Cosmografia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ocupacions sedentàries dels camperols, facsímil d'un gravat en fusta, atribuït a Holbein, en la Cosmografia de Munster (Basilea, 1552, foli)

La cosmografia és la ciència que correlaciona les característiques generals del cosmos o univers, descrivint el cel i la Terra (però sense envair la geografia o l'astronomia). L'obra del segle XIV Aja'ib al-makhluqat wa-al-ghara'ib mawjudat, del metge persa Zakariya al-Qazwini és considerada com l'obra més primerenca de la cosmografia.

La cosmografia tradicional hindú, budista i jainista va esquematitzar un univers centrat en el mont Meru envoltat de rius, continents i oceans. Aquesta cosmografia va postular un univers que es crea i es destrueix repetidament en cicles de temps llarguíssims.

El 1551, Martín Cortés de Albacar, de Bujaraloz (Saragossa), va publicar Breve compendio de la esfera y del arte de navegar. Traduïda a l'anglès i reimpresa diverses vegades, l'obra va ser de gran influència a Gran Bretanya durant molts anys. Va proposar cartes esfèriques i esmenta la desviació magnètica i l'existència dels pols magnètics.

El terme cosmografia apareix en l'obra de Claudi Ptolemeu (segle II dC). En el segle XVI, s'utilitza a l'estat espanyol per a designar l'escola creada per la Casa de Contractació de Sevilla, per englobar totes les matèries relacionades amb la navegació transatlàntica, en la qual era imprescindible la preparació matemàtica i coneixements d'astronomia. Prèviament, l'acumulació de saber cosmogràfic al sud-oest d'Europa havia estat molt important des dels segles finals de l'edat mitjana, fonamentalment en els regnes cristians peninsulars que, a més de disposar de selectes colònies de comerciants italians (especialment genovesos) i venecians experimentaren la navegació atlàntica fins als ports flamencs, estenent-se per tot el Mediterrani conjuntament amb Catalunya (portolans mallorquins[1]), que van transferir els seus coneixements als cosmògrafs portuguesos, en ser cridat el mestre Jacomé de Mallorca per Enric el Navegant per fundar l'escola de Sagres[2], i finalment als cosmògrafs de Sevilla després del descobriment d'Amèrica.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

La que segueix és una llista d'autors i obres que guarden relació amb la cosmografia i l'art de navegar:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cartografia mallorquina, Julio Rey Pastor i Ernesto García Camarero, 1959
  2. Barros-Comte de Santarem
  3. Aethicus Istricus; Claudius Rutilius Namatianus & Vibius Sequester. Aethici cosmographia: Antonii Avgvsti itinerarivm provinciarvm: ex bibliotheca P. Pithoei, cum scholiis Iosiæ Simleri [....]. T. Guarinus, 1575 [Consulta: 7 febrer 2013]. 
  4. Francesco Barozzi. Cosmographia, 1598 [Consulta: 7 febrer 2013]. 
  5. Juan Pérez de Moya. Tratado de cosas de Astronomia y Cosmografia, y Philosophia Natural. Gracian, 1573 [Consulta: 7 febrer 2013]. 
  6. Miquel Àngel Casasnovas Camps; Miquel-Àngel Casasnovas. Biblioteques, Llibres I Lectors: La Cultura a Menorca Entre la Contrareforma I el Barroc. L'Abadia de Montserrat, 2001, p. 161–. ISBN 978-84-8415-254-5 [Consulta: 7 febrer 2013]. 
  7. Jan (ze Stobnicy). Introductio in Ptholomei Cosmographia cum longitudinibus et latitudinibus regionum et civitatum celebriorum. Ungler, 1512 [Consulta: 7 febrer 2013].