Crònica Majora
  | |
| Tipus | obra literària |
|---|---|
| Autor | Mateu de París |
| Llengua | llatí medieval |
| Gènere | crònica |
 | |
La Chronica majora es considera l'obra principal de Mateu de París (m. 1259), membre de la comunitat benedictina anglesa de Sant Albà. L'obra, que comença amb la Creació i s'estén fins a la mort de l'autor, es considera un intent de presentar una història universal del món.[1]
Context
[modifica]Durant el segle xii, els historiadors van començar a distanciar-se dels cronistes monàstics tradicionals, com il·lustra la reflexió de Gervasi de Canterbury, el 1188, qui distingia entre l'estil difús i elegant de l'historiador i l'estil més senzill i breu del cronista:
L'historiador procedeix de manera difusa i elegant, mentre que el cronista procedeix senzillament, gradualment i breument. El cronista calcula els anys per Anno Domini i els mesos per calendes, i descriu breument les accions dels reis i prínceps que es van produir en aquells moments; també commemora esdeveniments, presagis i meravelles.[2]
Estructura i conservació
[modifica]L'obra, escrita en llatí, es conserva en tres volums. Els dos primers, que abasten des de la Creació fins al 1188 i del 1189 al 1253 (MS 26 i MS 16), es troben a la Parker Library del Corpus Christi College de Cambridge.[3] El tercer volum, que cobreix el període de 1254 fins a 1259, es conserva a la Biblioteca Britànica (Royal MS 14 C VII folis 157-218), enquadernat juntament amb la Historia Anglorum, un resum de la mateixa Chronica que cobreix el període 1070-1253.[3]
Procés de creació
[modifica]
Els monjos de l'Abadia de St. Albà inicialment només volien fer una còpia del Flores historiarum de Roger de Wendover, i Mateu de París va començar revisant aquest text fins al 1235, i el 1257 va decidir continuar la compilació.[4]
La seva metodologia va més enllà de la tradició, ja que va incorporar més de 200 documents d'arxiu, incloent:
- Cartes que es remunten al segle viii[5]
- Els drets de l'abadia de Sant Albà[5]
- Un dossier sobre la canonització de Sant Edmund de Canterbury[6]
- Un inventari detallat de joies i artefactes de l'abadia de St. Albà,[6] complementat amb una addenda en el Liber Additamentorum, que també és un armorial.
Dibuix
[modifica]Mateu de París destacava no només com a escriptor sinó també com a il·lustrador. Els manuscrits supervivents són considerats exemples excepcionals del manuscrit gòtic anglès, incloent-hi alguns dels mapes més antics coneguts de la Gran Bretanya i Terra Santa.[7]
Abast i característiques historiogràfiques
[modifica]Tot i centrar-se principalment en Anglaterra, la Chronica majora cobreix esdeveniments a diverses regions europees, incloent-hi Noruega, Hongria, Sicília i els estats croats.[7] És una font important sobre:
- Les invasions mongoles
- El conflicte entre Frederic II i els Papes
- L'esclat de la Segona Guerra dels Barons (1258-1267)[7]
La Chronica majora representa l'evolució de l'escriptura històrica del segle xiii, que buscava transformar els annals en una forma d'expressió més universal.[8] Tot i que segueix un ordre cronològic, l'obra esdevé un treball de diverses capes gràcies a la pràctica monàstica de revisar i augmentar les entrades retrospectivament.[8] Aquesta metodologia era característica dels intents del segle XIII de sintetitzar i consolidar l'escriptura històrica,[9] oferint un testimoni valuós de la societat, la política i la cultura de l'època.[10] La Chronica va més enllà del que era habitual en la seva època per la seva àmplia inclusió de fonts i evidències,[11] i els nombrosos canvis suggereixen que Mateu de Paris va reelaborar gran part del seu material, expandint tant el seu paper com a autor com la naturalesa historiogràfica de la seva escriptura.[9]
Aproximació historiogràfica i pensament
[modifica]El debat sobre l'estatus historiogràfic de Mateu de París reflecteix una tensió fonamental en la historiografia medieval entre la compilació i la creació. La seva posició com a historiador ha estat objecte de debat acadèmic: mentre alguns el consideren principalment un compilador, altres veuen el seu treball com una producció annalística feixuga.[12]
La seva metodologia historiogràfica es caracteritza per diversos elements distintius. En primer lloc, Mateu donava gran importància als prodigis i meravelles, especialment al prefaci i a les pàgines finals de la Chronica, on va incloure una llista de fenòmens extraordinaris que, segons ell, havien succeït durant cinquanta anys.[12][13] Aquesta pràctica, lluny de ser una simple superstició, s'emmarcava en la tradició historiogràfica llatina, seguint models com Ciceró, que va influir tant en ell com en els seus contemporanis.[12]
Com a monjo benedictí de tendència conservadora, Mateu interpretava els signes i auguris com a advertències divines sobre futures calamitats (fam i altres misèries) que afectarien la humanitat com a càstig pels seus pecats. Per a ell, la història tenia una funció didàctica moral: mostrar com les accions pecaminoses conduïen inevitablement a la necessitat de buscar el perdó diví.[13] Aquest enfocament moralitzant era comú en la historiografia monàstica medieval, però Mateu el va desenvolupar amb particular èmfasi. La història esdevenia així una eina d'instrucció moral i un mitjà per guiar tant el benestar terrenal com celestial del poble de Déu.[13]
Aquesta perspectiva ideològica va influir en el seu tractament de diversos temes, des de la seva visió dels jueus fins a la cobertura de la invasió mongol, escrivint sempre des d'una posició que prioritzava els interessos propis.[14] Els estudis moderns han identificat una tendència a distorsionar la narració històrica amb l'objectiu de preservar la integritat de la seva abadia i regne.[15]
Valor històric
[modifica]Malgrat que la Chronica majora no ofereix una visió completament objectiva dels esdeveniments i personatges, permet entendre la perspectiva d'un intel·lectual anglès del segle XIII sobre els esdeveniments que afectaven el seu país i altres regnes europeus.[16] Per aquesta raó, es considera un dels documents supervivents més importants de la història de l'Europa llatina.[7]
Influència posterior
[modifica]La transmissió de la influència historiogràfica medieval seguia diversos camins: la còpia directa de manuscrits, les citacions en altres obres, i l'adopció de metodologies o estils narratius. En el cas de Mateu de París, el que fa única la seva obra és precisament el que podria haver influït més en historiadors posteriors: la seva metodologia d'incorporar i preservar documents originals,[11] i la seva manera d'estructurar la narrativa històrica de forma quasi periodística.[8]
En sobreviure en tres volums diferents documentats,[3] suggereix que la Chronica majora va ser considerada prou important per ser preservada acuradament, i va tenir una influència innegable i duradora en la historiografia posterior, arribant a figures com Francesc d'Eiximenis.[17]
Tot i els biaixos, es reconeix que la Chronica majora ofereix una visió valuosa de com els contemporanis entenien i utilitzaven la història per comprendre el seu lloc al món.[18] L'obra destaca per proporcionar una història enciclopèdica dels afers de la seva comunitat i per preservar un nombre sense precedents de fonts i documents que d'altra manera s'haurien perdut.
Un element particularment significatiu de la Chronica és que conté una de les primeres descripcions i representacions conegudes del «jueu errant», una figura llegendària que, segons la tradició, va colpejar i increpar Jesús en el seu camí cap a la crucifixió, sent condemnat a caminar per la terra fins a la Segona vinguda.[19] Aquesta inclusió exemplifica la intersecció entre historiografia, moralitat i cultura popular medieval característica d'aquest treball.
Edicions
[modifica]- Matthew Parker (1571); Edició Zuric de 1589 a (Bayerische StaatsBibliothek digital), (Google) ; (1606)
- William Wats (1641); Edició de París de 1644 a (Google) ; Edició de 1684 a (Hathi Trust)
- Henry Richards Luard, per a la sèrie Rolls (1872–80): vol 1, vol 2, vol 3, vol 4, vol 5, vol 6 (the Additamenta ), vol 7 (índex i glossari)
- Felix Liebermann, per al MGH (1888) (Fragments) Enllaç
Traduccions
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Lewis, Suzanne. The Art of Matthew Paris in the Chronica Majora. University of California, 1987, p. 9.
- ↑ Gervase of Canterbury, in Suzanne Lewis, The Art of Matthew Paris in the Chronica Majora (California, 1987), p.11.
- 1 2 3 Parker Library on the web: MS 26, MS 16I, MS 16II 362 x 244/248 mm. ff 141 + 281
- ↑ Nathan Greasley (2021) Revisiting the compilation of Matthew Paris's Chronicamajora: new textual and manuscript evidence, Journal of Medieval History, 47:2, 230-256, DOI: 10.1080/03044181.2021.1897651
- 1 2 Chronica Majora, vol. 6, p. 1–62
- 1 2 Chronica Majora, vol. 6, p. 383–92
- 1 2 3 4 Bjorn Weiler, 'Matthew Paris on the Writing of History', Journal of Medieval History 35:3 (2006), p. 255.
- 1 2 3 Lewis, The Art of Matthew Paris, p.10.
- 1 2 Lewis, The Art of Matthew Paris, p. 12.
- ↑ Matthew Paris's English History From the Year 1235 to 1273. Trad. i ed. per J.A. Giles. 3 vols. Londres: H.G. Bohn, 1852-1853.
- 1 2 Lewis, The Art of Matthew Paris, p.13.
- 1 2 3 Lewis, The Art of Matthew Paris, p.11.
- 1 2 3 Weiler, 'Matthew Paris', p. 259.
- ↑ Lewis, The Art of Matthew Paris, p.14.
- ↑ Weiler, 'Matthew Paris', p. 269.
- ↑ Dimitri Serre. Le roi de France et son royaume dans la Chronica Majora de Matthieu Paris (1180-1259). MASTER MONDES MÉDIÉVAUX. 2016-2017. HISTOIRE, ARCHÉOLOGIE, LITTÉRATURES DES MONDES CHRÉTIENS ET MUSULMANS MÉDIÉVAUX. UNIVERSITÉ LUMIÈRE LYON 2
- ↑ VIERA, David J. Modifications in the exempla and narrations of Francesc Eiximenis. Hispanófila, 2004, 140: 1-8.
- ↑ Stacey, Robert C. The Reign of Henry III. Oxford: Blackwell, 2002.
- ↑ Anderson, George K. "The Beginnings of the Legend." The Legend of the Wandering Jew, Brown UP, 1965, p. 11-37.
Bibliografia
[modifica]- Richard Vaughan: Matthew Paris, Cambridge Studies in Medieval Life and Thought, New ser. 6 (Cambridge, 1958), (Arxiu d'Internet)
- Richard Vaughan (ed. i tr): The Chronicles of Matthew Paris: Monastic Life in the Thirteenth Century (Gloucester, 1984).
- Richard Vaughan: Les cròniques il·lustrades de Matthew Paris. Stroud: Alan Sutton, 1993. ISBN 978-0-7509-0523-7
- Suzanne Lewis: L'art de Matthew Paris a la Chronica Majora. University of California Press, 1987 (Califòrnia Studies in the History of Art) (fragment en línia, sobre l'elefant)