De divinatione

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibreDe divinatione
Augur, Nordisk familjebok.png
Tipus obra literària
Fitxa tècnica
Autor Ciceró
Llengua llatí
Modifica les dades a Wikidata

De divinatione és un tractat filosòfic de Marc Tul·li Ciceró redactada en dos llibres i escrita als primers mesos de l'any 44 aC., període en què l'última dictadura de Cèsar va comportar l'allunyament de l'autor de l'activitat política.

Obra[modifica]

L'obra és notable com una de les principals fonts de la posteritat sobre el funcionament de la religió romana. Pren la forma d'un diàleg els interlocutors del qual són Marc i el seu germà Quint. També inclou un fragment del poema de Ciceró sobre el seu propi consolat.

Llibre I[modifica]

Escena de Cleromància: d'una cílix en una ceràmica de figures vermelles del "Pintor de Dúrides", 490 aC.

Al Llibre I Ciceró imagina trobar-se a la seva pròpia vil·la de Túsculum en companyia del seu germà Quint Tul·li Ciceró, el qual obre el tractat, exposant el seu propi punt de vista a favor de la clarividència i en línia amb l'estoicisme.[1][2] Segons aquest corrent filosòfic, la possibilitat de preveure el futur tindria un fonament real i la prova més evident pot trobar-se en l'acord que tots els pobles demostren tenir de sempre sobre aquest punt (consensus omnium).[3] Quint passa després a il·lustrar les dues grans categories en les quals són divisibles els mètodes de clarividència: per un costat, l'endevinació artificial, que deriva de l'observació dels prodigis i de la correcta interpretació dels mateixos gràcies a procediments rigorosament estandarditzats; d'altra banda, l'endevinació natural, determinada per la inspiració immediata o per una visió directa que l'ànima - momentàniament lliure dels seus vincles corporis - adverteix inconscientment, com succeeix per exemple durant els somnis. Sobre la veracitat d'aquests assumptes Quint apel·la a l'experiència del mateix Ciceró quan, sobre el massís Albà o a la Colina del Capitoli, va poder assistir a prodigis que li van anunciar la conjuració de Catilina.

Llibre II[modifica]

Reproducció gràfica del "Fetge de Piacenza", segle II-I aC.

Al Llibre II Ciceró pren tots els arguments i els exemples nomenats pel seu germà, refutant-los l'un darrere l'altre i demostrant així la seva falta de confiança en l'art de l'endevinació.[4] D'acord amb els principis filosòfics de l'escepticisme, ell ataca cada aspecte relacionat amb els oracles, l'astrologia i l'harúspex, contestant la serietat, el cientisme i afirmant que la religió adquiriria un major crèdit si fos depurada de les creences falses i supersticioses. Malgrat això, Ciceró no arriba a rebutjar íntegrament la clarividència, sinó que justifica la pràctica com a institució «política», necessària per al manteniment dels equilibris interns de l'Estat i la salvaguarda de les tradicions.[5]

Referències[modifica]

  1. Wardle, 2006, p. 44-89.
  2. F. Guillaumont,op. cit., pp. 37-56
  3. Ciceró, De div. I, 11.
  4. F. Guillaumont, op. cit., 57-83.
  5. Ciceró,De div. II, 148-150.

Bibliografia[modifica]

  • Guillaumont, F «Le «De diuinatione» de Cicéron et les théories antiques de la divination». Latomus 298 [Bruxelles], 2006.
  • Wardle, D. Cicero on divination: De divinatione, book 1, translated with introduction and historical commentary by David Wardle (en anglès), 2006. 
  • Timpanaro, S. Cicerone, Della divinazione (trad.), 1988. 
  • Beard, M. «Cicero and Divination. The formation of a Latin Discourse». JRS 76 [Londres], 1986, pàg. 33-46.
  • Schofield, M. «Cicero for and against Divination». JRS76, [Londres], 1986, pàg. 47-65..
  • Guillaumont, F. «Philosophe et augure : recherches sur la théorie cicéronienne de la divination». Latomus 184 [Bruxelles], 1984.

Enllaços externs[modifica]