Christen-Democratisch en Vlaams
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | CD&V  | ||||
| Tipus | partit polític organització | ||||
| Ideologia | democràcia cristiana | ||||
| Alineació política | centrisme | ||||
| Història | |||||
| Creació | 1968, àrea metropolitana de Brussel·les | ||||
| Localització dels arxius | |||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Partit Popular Europeu Internacional Demòcrata de Centre | ||||
| Membres | 56.746 (2014) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Presidència | Sammy Mahdi (2022–) | ||||
| Senat de Bèlgica (2025) | 5 / 60 | ||||
| Cambra de Representants de Bèlgica (2025) | 11 / 150 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | cdenv.be | ||||
.svg?lang=ca){kind=small}
El Christen-Democratisch en Vlaams, CD&V ("Cristià Democràtic i Flamenc"), és un partit flamenc democristià. Marianne Thyssen n'és l'actual presidenta. A les eleccions federals belgues del 10 de juny de 2007, CD&V i N-VA van formar una aliança de la qual Yves Leterme n'era el candidat per ser president.
Ideologia del partit
[modifica]El CD&V és d'ideologia cristianodemòcrata i confederalista respecte a les relacions entre Flandes i l'estat belga.
Història
[modifica]Les qüestions lingüístiques arran dels incidents a la Universitat Catòlica de Lovaina[1] van portar a la divisió dels cristianodemòcrates en dos partits flamencs i francòfons separats en 1968,[2] el való Partit Social Cristià i el flamenc Christelijke Volkspartij.[3] En origen el partit es declarava com demòcrata cristià, però aquesta definició ha estat substituïda pel concepte de bé comú.
El CVP va liderar gairebé tots els executius nacionals i es va convertir en el motor de les successives reformes de l'Estat que van transformar Bèlgica en un país federal. Wilfried Martens fou Primer Ministre entre 1979 i 1992,[4] excepte durant un període de vuit mesos el 1981, quan el càrrec va ser ocupat pel seu company de partit Mark Eyskens,[5] i Jean-Luc Dehaene fou Primer Ministre entre 1992 i 1999.[6]
La segona reforma de l'Estat, duta a terme l'any 1980 va transferir les competències de la Regió Flamenca a la Comunitat Flamenca de Bèlgica, mentre els francòfons mantindrien la Comunitat Francesa de Bèlgica dividida en dues regions político-administratives: la Regió Valona i la Regió de Brussel·les-Capital,[7] i la tercera reforma, duta a terme entre 1988 i 1989 va ampliar notablement l'autonomia de les regions i comunitats transferint l'Educació, la Consolidació econòmica i noves competències a les Comunitats.[8]
El CVP i els socialistes flamencs (SP) van patir greus pèrdues a les eleccions legislatives belgues de 1991 i el Vlaams Blok va tenir un gran increment, i en conseqüència, la formació d'un nou gabinet va ser extremadament difícil. Després que Guy Verhofstadt i Melchior Wathelet fracassessin, Jean-Luc Dehaene (CVP) va formar en 1992 un govern de coalició de democristians i socialdemòcrates, amb la participació del seu partit, els socialistes de Flandes (SP) i de Valònia (PS) i el Partit Social Cristià (PSC),[9] que es va convertir en un dels governs més importants de Bèlgica, perquè va dur a terme substancials reformes socials, constitucionals i fiscals.[10]
En les eleccions legislatives i regionals de 1999, el CVP pateix un esfondrament polític, a causa de la dolenta gestió de pel cas de l'assassí en sèrie Marc Dutroux i l'enverinament per olis contaminats amb dioxina,[11] el que fa que l'oposició controli pràcticament tots els poders.
Christen-Democratisch en Vlaams
[modifica]Per modernitzar la imatge de la formació i refermar la seva identitat flamenca després de la severa derrota electoral que havien patit l'any 1999, el CVP va canviar en 2001 el seu nom a Christen-Democratisch en Vlaams, romanent al Partit Popular Europeu. A les eleccions legislatives belgues de 2003 van afeblir encara més la seua posició a nivell federal. A les eleccions regionals belgues de 2004, el CD&V va presentar una llista comuna juntament amb el Nieuw-Vlaamse Alliantie (Formació Nacionalista Flamenca N-VA), i aconsegueix un millor èxit. Torna doncs al poder en la Regió flamenca, en un govern de coalició encapçalat per Yves Leterme[12] juntament amb el Partit Socialista (Socialistische Partij Anders, SPA) i els Liberals i Demòcrates Flamencs (Vlaamse Liberalen en Democraten, VLD).
A les eleccions legislatives belgues de 2007 del 10 de juny, el CD&V, que es presentava en coalició electoral amb N-VA, va obtenir un dels millors resultats de la seva història recent i el resultat electoral va donar un fort impuls al debat sobre una nova reforma de l'Estat i sobre una major autonomia per a les institucions flamenques. El seu líder, Yves Leterme, es va convertir en la figura central de les negociacions per formar un nou govern federal mentre el desembre de 2007 es va constituir el govern Verhofstadt III, en el qual Yves Leterme va ocupar les carteres de Pressupost, Mobilitat i Reformes Institucionals.
El març de 2008 es va constituir finalment el primer govern presidit per Yves Leterme, format pel CD&V, el Mouvement Réformateur (MR), el Parti Socialiste (PS), el Centre Demòcrata Humanista (CDH) i Open Vlaamse Liberalen en Democraten (Open VLD). La N-VA, que havia estat aliada electoral del CD&V, no va entrar al govern federal. La crisi política es va combinar amb la crisi financera internacional i a la tardor el govern belga va intervenir en el rescat de Fortis, una de les principals entitats financeres del país en una operació que va tenir importants conseqüències polítiques i financeres. El programa governamental incloïa la reforma institucional, però les diferències entre els partits flamencs i francòfons van dificultar l'assoliment d'un acord i el 22 de setembre de 2008 la coalició de govern amb la N-VA es va desintegrar a conseqüència de dissensions en els debats relatius a la reforma de l'Estat, i a les eleccions legislatives belgues de 2010, en solitari només va aconseguir el 17% del vot a Flandes perdent la majoria del vot socialdemòcrata, que va passar a mans del N-VA, que va aconseguir el 28%.[13] Després de la dimissió de Marianne Thyssen en 2010, Wouter Beke es convertí en el líder del partit.[14]
L'11 d'octubre de 2011 es va presentar un acord entre els partits flamencs CD&V, Open VLD, Socialistische Partij Anders (sp.a), Groen! i els francòfons PS, MR, CDH i Ecolo per a una sisena reforma institucional en la que el districte electoral i judicial de Brussel·les-Halle-Vilvoorde es dividiria, es transferirien competències federals a les comunitats i regions com economia, ocupació i política familiar, i el Senat belga ja no seria elegit directament, sinó que es convertirà en una assemblea de parlaments regionals, amb menys membres.[15] Tanmateix, encara s'havia de formar una coalició de govern, que s'establiria el 6 de desembre del 2011 amb Elio Di Rupo com a primer ministre fruit del nou acord entre PS, CD&V, MR, SP.A, Open VLD i CDH.[16]
Després de les eleccions de 2014, Charles Michel del MR esdevingué el primer ministre més jove de la història de Bèlgica[17] amb un govern de coalició de N-VA, MR, CD&V i Open VLD.[18]
En les eleccions legislatives belgues de 2019 el CD&V va perdre molta representació, i amb l'entrada de Wouter Beke al govern flamenc de Jan Jambon va deixar la presidència del partit, que va passar a mans de Joachim Coens.[19] L'1 d'octubre de 2020 Alexander De Croo de l'Open Vld va assumir el càrrec de primer ministre amb el govern de coalició del seu partit, l'Open Vld amb el MR, els socialistes de Flandes (Endavant) i de Valònia (PS), el CD&V i els ecologistes flamencs i els valons.[20] Coens va dimitir com a president del partit en maig de 2022 després que una enquesta va anunciar una intenció de vot del 8,7%, un mínim històric per al partit, i va escollir com a nou líder Sammy Mahdi.[21]
Després de les eleccions legislatives belgues de 2024, el 31 de gener de 2025 Bart de Wever va anunciar al rei dels belgues Felip de Bèlgica l'acord de govern dels nacionalistes flamencs de Nieuw-Vlaamse Alliantie (N-VA), els liberals del Mouvement Réformateur (MR) i Els Compromesos, els demòcratacristians flamencs del CD&V i els flamencs demòcrates social d'Endavant, amb 82 escons de 150 a la Cambra de Representants i una agenda amb més federalisme, més autonomia per a les unitats constituents, retallades en la despesa pública social i una setena reforma de l'Estat.[22]
Resultats electorals
[modifica]| Eleccions legislatives belgues | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Any | Lider | Vots | % | +/- | Escons | +/- | Govern |
| 1971 | 967,701 | 18,3 / 100 |
Nou | 47 / 212 |
Nou | Coalició | |
| 1974 | 1,222,646 | 23,2 / 100 |
50 / 212 |
▲ 3 | Coalició | ||
| 1977 | 1,460,757 | 26,2 / 100 |
56 / 212 |
▲ 6 | Coalició | ||
| 1978 | 1,447,112 | 26,1 / 100 |
57 / 212 |
▲ 1 | Coalició | ||
| 1981 | 1,165,239 | 19,3 / 100 |
43 / 212 |
 14 |
Coalició | ||
| 1985 | 1,291,244 | 21,3 / 100 |
49 / 212 |
▲ 6 | Coalició | ||
| 1987 | 1,195,363 | 19,4 / 100 |
43 / 212 |
6 |
Coalició | ||
| 1991 | 1,036,165 | 16,8 / 100 |
39 / 212 |
4 |
Coalició | ||
| 1995 | Jean-Luc Dehaene | 1,042,933 | 17,2 / 100 |
29 / 150 |
10 |
Coalició | |
| 1999 | Jean-Luc Dehaene | 875,967 | 14,1 / 100 |
22 / 150 |
7 |
Oposició | |
| 2003 | Stefaan De Clerck | 870,749 | 13,3 / 100 |
21 / 150 |
1 |
Oposició | |
| 2007 | Yves Leterme | En coalició amb N-VA | 25 / 150 |
▲ 4 | Coalició | ||
| 2010 | Marianne Thyssen | 707,986 | 10,9 / 100 |
17 / 150 |
8 |
Coalició | |
| 2014 | Wouter Beke | 783.040 | 11,61 / 100 |
▲ 0.76 | 18 / 150 |
▲ 1 | Coalició |
| 2019 | 602.520 | 8,89 / 100 |
▼ 2.72 | 12 / 150 |
▼ 6 | Coalició | |
| 2024 | Sammy Mahdi | 557.392 | 7,98 / 100 |
▼ 0,91 | 11 / 150 |
▼ 1 | Coalició |
Senat
[modifica]| Any | Vots | % | Escons | +/- |
|---|---|---|---|---|
| 1971 | En coalició amb CDH | 12 / 106 |
Nou | |
| 1974 | 1,219,811 | 25.5 | 27 / 106 |
 15 |
| 1977 | 1,446,806 | 26.2 | 28 / 106 |
1 |
| 1978 | 1,420,777 | 25.9 | 29 / 106 |
1 |
| 1981 | 1,149,353 | 19.3 | 22 / 106 |
7 |
| 1985 | 1,260,113 | 21.0 | 25 / 106 |
3 |
| 1987 | 1,169,377 | 19.2 | 22 / 106 |
3 |
| 1991 | 1,028,699 | 16.8 | 20 / 106 |
2 |
| 1995 | 1,009,656 | 16.8 | 7 / 40 |
13 |
| 1999 | 913,508 | 14.7 | 6 / 40 |
1 |
| 2003 | 832,849 | 12.7 | 6 / 40 |
= |
| 2007 | En coalició amb N-VA | 8 / 40 |
2 | |
| 2010 | 646,375 | 10.0 | 4 / 40 |
4 |
| 2014 | 8 / 60 |
4 | ||
| 2019 | 5 / 60 |
3 | ||
| 2024 | 5 / 60 |
= | ||
Regional
[modifica]Parlament de Brussel·les
[modifica]| Any | Vots | % | Escons | +/- | Govern | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| D.E.C. | Overall | |||||
| 1989 | 18,523 | 4.2 (#6) | 4 / 75 |
Coalició | ||
| 1995 | 13,586 | 3.3 (#6) | 3 / 75 |
1 |
Coalició | |
| 1999 | 14,284 | 23.6 (#2) | 2.3 (#6) | 3 / 75 |
= | Coalició |
| 2004 | En coalició amb N-VA | 3 / 89 |
= | Coalició | ||
| 2009 | 7,696 | 14.8 (#4) | 1.7 (#9) | 3 / 89 |
= | Coalició |
| 2014 | 6,105 | 11.4 (#5) | 1.3 (#13) | 2 / 89 |
1 |
Coalició |
| 2019 | 5,231 | 7.5 (#6) | 1.1 (#14) | 1 / 89 |
1 |
Oposició |
| 2024 | 5,102 | 6.3 (#8) | 1.0 (#15) | 1 / 89 |
= | Per determinar |
Parlament flamenc
[modifica]| Any | Vots | % | Escons | +/- | Govern |
|---|---|---|---|---|---|
| 1995 | 1,010,505 | 26.8 (#1) | 37 / 124 |
Coalició | |
| 1999 | 857,732 | 22.1 (#1) | 30 / 124 |
7 |
Oposició |
| 2004 | En coalició amb N-VA | 29 / 124 |
1 |
Coalició | |
| 2009 | 939,873 | 22.9 (#1) | 31 / 124 |
2 |
Coalició |
| 2014 | 860,685 | 20.5 (#2) | 27 / 124 |
4 |
Coalició |
| 2019 | 652,766 | 15.4 (#3) | 19 / 124 |
8 |
Coalició |
| 2024 | 571,137 | 13.0 (#4) | 16 / 124 |
3 |
Coalició |
Parlament Europeu
[modifica]| Any | Líder | Vots | % | Escons | +/- | Grup | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| D.E.C. | Total | ||||||
| 1979 | Leo Tindemans | 1,607,941 | 48.09 (#1) | 29.54 | 7 / 24 |
Nou | EPP |
| 1984 | 1,132,682 | 32.53 (#1) | 19.80 | 4 / 24 |
3 | ||
| 1989 | 1,247,075 | 34.08 (#1) | 21.14 | 5 / 24 |
1 | ||
| 1994 | 1,013,266 | 27.43 (#1) | 16.98 | 4 / 25 |
1 | ||
| 1999 | Miet Smet | 839,720 | 21.68 (#2) | 13.49 | 3 / 25 |
1 |
EPP-ED |
| 2004 | Jean-Luc Dehaene | En coalició amb N-VA | 3 / 24 |
= | |||
| 2009 | 948,123 | 23.26 (#1) | 14.43 | 3 / 22 |
= | EPP | |
| 2014 | Marianne Thyssen | 840,814 | 19.96 (#3) | 12.56 | 2 / 21 |
1 | |
| 2019 | Kris Peeters | 617,651 | 14.53 (#4) | 9.17 | 2 / 21 |
= | |
| 2024 | Wouter Beke | 594,968 | 13.20 (#3) | 8.84 | 2 / 22 |
= | |
Presidents
[modifica]CVP/PSC
- 1945-1947 Gilbert Mullie
- 1947-1949 Paul Willem Segers
- 1949-1959 Jef De Schuyffeleer
- 1959-1961 Fred Bertrand
- 1961-1963 Jozef De Saeger
- 1963-1968 Robert Vandekerckhove
CVP
- 1968-1972 Robert Vandekerckhove
- 1972-1979 Wilfried Martens
- 1979-1982 Leo Tindemans
- 1982-1988 Frank Swaelen
- 1988-1993 Herman Van Rompuy
- 1993-1996 Johan Van Hecke
- 1996-1999 Marc Van Peel
- 1999-2001 Stefaan De Clerck
CD&V
- 2001-2003 Stefaan De Clerck
- 2003-2004 Yves Leterme
- 2004-2007 Jo Vandeurzen
- 2007-2008 Etienne Schouppe
- 2008-2008 Wouter Beke
- 2008-2010 Marianne Thyssen
- 2010–2019 Wouter Beke
- 2019-2022 Joachim Coens
- 2022- Sammy Mahdi
Referències
[modifica]- ↑ Delwit, Pascal. La vie politique en Belgique de 1830 à nos jours (en francès). 4a edició. Brussel·les: Éditions de l'Université de Bruxelles, setembre 2022.
- ↑ Deschouwer, Kris «Còpia arxivada» (en anglès). Res Pública, 36, 1, p. 45. Arxivat de l'original el 2013-08-12 [Consulta: 25 desembre 2025].
- ↑ Fritz Plasser, Peter Mair, Wolfgang C Müller. Political Parties and Electoral Change: Party Responses to Electoral Markets (en anglès). SAGE Publications, 2004, p. 201. ISBN 9780761947196.
- ↑ «Wilfried Martens». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 26 gener 2023].
- ↑ «Het dramatisch Eerste Ministerschap van Mark Eyskens : een terugblik na twintig jaar» (en anglès). Ghent University. [Consulta: 16 juny 2024].
- ↑ «Christen-Democratisch en Vlaams». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «Les première et deuxième réformes de l'État» (en francès). belgium.be. [Consulta: 5 gener 2019].
- ↑ de Becker, Alexander «La representación de Bélgica en el Consejo de la UE y la participación directa de las regiones» (en castellà). Revista CIDOB d’afers internacional, 99, 2012, p. 39-54. ISSN: 1133-6595 [Consulta: 19 juliol 2026].
- ↑ Cottenier, Ivan «Politiek jaarboek-Année politique-Political yearbook of Belgium 1992» (en anglès). Res Publica, 35, 3-4, 1993, p. 363-387.
- ↑ «Jean-Luc Dehaene, giant of Belgian politics, dies» (en anglès). Politico, 16 maig 2014. [Consulta: 20 juny 2024].
- ↑ Rosenzweig, Luc «Le scandale de la dioxine provoque la défaite de la Coalició sortante» (en francès). Le Monde, 15-06-1999.
- ↑ «Eegering Leterme» (en neerlandès). Vlandeeren.be, 2007. [Consulta: 9 novembre 2025].
- ↑ Deschouwer, Kris. The Politics of Belgium: Governing a Divided Society (en anglès). 2a ed.. Macmillan International Higher Education, 2012, p. 83-84. ISBN 9781137030252.
- ↑ Sirlereau, Marc. «Wouter Beke a choisi la Flandre et quitte le fédéral» (en francès). RTBF, 2 octubre 2019. [Consulta: 13 abril 2025].
- ↑ «"Een van de grootste staatshervormingen ooit"» (en neerlandès). VRT, 11 octubre 2011. [Consulta: 7 juliol 2024].
- ↑ Lesaffre, P. «Elio Di Rupo, sauveur de la Belgique?» (en francès). L'Express, 13-10-2011.
- ↑ «Charles Michel officiellement candidat à la présidence du MR». Le Vif, 13 desembre 2010.
- ↑ «El Gobierno belga se reestructura ante la salida del partido mayoritario de la coalición» (en castellà). France 24, 10 desembre 2018. [Consulta: 30 juny 2024].
- ↑ «Flemish Christian Democrat party elects its new leader» (en anglès). Brussels Times, 7 desembre 2019. [Consulta: 3 juliol 2024].
- ↑ «Alexander De Croo». CIDOB. [Consulta: 18 juny 2024].
- ↑ Klingert, Liv. «Migration Minister Sammy Mahdi running unopposed as new CD&V leader» (en anglès), 30 maig 2022. [Consulta: 28 juny 2024].
- ↑ «L'independentista De Wever es converteix en primer ministre de Bèlgica». Nationalia, 3 febrer 2025. [Consulta: 16 febrer 2025].
Enllaços externs
[modifica]
| Partits representats a la Cambra de Representants (150) |   | |
|---|---|---|
| Partits representats al Senat (60) | ||
| Partits representats al Parlament Europeu (31) | ||
| Partits sense representació parlamentària | ||
| Partits històrics desapareguts | ||
