De la Ilíada

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreDe la Ilíada
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Rachel Bespaloff
Llengua francès
Publicació 1943
Detalls de l'obra
Gènere assaig
Modifica dades a Wikidata

De l'Iliade és un assaig de Rachel Bespaloff publicat en francès el 1943, on l'autora reflexiona sobra la guerra i la poesia a través de la lectura de grans obres com l'Ilíada d'Homer, Guerra i Pau de Tolstoi i la Bíblia. L'edició, publicada a l'editorial Brentano i dirigida per Jacques Schriffin, comptava amb un pròleg de Jean Wahl Justament en aquella època Simone Weil havia publicat La Ilíada o el poema de la força, cosa que va preocupar a Bespaloff per les similituds amb el seu text. Segurament ho va tenir en compte en el redactat final.[1] Va ser traduït en català com De la Ilíada per Rosa Rius Gatell el 2012.[2]

El 1947 es va publicar la traducció anglesa a càrrec de Mary McCarthy, però no va satisfer l'autora i per això en va retallar alguns fragments. Perquè el text no quedés massa curt a ull de l'editor, aquest va demanar a Hermann Broch que hi fes una introducció.[1]

Resum[modifica]

Bespaloff aborda en aquest text principalment la guerra com a escenari de l’existència en la seva vessant ètica, i ho fa principalment a través de la lectura de la Ilíada, però també posa aquesta en relació a la novel·la Guerra i Pau i els textos sagrats de la Bíblia. L’autora, així com Simone Weil, «busquen comprendre la pròpia època a través de les fonts gregues i bíbliques».

L’obra es compon de 7 capítols, majoritàriament titulats amb noms de personatges homèrics que li permeten il·lustrar i exposar el pensament ètic que ella troba en el món grec, així com contrastar-lo amb el de Tolstoi i l’Antic Testament. Es tracta d'una exposició de caràcters i situacions que per l'autora denoten una concepció unitària del cosmos, és a dir, una realitat única, l'existència, teixida per la força que s'expressa en vida, en la que es troben i actuen els individus. Aquests són moguts per un desig d'immortalitat que adopta formes diverses segons el moment històric, però que tenen un marge de llibertat suficient per atribuir-los responsabilitat. Per Bespaloff, aquesta cosmovisió unitària pròpia del món homèric i el judaisme (cadascuna en la seva variant), seran substituïdes, respectivament, per la filosofia platònica i el cristianisme.

Altres fils temàtics que articulen el text són: la disputa entre poesia i història per a la transmissió del passat i la tradició, la tensió entre contingència i necessitat en l’opressió o fortuna dels individus, l'amistat i la pàtria com a espai d’autenticitat i, finalment, l'elaboració de conceptes com força, bellesa, justícia i vida.  

Hèctor[modifica]

El personatge d'Hèctor, príncep de Troia i espòs d'Andròmeca, és aquell que per la seva noblesa i valentia es troba entre els homes i els déus; és un home i guerrer virtuós, però que com a tal té tot allò que cal per ser feliç alhora que ambiciona la grandesa de la glòria. Es podria dir que Hèctor gaudeix d'allò més vertader per a la vida (pàtria, dona i descendència), i que precisament per això hi té molt a perdre, ja que haurà de pagar un preu molt alt perquè les seves gestes siguin recordades. L'heroi troià, que es caracteritza per la mesura i el control de si mateix davant la certesa de la mort i la caiguda de la ciutat, només perd la raó de sí quan fuig embogit del seu assassí, és a dir, del seu destí.

Aquest que el persegueix és Aquil·leu, l'heroi grec que lidera els mirmídons, contraposat absolutament a Hèctor, encarnant la còlera del guerrer per a qui la guerra és un fi en si mateix, indestriable de la glòria que el farà immortal. Per Bespaloff, és "l'enfrontament tràgic de l'heroi de la venjança [Aquil·leu] amb el de la resistència [Hèctor] en el que realment consisteix el motiu central de la Ilíada."[3] La victòria d'un i la derrota de l'altre constitueixen el sentit de l'obra, que no és altre que l'acompliment del destí; per tant, no hi ha bons ni dolents, sinó que vencedors i vençuts es mouen en el mateix pla de la necessitat en què tant la dignitat com la vulnerabilitat són compartides. És per això que la justícia de les accions cau sota la lògica de la guerra i la fatalitat; és a dir, seran justes o injustes retrospectivament i en la mesura que acompleixin amb el destí, sigui individual o col·lectiu. Ara bé, hi ha un marge de llibertat que permet distingir el futur incert del destí assegurat.

Ara bé, per Bespaloff, allò subjacent al conjunt de duels que constitueixen la guerra de Troia és la força en la seva omnipotència, és a dir, la inèrcia d'existir desbordada fins al punt de l'autodestrucció, ja que la seva mesura i valor rau en la vida, que és allò immesurable i de valor absolut. D'aquí que Bespaloff identifiqui la justícia amb una acceptació conscient d'allò que inevitablement esdevé. De fet, només creació poètica és capaç de transmetre aquesta certesa i dignitat dels personatges en el context de guerra, precisament perquè no la jutja, sinó que n'exposa el seu caràcter autònom i fatal. La història, en canvi, no transmet a les generacions futures més que la descripció fàctica dels esdeveniments.

Tetis i Aquil·leu[modifica]

L'heroi Aquil·leu és fill de la nereida Tetis i el rei Peleu, per això també és un home a mig camí entre els humans i els déus, doncs és mortal com el seu pare i diví com la seva mare. El vincle de tendresa entre la mare i el fill té una especial rellevància per Bespaloff en l'obra homèrica: tots dos tenen passions humanes (Aquil·leu la còlera i Tetis l'amor maternal) i atributs divins (Aquil·leu la força i Tetis la immortalitat); tanmateix, tant la mare com el fill rebutgen d'assimilar-se amb els seus, un perquè voldria ser immortal i l'altra perquè preferiria no ser-ho per no veure morir al seu fill. És en la trobada d'aquest amor filial que Aquil·leu esdevé vulnerable i obedient als consells de la seva mare, l'únic personatge a qui estima de veritat i per a qui el seu gaudir bèl·lic esdevé patiment. Fora d'aquesta relació, la doble naturalesa de l'heroi grec es tradueix en insatisfacció constant i dependència de la força, sense la qual no és res; de fet, és per això que Bespaloff considera que no hi ha responsabilitat ni heroïcitat en Aquil·leu, doncs les seves accions obeeixen a la lògica de la força i no a una interioritat moral.

Hèlena[modifica]

El personatge d'Hèlena, considerada la dona més bella, és l'esposa de Menelau (rei d'Esparta), entregada a Paris (príncep de Troia i germà petit d'Hèctor) com a obsequi. És aquest rapte el que desencadena l'enfrontament entre troians i aqueus a les costes de Troia. La seva bellesa és la causa de la seva desgràcia ("fatalitat eròtica"), per això apareix a la Ilíada com deambulant, conscient d'estar condemnada a si mateixa i que no té possibilitat de llibertat, ja que la seva opressió no té més fi que la seva mort. Hèlena no pot trobar cap consol, sinó que conscient del seu destí, oscil·la entre la puresa serena i la culpabilitat amarga, com succeeix en la guerra, on la responsabilitat dels herois també queda diluïda. De fet, només Príam la disculpa i atribueix la culpa als déus, així com només Hèctor la comprèn i accepta la seva amistat.

Per Bespaloff, trobem en aquest personatge femení una dimensió de la força que és la bellesa, és a dir, l'aparença de l'ésser que es consumeix a si mateixa, mentre que la força és l'ésser mateix i per tant, només es degrada o s'exalta, però no desapareix. A més, l'autoria també troba en Hèlena la figura de l'exili de "la pàtria familiar", amb qui empatitza per la seva situació personal; la pàtria, per Bespaloff, té un important component vital en tant que és el lloc on l'individu es constitueix a si mateix i la seva concepció ètica d'allò vertader; tanmateix, només ho aprecia com a tal des l'exili o en la guerra.

L'autora destaca l'escena de la Ilíada en què es troben Príam (la saviesa) i Hèlena (la bellesa) contemplant el silenci del camp de batalla abans de l'enfrontament entre Paris i Menelau.

La comèdia dels déus[modifica]

En aquest capítol, Bespaloff aborda el paper que juguen els déus en el món homèric, que el caracteritza de còmic sinó humorístic, ja que són causants del drama humà en la total absència de coherència i dignitat moral. És a dir, els olímpics teixeixen la fortuna dels homes des de l'arbitrarietat i per tant no se'ls pot atribuir cap "individualitat ètica", sinó només un lligam amb els éssers humans per un pacte de pietat a canvi de benevolència (d'aquí la distinció entre irreverència i impietat, de les quals només la segona és castigada pels déus). És a través d'aquest pacte que es constitueix el sentit de la tradició, ja que fa amable l'obligació del culte tot i que no deixa de ser una relació d'interès; només l'amistat queda fora d'aquest tipus de vincles.

Tanmateix, els déus també estan sotmesos a la fatalitat del destí, per això fins i tot Zéus no té capacitat d'impartir justícia, sinó de contemplar-la en la seva tragèdia; d'aquí que la seva omnipotència només ho sigui en aparença. Per això, l'autora considera que Homer divinitza l'ésser humà (i la natura al seu torn humanitzada), perquè la finitud física de la seva potència el fa partícip anímicament del cosmos. En aquest punt trobem un altre argument en pro de la poesia, en tant que la presència de l'espectador (encara que divina o futura) dota de sentit i assenyala la singularitat dels fets, que queden homogeneïtzats i mancats de vida en el relat històric; mentre que

«els versos del poeta, els únics vertaderament immortals, relataran [...] l'energia humana en la desgracia, la bellesa del guerrer mort, la glòria de l'heroi sacrificat, el cant del poeta en els temps futurs; tot allò que, vençut, per la fatalitat, segueix desafiant-la i superant-la.»[4]

De Troia a Moscú[modifica]

El sopar de Príam i Aquil·leu[modifica]

Font antiga i font bíblica[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Bespaloff, 2009, p. 114-116.
  2. Bespaloff, Rachel; Rius Gatell, Rosa (trad.). De la Ilíada (en català, traduït del francès). 1ª ed. Palma, Mallorca: Lleonard Muntaner, 2012, p. 119. ISBN 9788415592136. 
  3. Bespaloff, 2009, p. 15.
  4. Bespaloff, 2009, p. 42-43.

Bibliografia[modifica]