De fato

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreDe fato
Tipus llibre
Fitxa
Autor Ciceró
Llengua llatí
Publicació 44 aC
Característiques
Tema principal destí
Gènere artístic diàleg
Modifica les dades a Wikidata
Bust de Marc Tul·li Ciceró

De fato (“Sobre el destí” en català) és un tractat filosòfic elaborat pel filòsof i orador Ciceró el 44 aC. Avui dia està parcialment perdut: només se n'han conservat dos terços i en manca el principi i el final. El tractat pren la forma de diàleg entre l'autor i el seu deixeble Aule Hirci, tot i que es llegeix més com una exposició, ja que Ciceró es dedica a exposar-hi la doctrina estoica referent al destí. Hirci només intervé de manera fugaç en els paràgrafs tercer i quart, mentre que en la resta del tractat parla Ciceró.

De fato formaria part d'una trilogia juntament amb el tractat De natura deorum i el de De divinatione. Aquests llibres proporcionen informació important sobre la cosmologia estoica i la teologia. Va ser una de les últimes obres de l'autor.

Context[modifica]

Quan Cèsar va començar la invasió d'Itàlia (49aC) Ciceró va fugir de Roma com la majoria dels senadors, amagant-se en una de les seves mansions campestres, concretament a la vil·la ciceroniana de Putèols (Pozzuoli). Va tornar al 48aC a la capital. El tractat està elaborat entre els mesos de maig i juny de 44 aC, escrit en moments de gravetat política, després de l'assassinat de Cèsar. L'obra va ser escrita amb pressa, ja que es va escriure abans de la seva fallida partida a Grècia al juliol d'aquest any.

Temes i contingut[modifica]

El tema del destí ja havia interessat des de feia temps a Ciceró, com testimonia una carta adreçada a Varró cap mitjans del 46 aC, en la qual l'autor fa referència a les converses que havia mantingut molts anys abans amb el seu estimat mestre Diòdot.

Ciceró, a més de negar l'existència del destí en termes absoluts i de defensar l'existència de l'atzar, considerava l'existència de la llibertat personal (desproveïda de qualsevol causa natural antecedent) com una mena de necessitat, inevitable per a la moral.[1] Durant el tractat apareixen diferents filòsofs com Carnèades, Estilpó, Crisip i Diodor que Ciceró utilitza com a exemples per explicar-se.

El llibre comença relatant alguns fets de l'època vinculats al destí i amb la reflexió de Ciceró sobre la naturalesa i els efectes que té sobre els ciutadans. Ciceró diu que la causa natural pot produir inclinacions vicioses, però depèn només de la voluntat i la constant disciplina destruir aquesta naturalesa viciosa (d'aquí la seva postura estoica). Després es qüestiona sobre el present i el futur. Ciceró diu que els que declaren que el futur és immutable, i que el que és en el present en el futur no pot ser, són molt lluny de conèixer la necessitat del destí.

Estructura[modifica]

El tractat s'ha conservat incomplet: hi ha una llacuna al principi, altres al llarg de l'obra i una última que s'estén fins al final de l'obra. El fet que el tractat es trobi avui tan incomplet impedeix distingir quina n'era estructura originària. Resulta també difícil establir amb exactitud on han de situar-se els escassos fragments conservats.[2] A més es detecten algunes inconseqüències o repeticions que semblen revelar l'absència d'una última correcció de l'original, deguda al seu sobtat retorn a l'activitat política.

Fonts i influències[modifica]

El plantejament sobre el destí no es realitzarà fins a època hel·lenística, en ser formulat per part dels filòsofs epicuris i els estoics. Ciceró va rebre una forta influència dels estoics. Van ser els estoics els qui van estudiar amb més profunditat el tema, que era essencial per a la seva defensa de l'existència de l'endevinació. Aquesta defensa es basava en l'actuació benefactora de la providència divina, i només resultava possible, si s'aprovava l'existència del destí. Els estoics, partint del principi que res pot arribar a produir-se sense que hi hagi una causa, definien el destí com una sèrie imperible de causes. Un estoic que va influir Ciceró va ser Crisip, autor de Perì heimarménes, on parlava del concepte del destí i del lliure albir. Altres estoics que van influir a Ciceró van ser Diodor o Posidoni. Ciceró va conèixer i va tenir en compte la doctrina d'aquests autors per a la redacció de la seva obra, sense seguir al peu de la lletra cap d'ells a l'hora d'escriure el seu tractat. [3]

Transmissió textual[modifica]

Durant els segles IX i X a França existeixen 7 manuscrits sobre el tractat De fato de Ciceró, tots escrits en escriptura carolíngia. Els manuscrits són els següents:

  • Leidensis Vossianus 86, també es conserva a la biblioteca de la Universitat de Leiden, Holanda.
  • Vindobonensis 189, es conserva a la Hofbibliothek de Viena.
  • Florentinus Marcianus 257, es conserva a la Biblioteca Laurentina de Florència.

Hi ha altres manuscrits, de menys interès, dels segles XIII-XV, els recentiores, els quals contenen tractats d'altres obres de Ciceró i d'altres autors. [4]

Llegat[modifica]

Lorenzo Valla, en la seva obra De libero arbitrio (1437), es recolza en el tractat De fato de Ciceró quan es troba amb la discussió sobre el debat entre la doctrina de la natura fatal i la de la llibertat.

Referències[modifica]

  1. Castrillo Benito, Nicolás. Racionalismo filosófico y lógica propedéutica en Cicerón: el tratado sobre el destino (De fato)., p. 69-73. ISBN 84-922382-2-4. 
  2. Escobar, Àngel. Sobre la adivinación, sobre el destino, Timeo. Gredos, p. 274-275. ISBN 84-249-2249-2. 
  3. Escobar, Àngel. Sobre la adivinación, sobre el destino, Timeo. Gredos, p. 276-279. ISBN 84-249-2249-2. 
  4. Pimentel Álvarez, Julio. Del hado. BIBLIOTHECA SCRIPTORVM GRAECORVM ET ROMANORVM MEXICANA, p. 39-41. ISBN 970-32-2587-0. 

Bibliografia[modifica]

  • Cicerón. Sobre la adivinación, sobre el destino, Timeo. Introduccions, traducció i notes d'Escobar, Àngel. Editorial Gredos: Biblioteca Clàssica Gredos, Madrid, 1999.
  • Castrillo Benito, Nicolás. Racionalismo filosófico y lógica propedéutica en Cicerón: el tratado sobre el destino (De fato). Biblioteca universitària de Burgos, 1997.
  • Marco Tulio Cicerón. Del Hado. Introducció, edició, traducció i notes de Pimentel Álvarez, Julio. BIBLIOTHECA SCRIPTORVM GRAECORVM ET ROMANORVM MEXICANA: Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Mèxic, 2005.

Enllaços externs[modifica]