisbat. Es troba a l'Stephansplatz, al centre de la capital austríaca. L'obra va ser iniciada per Rodolf IV d'Àustria i s'aixeca sobre les ruïnes de dues esglésies anteriors, la primera d'elles una parròquia consagrada en 1147. L'edifici va experimentar també diverses reformes i ampliacions al llarg de la seva història, seguint diferents estils artístics. És el símbol religiós més important de Viena i ha estat testimoni de multitud d'esdeveniments de la història d'Àustria.[1][2] Porta el nom de Sant Esteve, que és considerat el primer màrtir cristià. El segon patronat és el dia de Tots Sants.[3]
A l'exterior de la catedral es poden observar la teulada, les dues torres campanar-la sud i la nord i els pòrtics d'entrada al temple: el dels Cantors, el de les Torres, el del Bisbe i el Gegant. La campana Pummerín és una versió reconstruïda de la primitiva, que va ser danyada per un incendi. L'interior de la catedral consta de tres naus i nombrosos altars, cada un hi ha una variada quantitat d'objectes i obres d'art que van anar rebent mitjançant donacions de diferents personalitats. Com en tot temple, antigament es realitzaven enterraments sota els seus sòls, de manera que el lloc conserva els sepulcres de diversos nobles del país.
Edifici de primera línia de Viena
[modifica]A primera línia entre els edificis religiosos de Viena es troba la catedral de Sant Esteve. És d'estil gòtic i data de diversos segles en la construcció i les modificacions. La porta monumental de la façana de l'oest i les torres anomenades dels Pagans pertanyen al segle XIII, mentre que el cor data del XIV. La construcció de la nau major ha de situar-se entre 1360 i 1450. La torre del sud o Steffel és del segle XIV o del XV, mentre que la del nord o Adlertum és del XV al XVI. Després es va renovar tot l'edifici durant el segle XIX. Sigui com vulgui, la planta actual és de forma de creu llatina, els braços de la qual representen les torres amb les capelles.
L'església és de tres naus i té 108 m. de longitud, 70 d'amplada i 27 d'alçada. La nau mitjana compta amb 10'6 m. d'amplada i laterals de 9. Tota la superfície exterior està ornada de monuments i pedres sepulcrals. A l'emplaçament de la Catedral es va erigir el 1144, pel duc Jasomirgott (Enric II de Babenberg), una església romànica dedicada a Sant Esteve. Destruïda per un incendi el 1258, no més resta el front, la porta i les torres dels Pagans. El 1359 la va reedificar el duc Rodolf, però canviant l'estil arquitectònic, que de simple i sever es va fer ric i florit. El mestre Wengler de Klosterneuburg fou el constructor fins a l'any 1404. Va seguir l'obra el mestre Hans von Prachatitz, que el 1433 va acabar la torre més alta. El 1454 el mestre Hans Puchsbaum va voltar la nau major i va acabar els murs de la segona torre.
Anton Pilgram i Jorge Oechsel van dirigir després l'edificació. En 1809 el bombardeig francés va aconseguir la torre major, la cúspide de la qual va caure, sent reedificada en 1839. Successives reconstruccions s'han efectuat després per Leopoldo Ernst i Friedrich von Schmidt, que haurien de continuar encara. Si, en efecte, apareixen restaurades algunes parts de l'edifici, no així d'altres, com la torre del sud. L'exterior de l'edifici, a la porció occidental, sembla el més antic, tret d'alguns detalls d'època posterior. El més notable, però, és la porta principal romànica, adornada d'escultures en el marc, que arriben fins a les columnes. Aquests adorns consisteixen en representacions de bustos de sants. Les finestres rodones sobre les capelles del costat oest permeten jutjar, pel delicat dibuix, que pertanyen al millor temps de l'arquitectura germànica. Les torres dels Pagans estan dividides en quatre pisos i van escapar miraculosament a l'incendi del 1258. La millor vista de la Catedral és la que s'admira pel costat sud-oest, veient-se l'extrem sud de la nau major al centre del qual s'aixeca la torre alta.
Cal mencionar
[modifica]Mereix esmentar la porta anomenada Singertor, on, sota un baldaquí de pedra, es troba el monument del poeta Nitardo Fuchs. Al vestíbul d'aquella hi ha bells vidres de colors i notables escultures. En direcció est, hi ha la Sagristia, construïda el 1731, amb minva de la unitat d'estil del conjunt. A prop seu rau l'atri de la torre alta. L'entrada de la torre té vidres de colors i notables escultures de pedra. En ella es veu el monument commemoratiu del (Setge de Viena (1683)|setge de Viena]] el 1683 mentre que a la superfície exterior conté molts i meritoris monuments i escultures. Al peu de la torre alta hi ha un relleu en gres, del segle XV (El comiat de Jesús i les dones), una font baptismal que data del 1506 i un relleu de la Passió, de l'any 1580. Al cor del nord hi ha: el monument funerari del cavaller Hutstocker, amb un notable relleu del Camí del Gòlgota, per Vlauen (1523); el púlpit de pedra de Joan de Capistrano, on va predicar la croada el 1456; la capella d'entrada de la nova cripta, i el quadre votiu representant el Juici final llaurat en pedra i datat del segle XVI.Al peu de la torre del nord es troba la tomba del poeta llorejat Conrad Celtis (1508). Mencionarem a més, al costat septentrional, la porta del Bisbe, amb rica ornamentació. A prop seu i en una columna hi ha una imatge del Crucificat i una obra artística del segle XIV.
Interior
[modifica]L'interior de la Catedral està dividit en tres naus per 12 pilars, lliures, esvelts i enllaçats artísticament en un ric teixit d'arcs apuntats. La nau central te 27 m. d'alçada i els laterals 21. L'efecte és admirable per l'obscuritat que deixa la manca de finestrals i per l'ornamentació esplèndida dels altars barrocs. El cor es divideix també entre parts, una central i dos laterals, la separació dels quals estableixen dues línies de pilars. A la nau central s'aixeca el púlpit, que data del 1512 i es distingeix per la riquesa de la seva ornamentació. La seva atribució al mestre Pilgram, abans tinguda com a indubtable, ja no s'admet avui.
Sobre la porta principal hi ha el cor de música i l'orgue, que és modern. A l'esquerra hi ha la capella d'Eloi de Noyon, que data del 1314 i té antics vidres amb pintures. Á la dreta es troba la capella de la Creu, amb el monument funerari del principi Eugeni de Savoia (1736) en estil rococó. A la paret de l'església del costat nord i a l'emplaçament de l'antic orgue es veu el monument de Jorge Dechsel en una finestra. Sobre la capella de la Creu es troba un reliquiari amb un bell altar gòtic.
El cor principal posseeix un altar major que data de 1647, un quadre d'altar de Bock (La lapidació de Sant Esteve) i un ric cadirat gòtic tallat que data de 1484 i és obra del vienès Rollinger. A la dreta del cadirat del coro hi ha l'antic oratori imperial i a l'esquerra la música del cor. La reixa és una obra de Martín Mux i de les finestres només dues són antigues, devent-se les altres a Fuhrich.
Al cor anomenat de Santa Tecla s'admira el monument en marbre de l'Emperador Frederic III (1493), obra de Nikolaus Gerhaert. A la dreta es veu un bell altar d'estil germànic primitiu. Al cor anomenat de la Verge s'aixeca el monument funerari del duc Alberto III i la seva dona Beatriu de Nuremberg, com també del duc Rodolf IV i la seva dona Catalina de Bohemia. Al costat de la torre del nord hi ha la capella de Santa Bàrbara, que data del 1492, mentre que a la torre del sud li correspon la capella de Santa Caterina (1396), amb bonica pica baptismal gòtica (1481) i un crucifix de fusta del segle XIV.
Les catacumbes
[modifica]Les catacumbes s'estenen per tres files de galeries amb voltes sota l'església i en diverses direccions. no tenen interès avui perquè les seves parts més curioses estan tapiades per evitar perill de caigudes.
La torre de Sant Esteve
[modifica]La torre de Sant Esteve fa 136 m. d'alçada i s'hi ascendeix per la part sud. Des de dalt s'albira Viena i la seva comarca, així com també el territori dels Alps al sud-oest. Conté cinc campanes i entre elles la popular Pummerin. Està fabricada amb el bronze dels canons turcs presos el 1711 i només sona en grans solemnitats. A més d´aquesta campana, que té 3 m. d'alçada, hi ha la denominada Feuer und Ratglocke, que porta la data de 1453. La cúpula és de 1'25 m. i està coronda per una àguila que serveix també de penell. La rematada de les torres i el decorat terminal del segon pis pertanyen a les construccions més belles de pedra d'estil gòtic.
Del segle XIX a l'actualitat
[modifica]
Durant el segle XIX i XX es va restaurar l'edifici: el 1853 es van acabar de reconstruir els frontispicis de la nau central; entre 1838 i 1860 es va enderrocar i va construir novament l'agulla de la torre sud, i entre 1859 i 1887 es van col·locar vidrieres neogòtiques (que serien destruïdes el 1945 durant la Segona Guerra Mundial). El 1900 les restes de les relíquies medievals van ser traslladades de la sala capitular a la capella de Sant Valentí, situada a la part oest.
A l'inici de la Segona Guerra Mundial es van protegir les obres d'art més importants: el Portal Gegant, el Púlpit i el Mausoleu de Federico III. Gràcies a això van aconseguir salvar-se de l'incendi succeït entre l'11 i el 12 d'abril del 1945, provocat per les espurnes generades per les cases que cremaven als voltants. Com a conseqüència de l'incendi es van cremar la teulada gòtica, el carreuat gòtic dels Consellers, el monument a l'alliberament turc, les vidrieres, la gran creu de Wimpassing, la creu del jube (de la qual es conserven el cap i els braços), els oratoris imperials, l'orgue del cor, la Gran, "Pummerin".[4]
Després d'obtenir fons aportats pels vienesos, els Estats federats d'Àustria i diversos donants estrangers, l'edifici es va reconstruir novament amb el cardenal Theodor Innitzer, Karl Holey com a mestre d'obres de la catedral. El 19 de novembre del 1948 es va tornar a utilitzar el temple celebrant una missa. El 26 d'abril del 1952 el cardenal Innitzer la va reinaugurar solemnement. Aquell mateix dia es va posar en funcionament la nova campana "Pummerin", realitzada sobre el model de l'antiga, destruïda.[5]
L'altar major va ser remodelat el 1989 per complir les especificacions disposades pel Concili Vaticà II. A més es va instal·lar un nou altar, i el 1991 va arribar un nou orgue commemorant el 650 aniversari de la consagració del Cor Albertí, que va ser col·locat al Cor dels Apòstols. El 1997 es va inaugurar el Portal Gegant amb motiu dels 850 anys de la consagració de l'església romànica. Aquest Portal va ser restaurat prèviament; una tasca que va demanar diversos treballs.[6]
El 1953 es va crear la cripta episcopal per enterrar els bisbes de Viena. El 1956 es van modernitzar la cripta ducal i es van construir una capella, un lapidari i una cripta per a canonges. El 1960 un nou orgue va ser santificat pel cardenal Frings, i el 1972 es va instal·lar la vidriera oest procedent de Tirol.
Simbologia
[modifica]
Les gàrgoles col·locades a l'exterior del temple complien la funció d'espantar els mals esperits: amb la mateixa finalitat es va utilitzar material provinent de Roma en la construcció del temple, doncs es creia que les pedres paganes santificades els treien el poder.[7]
A l'arc interior dret del Portal Gegant es troba una làpida funerària romana escassament llegible. L'any 1996 es va identificar la figura d'una dona amagada, la Mirona, que procedia d'una altra làpida romana. Al Portal del Bisbe, en una fornícula enreixada es trobaven els anomenats Tàrtars; unes divinitats paganes: una llegenda que encara es pot apreciar adverteix sobre la veneració d'aquests ídols, i convida a respectar la fe cristiana.[9] Sota els rellotges de les Torres Paganes es troben les representacions d'un fal·lus a l'esquerra i una vulva a la dreta: representen un santuari pagà dedicat a una divinitat. Recents excavacions realitzades al Portal Gegant van permetre descobrir una gran quantitat de sepultures.[8]
També hi ha una simbologia numèrica: els finestrals de les naus laterals, lloc destinat als fidels, es componen de quatre parts; els corresponents al cor, on es produeix el misteri eucarístic, es componen de tres parts. La rematada de la torre amb dotze pinacles fa referència als dotze Apòstols reunits al voltant de Crist. La barana del púlpit està composta de tres i quatre lòbuls que formen una roda.
La catedral també guarda algunes relacions aritmètiques: mesura 111 peus (35,52 m) d'amplada, i la seva longitud és tres vegades 111 peus. L'alçada de la torre sud és 444 peus, quatre vegades 111 (136,08 m), i hi ha 343 esglaons (73) fins a la cambra de la torre sud.[9]
Actualment les mides han variat lleugerament: el temple fa 107,2 m de longitud exterior, i l'amplada total dels tres cors és de 34,2 m. La nau central té de 28 md'amplada, i les naus laterals 22,4 m.[10]
La catedral de Sant Esteve de Viena és el símbol religiós més important de Viena i ha estat testimoni de multitud d'esdeveniments de la història d'Àustria.
Referències
[modifica]
- ↑ «Unser Stephensdom» (en alemany). Arxivat de l'original el 24 d'agost 2014.
- ↑ «"Wir werden den Stephansdom halt wieder aufbauen müssen"». Medienreferat der Österreichischen Bischofskonferenz.
- ↑ Der Stephansdom – eine Allerheiligenkirche. – Bericht der Erzdiözese Wien, 9. Oktober 2013, abgerufen am 4. März 2017.
- ↑ Gruber, Reinhard H. (2001). ALPINA Druck, ed. La catedral de San Esteban de Viena. Escuela Técnica Superior de Augsburgo. "Gruber, pág. 13"
- ↑ Gruber, Reinhard H. (2001). ALPINA Druck, ed. La catedral de San Esteban de Viena. Escuela Técnica Superior de Augsburgo. "Gruber, pág. 14"
- ↑ Gruber, Reinhard H. (2001). ALPINA Druck, ed. La catedral de San Esteban de Viena. Escuela Técnica Superior de Augsburgo. "Gruber, pág. 14"
- ↑ Stephansdom in Wien: Warum Steffl ein idealer Blitzableiter ist – ingenieur.de. 4. September 2019, abgerufen am 19. Juni 2021 (deutsch).
- ↑ Stephansdom in Wien: Warum Steffl ein idealer Blitzableiter ist – ingenieur.de. 4. September 2019, abgerufen am 19. Juni 2021 (deutsch).
- ↑ 1 peu = 32 cm.
- ↑ Gruber, Reinhard H. (2001). ALPINA Druck, ed. La catedral de San Esteban de Viena. Escuela Técnica Superior de Augsburgo. Gruber, p. 17
- Enciclopedia Universal Ilustrada Espasa Calpe, Volum 68, pàgines 1024/25 (ISBN 84-239-4568-5)