Curets

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Per altres significats vegeu Curetes.
Curets

Segons la mitologia grega, els Curets, (en grec antic Κουρῆτες) eren la denominació conjunta d'uns esperits que formaven part del seguici de Zeus quan aquest déu era infant a l'illa de Creta.

Hi ha tradicions molt diferents sobre el seu origen. De vegades se'ls identifica amb els curetes d'Etòlia, un poble molt antic esmentat a la Ilíada. però més freqüentment són considerats fills de Socos i de Combe. Segons aquesta versió, eren set, i originaris d'Eubea, i es deien Primneu, Mimant, Àcmon, Damneu, Ocitous, Ideu i Melisseu. Van ser expulsats pel seu pare d'Eubea i van errar amb la seva mare per diferents parts de Grècia. A Frígia van tenir cura de Dionís, i a l'Àtica van fer cap a la cort del rei Cècrops que els va ajudar a lluitar contra el seu pare Socos i a tornar a la seva pàtria. La seva mare, Combe, era anomenada també Calcis (bronze), perquè es deia que havia inventat les armes de bronze, i els seus fills, els Curets, ballaven colpejant les seves armes contra els escuts de bronze que portaven.

Una altra tradició explicava que els Curets eren fills de Gea, la Terra, o bé de Zeus i d'Hera. O d'Apol·lo i la nimfa Danais, i encara hi ha més versions. També en varia el nombre segons els autors. La llegenda més coneguda en la que intervenen és la que fa referència a la infantesa de Zeus. Estaven instal·lats a Creta, on es dedicaven al culte de Rea. La deessa, després d'infantar Zeus en una cova del mont Ida, el va confiar a la nimfa Amaltea. Però com que Cronos el buscava per menjar-se'l, Amaltea va demanar als Curets que amb les seues danses guerreres impedissin que aquest sentís els plors del petit. Per aquest motiu, són confosos sovint amb els Coribants i amb els Dàctils.

Altres tradicions diuen que els Curets tenien el do de la profecia i que van explicar a Minos com podia tornar a la vida el seu fill Glauc. A petició d'Hera van amagar Èpaf, fill d'Io. Zeus, pare d'Èpaf, enfadat, va fulminar els Curets amb un llamp.[1]

Referències[modifica]

  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 123. ISBN 9788496061972. 

Bibliografia[modifica]

  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 58. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1
  • Margalida Capellà i Soler, Poetes gregues antigues, Barcelona: Abadia de Montserrat, 2004, p. 87. ISBN 84-8415-617-6 Consulta en línia 21-VI-2016
  • Pausanias. Pausanias ou Voyage historique, pittoresque et philosophique de la Grèce. Traduction française de l'abbé Gedoyn. Paris, Debarle, 1796. consulta: 24/7/2010