Daniel Filipacchi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaDaniel Filipacchi
Daniel Filipacchi en 1958.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 gener 1928 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
14è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCol·leccionista d'art, editor, locutor de ràdio i fotògraf Modifica el valor a Wikidata
OcupadorElle
Le Journal du Dimanche
Europe 1
Paris Match Modifica el valor a Wikidata
Família
PareHenri Filipacchi Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: fb6f2d22-6e2c-4f13-a57c-799cdae52b77 Discogs: 360651 Modifica els identificadors a Wikidata

Daniel Filipacchi (nascut el 12 de gener de 1928) és el cap emèrit de Hachette Filipacchi Médias i un reconegut col·leccionista francès d'art surrealista.

Carrera[modifica]

Filipacchi va escriure i va treballar com a fotògraf[1] per Paris Match des de la seva fundació el 1949 per Jean Prouvost.[2] Mentre treballava a Paris Match i com a fotògraf d'una altra de les publicacions de Prouvost, Marie Claire — Filipacchi afirmaria més tard que no havia gaudit de fer fotografies, malgrat obtenir notorietat com a "paparazzo de bones maneres"[3]-va promoure concerts de jazz concerts i fins i tot una discogràfica.[4] A principis dels anys seixanta, en un moment en què el jazz no es tocava a les emissores de ràdio franceses de propietat del govern, Filipacchi (un reconegut expert en jazz[3]) i Frank Ténot dirigiren un programa immensament popular a Europe 1 anomenat Pour ceux qui aiment le jazz.[5]

Als anys seixanta, va presentar un programa de ràdio de rock and roll inspirat en Dick Clark's American Bandstand anomenat Salut les copains que va popularitzar el gènere musical ié-ié. L'èxit del programa va donar lloc a la creació de la revista del mateix nom,[6] que va canviar el nom a Salut !, i que va posar en circulació un milió de còpies. Filipacchi va interpretar música rock americana i francesa en aquest programa de ràdio[7] a principis dels anys seixanta. El programa i el propi Filipacchi van tenir un paper important en la formació d'una cultura juvenil dels anys seixanta a França.[8]

Filipacchi va adquirir la venerable Cahiers du cinéma en 1964.[9] Cahiers tenia greus problemes financers i els seus propietaris van convèncer Filipacchi de comprar una part majoritària per salvar-la de la ruïna. Filipacchi va contractar alguns de la seva pròpia gent i va redissenyar la revista per tenir un aspecte més modern i atractiu per als joves.[10] Després dels esdeveniments revolucionaris del maig de 1968 a França i la posterior evolució de Cahiers a un fòrum més polític[11] sota la influència del director maoista Jean-Luc Godard[11] i d'altres, Filipacchi va voler sortir de la revista i va vendre la seva participació en 1969.[11]

Va començar a publicar més revistes i va adquirir moltes altres, com Paris Match en 1976.[2] Algunes eren per a noies adolescents (com Mademoiselle Age Tendre) i altres per adults (com Lui,[12] quan Filipacchi va fundar en 1963 amb Jacques Lanzmann[13] Newlook, i les edicions franceses de Playboy i Penthouse[14][15]). El febrer de 1979 Filipacchi va comprar l'aleshores desapareguda Look. Va contractar Jann Wenner per posar-la en marxa el maig de 1979[16] però el llançament va ser un fracàs i Filipacchi va acomiadar tot el personal el juliol de 1979.[17]

Col·leccionista d'art[modifica]

ARTnews ha enumerat en diverses ocasions Filipacchi entre els principals col·leccionistes d’art del món.[18] L'art de la col·lecció de Filipacchi va formar part de l'exposició Private Passions del 1996 al Museu d'Art Modern de París.[19] La seva col·lecció (juntament amb la del seu millor amic, el productor discogràfic Nesuhi Ertegün) fou exhibida al Guggenheim de Nova York el 1999 a Surrealism: Two Private Eyes, the Nesuhi Ertegun and Daniel Filipacchi Collections - un esdeveniment descrit per The New York Times com a "poderosa exhibició", prou gran com per "empaquetar el Museu Guggenheim del sostre al vestíbul".[20]

Tot i que Filipacchi va demandar a la galeria de París que li va vendre un "Max Ernst" fals pintat en 2006 per 7 milions de dòlars EUA, va titllar al seu notori falsificador Wolfgang Beltracchi (alliberat el 9 de gener de 2015 després de complir tres anys de presó per les seves falsificacions) de "geni" en una entrevista del 2012.[21]

Vida personal[modifica]

El seu pare era Henri Filipacchi, nascut a Izmir, descendent d'armadors de Venècia, d'ací el seu cognom italià.[22] Es va casar amb la model Sondra Peterson amb la que va tenir tres fills, Mimi, Craig, i la novel·lista Amanda Filipacchi.[23]

Referències[modifica]

  1. Stephane Groueff. My Odyssey. iUniverse, 12 febrer 2003, p. 175–. ISBN 978-1-4697-2803-2 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  2. 2,0 2,1 «A Top French Publisher Purchases Paris-Match». New York Times, 02-09-1976, p. 23.
  3. 3,0 3,1 Dupuis, Jérôme. Daniel Filipacchi: "Je travaille mieux la nuit et réfléchis mieux sur mon bateau" (English: "I work better at night and think better on my boat"), l'Express, 29 February 2012. Filipacchi is quoted as saying "je peux bien le dire aujourd'hui : je n'ai jamais aimé faire des photographies." ("I can just as well say it today: I never liked taking photographs.") Accessed 25 May 2013.
  4. Mark Tungate. Media Monoliths: How Great Media Brands Thrive and Survive. Kogan Page Publishers, 3 juny 2005, p. 186. ISBN 978-0-7494-4595-9 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  5. Roscoe Seldon Suddarth. French Stewardship of Jazz: The Case of France Musique and France Culture. University of Maryland, College Park, 2008, p. 37. ISBN 978-0-549-57192-6 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  6. Axel Schildt; Detlef Siegfried Between Marx and Coca-Cola: youth cultures in changing European societies, 1960-1980. Berghahn Books, 2006, p. 53. ISBN 978-1-84545-009-0 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  7. Art and Visual Culture on the French Riviera, 1956-1971: The École de Nice. Ashgate Publishing, Ltd., 2012, p. 30. ISBN 978-0-7546-6471-0 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  8. Arthur Marwick. The Sixties: Cultural Revolution in Britain, France, Italy, and the United States, C.1958-c.1974. Bloomsbury Publishing, 28 setembre 2011, p. 167. ISBN 978-1-4482-0542-4 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  9. Antoine de Baecque; Serge Toubiana Truffaut: A Biography. University of California Press, 2000, p. 278. ISBN 978-0-520-22524-4 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  10. Richard Brody. Everything Is Cinema: The Working Life of Jean-Luc Godard. Macmillan, 13 maig 2008, p. 206. ISBN 978-0-8050-6886-3 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  11. 11,0 11,1 11,2 David Wilson; Bérénice Reynaud Cahiers Du Cinéma: Volume Four, 1973-1978 : History, Ideology, Cultural Struggle : an Anthology from Cahiers Du Cinéma, Nos 248-292, September 1973-September 1978. Psychology Press, 1 maig 2000. ISBN 978-0-415-02988-9 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  12. Aaron Latham, "Rabbit, Run", New York City, Nov 27, 1972, p.54
  13. «Jacques Lanzmann — Novelist, lyricist and editor of Lui». The Independent, 04-07-2006 [Consulta: 30 abril 2013].
  14. Bill Marshall, Cristina Johnston, "France and the Americas: culture, politics, and history, a multidisciplinary encyclopedia", Transatlantic relations series vol.3, ABC-CLIO, 2005, ISBN 1-85109-411-3, p.945
  15. Groueff 574
  16. «Look and Rolling Stone». New York Times, 08-07-1979, p. F13.
  17. Deirdre Carmody «Look Magazine Dismisses Staff And Ends Ties to Rolling Stone: Losses by Investors Cited». New York Times, 04-07-1979, p. B3.
  18. Per exemple, «The 2012 ARTnews 200 Top Collectors». ARTnews, 26-06-2012. [Consulta: 29 abril 2013].;«The 2009 ARTnews 200 Top Collectors». ARTnews, 01-07-2009. [Consulta: 29 abril 2013].
  19. Alan Riding «French Ask: Is Art Still a Hobby?: A Paris show says modern art is being collected.». New York Times, 30-01-1996, p. C11.
  20. Glueck, Grace «ART REVIEW; Trolling the Mind's Nooks and Crannies for Images». The New York Times, 04-06-1999, p. 31 [Consulta: 29 abril 2013].
  21. Hammer, Joshua. The Greatest Fake-Art Scam in History?, Vanity Fair, 10 October 2012. Retrieved 24 May 2013.
  22. Ory, Pascal. Dictionnaire des étrangers qui ont fait la France. Robert Lafont, 2013, p. 547. ISBN 9782221140161. 
  23. Hoban, Phoebe «Brief Lives: Skin Deep». New York Magazine, 14-01-1993, p. 30 [Consulta: 27 abril 2013].

Enllaços externs[modifica]