Cloropentafluoroetà
| Substància química | tipus d'entitat química  |
|---|---|
| Massa molecular | 153,961 Da |
| Estructura química | |
| Fórmula química | C₂ClF₅ |
 | |
| SMILES canònic | |
| Identificador InChI | Model 3D |
| Propietat | |
| Solubilitat | 0,006 g/100 g (aigua, 25 °C) |
| Moment dipolar elèctric | 0,52 D |
| Punt de fusió | −142 °C −99,44 °C |
| Punt d'ebullició | −39 °C (a 760 Torr) −37,95 °C (a 101,325 kPa) |
| Moment dipolar elèctric | 0,52 D |
| Pressió de vapor | 7,9 atm (a 21 °C) |
| Perill | |
| Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps | 6.320 mg/m³ (10 h, cap valor) |
| Potencial d'escalfament global | 8.516 |
L'1-cloro-1,1,2,2,2-pentafluoroetà és un compost químic de la classe dels halurs orgànics. Es tracta d'una molècula d'età on s'ha substituït un hidrogen per un clor i els altres cinc hidrogens per fluors.
Història[modifica]
El cloropentafluoroetà és un clorofluorocarbur (CFC) que abans s'utilitzava com a refrigerant i també conegut com a R-115 i CFC-115. La seva producció i consum està prohibit des de l'1 de gener de 1996 en virtut del Protocol de Mont-real a causa del seu alt potencial d'esgotament de la capa d'ozó i la seva vida útil, molt llarga quan s'allibera al medi ambient.[1] El CFC-115 també és un gas amb efecte d'hivernacle potent. A causa del seu efecte esgotador de la capa d'ozó, la producció de refrigerants està disminuint contínuament, segons els requisits del protocol de Mont-real. El seu ús està controlat i progressivament es van substituint. L'abundància atmosfèrica de CFC-115 va augmentar de 8,4 parts per bilió (ppt) l'any 2010 a 8,7 ppt el 2020 a partir de l'anàlisi de mostres d'aire recollides de llocs d'arreu del món.[2]
| Propietat | Valor |
|---|---|
| Potencial d'esgotament de la capa d'ozó (ODP) | 0,44[3] (CCl3F = 1) |
| Potencial d'escalfament global (GWP: 100 anys) | 5 860[4] - 7 670[5] anys (CO2 = 1) |
| Vida atmosfèrica | 1 020[3] - 1 700[4] anys |
Propietats[modifica]
El cloropentafluoroetà és un gas incolor i inodor amb una olor semblant al èter. Té un punt de fusió de −99 °C i un d'ebullició de −39,1 °C. La seva solubilitat dins l’aigua és de 59 mg/L. A 21 °C presenta una pressió de vapor de 7,9 atm. El punt d'inflamació d'aquest compost és a 70,4 °C.
S'envia com un gas liquat sota la seva pròpia pressió de vapor. És incombustible, és a dir, no es pot cremar. Pot asfixiar-se pel desplaçament de l'aire. El contacte amb el líquid pot provocar congelacions. L'exposició prolongada de l'envàs a la calor o al foc pot provocar que es trenqui violentament i es dispari. No reacciona ràpidament ni amb l'aire ni amb l'aigua.
Toxicologia[modifica]
Els principals perills que presenta el cloropentafluoroetà és que en altes concentracions pot arribar a causar asfixia. Seguint el (GHS) Sistema Mundial Harmonitzat de Classificació i Etiquetatge de Productes Químics, els seus pictogrames són els següents: explosiu i nociu. La paraula indicativa és Avís.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Monochloropentafluoroethane» (en anglès). Scorecard - The Pollution Information Site, 06-04-2016. Arxivat de l'original el 2016-04-06. [Consulta: 2 febrer 2024].
- ↑ «AGAGE Data and Figures». Massachusetts Institute of Technology. [Consulta: 11 febrer 2021].
- ↑ 3,0 3,1 John S. Daniel. «Chapter 8. Halocarbon Scenarios, Ozone Depletion Potentials, and Global Warming Potentials». A: Scientific Assessment of Ozone Depletion: 2006. Geneva, Switzerland: World Meteorological Organization, 2006.
- ↑ 4,0 4,1 «Chapter 8». A: AR5 Climate Change 2013: The Physical Science Basis, p. 731.
- ↑ «Chloropentafluoroethane». [Consulta: 24 gener 2024].
6. "CHLOROPENTAFLUOROETHANE" Consulta: 02 febrer 2024.