Simone Weil

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaSimone Weil
Simone Weil 1921.jpg
Weil, el 1921
Dades biogràfiques
Naixement 3 de febrer de 1909
París
Mort 24 d'agost de 1943(1943-08-24) (als 34 anys)
Ashford (Regne Unit)
Residència França, Estats Units d'Amèrica, Regne Unit
Religió Judaisme
Cristianisme existencialista
Alma mater Lycée Henri-IV
École Normale Supérieure
Universitat de París
Activitat professional
Camp de treball Filosofia política, ètica i poesia
Ocupació Filòsofa i mística
Militant anarquista
Arma/servei Brigades Internacionals
Batalles/guerres Guerra Civil Espanyola
Obra
Obres destacades The Need for Roots
Dades familiars
Pares Bernard Weil, internista
Selma Reinherz
Germans André Weil
Parents André Weil, matemàtic

IMDB: nm0917979
Modifica dades a Wikidata

Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909Ashford, Anglaterra, 24 d'agost del 1943) fou una filòsofa, humanista, escriptora, hel·lenista i militant política francesa. Era germana del matemàtic André Weil.[1]

Fou una de les filòsofes que es comprometeren amb la causa obrera, fent una tasca pedagògica a les fàbriques i mantenint una amistat per correspondència amb Lev Trotski.

El seu compromís polític arribà fins al punt d'allistar-se a les Brigades Internacionals amb un carnet de periodista, i visqué de primera mà el setge del Partit Obrer d'Unificació Marxista el 9 d'agost del 1936. Posteriorment, durant la guerra s'allistà a la Confederació Nacional del Treball per formar part de la Columna Durruti.

Tot i no ser catòlica, el seu pensament és influït per un cristianisme espiritual amb origen en la mitologia grega. Pensament genuí, expressat en els seus escrits polítics, filosòfics i religiosos, d'influència platònica, homèrica i d'escrits hindús, amb una obra de gran unitat i coherència.

Vida[modifica]

Formació i primeres activitats polítiques[modifica]

Filla de Bernard Weil, metge alsacià, i de Salomea Reinherz, Simone Weil neix el 1909, filla petita d'una família jueva liberal. El seu germà André Weil, futur matemàtic il·lustre, amb qui tindrà un lligam molt fort, és el gran des dos germans. El 1917, després que el pare sigui mobilitzat com a metge castrense, s'instal·len a Chartres, on entra en un lycée per primera vegada. L'agost del 1918 la família s'instal·la a Laval-en-Brie, on no podrà tornar al liceu de por de contraure la grip espanyola, i alterna així els estudis amb classes particulars i l'aprenentatge del grec antic. Finalment, al 1919, retornen a Paris mercès a la desmobilització del pare. Més tard, Simone Weil confessarà al doctor Bercher: "Als deu anys ja era bolxevic".[2] Aquella tardor, Simone entra al parisenc lycée Fénelon, del barri llatí. Tot i tenir dos anys menys que els seus companys de classe, funda amb ells l'associació dels Cavallers de la Taula Rodona, en què cadascun escollirà un protegit, "De cada nen, de tot el que llegia o en sentia a parlar, m'hi ficava instintivament, més per indignació que per llàstima, fent de veu de tots els qui eren coaccionats.".[3] Als quinze anys assisteix, amb la mare, als cursos de Joseph Bédier al Collège de France. Un cop feta la primera part del baccalauréat s'introdueix en els estudis de filosofia al liceu Victor-Duruy, on descobreix la filosofia de Durkheim. Durant l'última etapa del liceu, comença el seu interès per la religió i la política. "Quan encara era adolescent, vaig llegir per primer cop El Capital." És durant la nova etapa del lycée Henri-IV que es fa amiga de René Château, qui serà més tard biògrafa seva i diputada radical-socialista, amb qui, juntes, de la mà del professor Alain, descobreixen Plató i Balzac. Amb René, prendrà l'hàbit de discutir als bistrots sobre política i filosofia. "Allò que més en recordo, d'ella, és la poca importància que es donava, la voluntat d'estendre la mà als altres, tot i que això la dugués a sentir-se'n decebuda per les seves exigències. La seva preocupació, la negativa a establir-se a la vida ja eren evidents."[4] El 1926 fa un dels seus primers escrits per a Alain, consistent en una sinopsis sobre "Allò bell i allò bo", on desenvolupa la història d'Alexandre el Gran travessant el desert, amb l'anècdota de quan aboca a terra l'aigua que li duen en un casc, que Weil comenta d'aquesta manera: "la seva felicitat, si hagués begut, l'hauria separat dels soldats." [5]

El setembre d'aquell any ingressa a La Sorbona, on coincideix amb Simone de Beauvoir, que la recorda d'aquesta manera: "M'intrigava, ella, per la gran reputació d'intel·ligent que tenia i els estranys vestits que duia; deambulava pel pati de la Sorbona, acompanyada d'antics alumnes d'Alain; sempre duia a la butxaca de la brusa un número de Libres Propos i en l'altre un número de L'Humanité. Una gran fam havia devastat la Xina, i me'n van dir que, en saber la noticia, es posà a sanglotar: aquelles llàgrimes me la feren respectar més que no pas els seus dons filosòfics."[6] Des de 1927, manifesta posicions pacifistes participant en el grup Volonté de paix, fundat per Madeleine Vernet. Fins a 1930-1931, es preocupa de fer efectives les seves inquietuds en educació popular participant en el Groupe d'éducation sociale. Els escrits d'aquesta època són Introduction à un Cours pour des ouvriers (1927) i Sur una tentative d'éducation du prolétariat (1930). La seva tesi de llicenciatura és Science et perception dans Descartes, escrita el 1929-1930.

Després de llicenciar-se en filosofia el 1931, treballa de professora d'aquesta matèria i de grec a l'institut de Le Puy. En aquests moments intensifica la seva activitat política, com una treballadora més, i assisteix per primer cop al 27è congrés de la Confederació General del Treball. Entra així en contacte amb grups de sindicalistes revolucionaris, com La Révolution Prolétarienne i Cri du peuple. El valor que Weil dóna a la cultura i a l'educació es reflecteix en la seva col·laboració amb els cursos per a obrers que es duen a terme a Saint-Étienne (Loira). La lluita dels aturats perquè es creï un fons municipal a Le Puy, que comença el 17 de desembre de 1931, fa que s'hi impliqui directament, liderant discursos i mantenint converses amb l'alcalde de Le Puy.

El 1932, en una vaga, és fitxada per la policia. La premsa del moment la qualifica de "militant moscovita". Amb el suport de la secció sindical confederada dels docents de l'Alt Loira, escriu el següent comunicat en nom del comitè dels aturats: "La calma després de l'acció no és un signe de feblesa, sinó de força. Si els aturats es veuen obligats a admetre que només poden aconseguir alguna cosa fent tremolar la gent, ho donaran per fet."[7] A partir d'aquí, Weil comença a donar articles i síntesis dels seus cursos a la Borsa de travall de Saint-Étienne (Loira), i Urbain Thévenon la descriu com "una dels nostres". Després de col·laborar amb diverses vagues, visitar mines i veure la poca eficàcia del Partit Comunista Alemany per a combatre el nazisme, comença a dubtar de l'actitud dels representants de l'URSS en països com França i Alemanya.

« Si em demostressin que es pot construir el socialisme en un sol país, entraria immediatament al Partit i no en sortiria mai. Si se'm demostrés el contrari, el combatria sens descans. »
— Simone Weil [8]

Durant la primavera deixa finalment el municipi de Le Puy per tornar a París, on escriu dos articles crítics per a la causa comunista. L'un al diari L'Effort: "URSS et Amérique", on critica l'adaptació que fa el comunisme estalinista de "l'eficiència" del capitalisme americà. El segon article l'escriu a la revista Libres Propos: Et maintenant?:, on descriu la submissió de la social-democràcia alemanya a l'Estat capitalista i la subordinació de la Internacional a l'Estat soviètic.

"Durant molt de temps, la teoria, obertament coneguda, dels buròcrates del capdamunt del Partit Comunista Alemany ha estat que podíem deixar que Hitler arribés al poder, perquè es desgastaria molt ràpid i obriria el camí a la revolució." [9]

Poc abans de visitar Alemanya coneix Raymond Molinier, que li demana de veure Lev Sedov, fill de Lev Trotski, per confiar-li la tasca de portar documents a França. Visita Alemanya, Berlín, on s'hi està dos mesos, i resideix en una habitació llogada a una família obrera per tal de conèixer de prop la situació.[10]Durant aquells dies constata que els "obrers alemanys no estan disposats a rendir-se, però són incapaços de lluitar."[11] La seva oposició a la III Internacional és cada cop més radical. Weil sosté que hi ha un paral·lelisme entre l'estalinisme i el feixisme, i així inicia una reflexió lúcida i innovadora sobre la qüestió del poder.[12]

El 1932 fa classes en un liceu d'Auxerre, on implanta els mètodes educatius de Célestin Freinet, que, després de la seva sanció com a mestre, Weil defensa aferrissadament, amb la seva activitat sindical a la Fédération Général de l'Enseignement, adscrita a la CGTU. Durant aquest any, escriu tot d'articles sobre la situació política a Alemanya en els diaris La Révolution prolétarienne i L'École émancipée, i a Les libres propos. El 1933 després de l'ascens d'Hitler al poder, aquesta sèrie d'articles premonitoris són durament criticats per membres del partit comunista, a què respondrà:

"És inútil i deshonrós aclucar-s'hi d'ulls. És el segon cop, en menys de vint anys, que el proletariat més ben organitzat, el més poderós, el més avançat del món, el d'Alemanya, ha capitulat sense resistència. [...]L'abast d'aquest col·lapse va molt més enllà de les fronteres alemanyes." [13]

Després de l'Incendi del Reichstag, molts comunistes són empresonats, cosa que fa que molts s'exiliïn. Weil ajuda els refugiats alemanys que arriben a França, molts dels grans líders dels quals s'allotgen a casa els seus pares. Entre ells hi ha: Jakob Walcher, líder del Sozialistische Arbeiter-Partei, Kurt Landau, o Paul Frölich. Tot i això, Weil és cada cop més crítica amb la direcció comunista per la inactivitat política dels comunistes a Alemanya. De fet, en el congrés de la Federació unitària de l'ensenyament, a Reims, s'indigna davant el discurs de Maria Reese, ex-diputada del Partit Comunista d'Alemanya, que justifica el tancament de les fronteres soviètiques als alemanys perseguits pel nazisme.

Per primer cop viatja a Espanya amb els pares per veure la flamant nova Segona República Espanyola. Hi contacta amb els militants de la Federació Comunista Ibèrica i hi coneix Joaquim Maurín i Julià. Hi escriu un article per a La Révolution prolétarienne: "Allons-nous vers la révolution prolétarienne?", que tracta de l'evolució del marxisme davant l'ascens al poder d'Hitler i l'evolució de l'URSS com a país comunista. Lev Trotski critica durament l'article, de què diu: "A ella i als de la seva espècie els caldrien molts anys per a alliberar-se dels seus prejudicis petit-burgesos, que resulten ser els més reaccionaris."[14]

El 1934, a partir dels esdeveniments de la revolució d'Astúries es desil·lusiona de la política antifeixista de l'URSS. I diu: "Vista la situació, he decidit deixar de prendre partit per tot el que sigui del domini polític i social, tret de la lluita anti-colonial i la lluita contra els exercicis de defensa passiva."[2] Aquest any escriu les Réflexions sur les causes de la liberté et de l'oppression sociale, que no publica, entra com a treballadora manual en una fàbrica d'Alstom, tot seguit passa un mes treballant en una fàbrica de Boulogne-Billancourt, i finalment fa de fresadora a la Renault. Aquest any de treball de fàbrica li aporta un bagatge d'experiències important per a la vida i el pensament. La fàbrica la veu com una caserna, on té lloc l'esclavatge industrial, i creu que cal tornar la dignitat al treball mitjançant una nova tecnologia.

"El fet crucial no és el patiment, sinó la humiliació.[...] El sentiment de dignitat personal tal com ha estat forjat per la societat s'ha trencat. Cal forjar-ne un altre."[2]

Pacifisme i experiència a la Guerra d'Espanya[modifica]

Simone Weil a Barcelona, vestida de mecànica amb les inscripcions de la CNT cosides al pit.

Fa classes en un lycée de Bourges i, davant l'esclat de la Guerra Civil espanyola, el 9 d'agost del 1936, decideix anar-hi com a corresponsal de guerra. S'hi troba amb els dirigents del Partit Obrer d'Unificació Marxista: Andreu Nin, Julián Gorkín i Wilebaldo Solano. Entra a formar part de la columna Durruti,[15] on un accident la força a tornar a França. Més acostada als anarquistes, rebutja la posició dels estalinistes, defensa la no-intervenció francesa i l'oposició a tot tipus de guerres. Davant l'ocupació nazi d'Àustria, al principi defensa una solució negociada i el desarmament. Escriu l'article Lettre à Bernanos, en resposta al llibre de Georges Bernanos Les grands cimetières sous la lune. Visita Itàlia. S'intensifiquen les seves vivències religioses. És durant aquesta etapa que es relaciona amb el dibuixant José Luis Rey Vila, qui possiblement va adoptar el pseudònim Sim en homenatge a Simone.

Exili i religiositat[modifica]

Quan les tropes alemanyes entren a França, la seva família, amb ella, fuig a Marsella. Hi coneix el poeta Jean Tortel, Jean Lambert i Lanza del Vasto. Hi escriu bona part de les notes que després es publicaran com a Cahiers i l'article, entre d'altres, de Le Génie d'Oc. S'interessa pels temes religiosos, i escriu sobre l'atenció com a mitjà per a rebaixar el mal, sobre la contemplació i la intuïció amb les coses sensibles, la poesia, la religió, la diferència entre el treball enriquidor i el deshumanitzat, etc.

Ja a Amèrica, el 1942, pensa a tornar a Europa per contribuir a limitar-hi els patiments de la guerra. El novembre de 1942, s'embarca cap a Londres i l'acullen a la France Libre com a redactora. Escriu un gran nombre d'articles i el text L'enracinement, on tracta de la necessitat humana d'arrelament. Afeblida i esgotada, en part per una dedicació excessiva a la feina, es mor el 24 d'agost de 1943. Tot i la brevetat de la seua vida, 34 anys, són prou coneguts els seus escrits sobre la guerra, on es barreja el misticisme amb unes grans clarividència i originalitat.

Taula commemorativa a la Simone Weil Avenue

Reconeixement[modifica]

  • A Ashford li van dedicar la Simone Weil Avenue.[16]
  • De novembre del 2009 a febrer del 2010, a Barcelona es va organitzar, amb motiu del centenari de la filòsofa, l'exposició Simone Weil. Pensar amb tota l'ànima. 1909-2009, a la Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.[17]

Obres en català[modifica]

  • En espera de Déu: Barcelona: Edicions 62, 1965.
  • Escrits sobre la guerra: Alzira: Bromera, 1997.
  • Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella: Paiporta: Denes (Col·lecció Rent), 2008.
  • L'arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l'ésser humà: Barcelona: Edicions de 1984, 2016.

Bibliografia en català[modifica]

  • Chavarria, Adrià: «Simone Weil: Un pensament original», a L'Espill nùm. 14 (2003, tardor) pàgines 138-146.
  • Chavarria, Adrià: «Simone Weil: Uns cants tan purs com el silenci?» a Serra d'Or nùm. 511-512 (2002, juliol-agost) p. 16-19.
  • Fuster Peiró, Àngela Lorena; Rabassó, Georgina. 'Simone Weil. Pensar amb tota l'ànima. 1909-2009. Dossier de l'Exposició. (pdf). Barcelona: Seminari Filosofia i Gènere, Universitat de Barcelona, 2009, p. 32. 
  • Larrauri, Maite: La guerra segons Simone Weil: València: Tàndem, 2002.
  • Oton, Josep: Totalitarisme, arrelament i nació en l'obra de Simone Weil: Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2007.
  • Oton, Josep: Simone Weil: el silenci de Déu: Barcelona: Fragmenta Editorial, 2008.
  • Oton, Josep: Història i pedagogia en l'obra de Simone Weil: Barcelona: Mediterrània, 2009.

Referències[modifica]

  1. «Simone Weil». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 Weil, Simone. Oeuvres (en francès). Gallimard. Gallimard, 1999, p. 64. ISBN 978-2-07-075434-2. 
  3. Weil, Simone. Lettre à un ami, 1937 (en francès). 
  4. Pétrement, Simone. Vida de Simone Weil. Trotta Editorial. 
  5. «Il bello e il bene» (en italià). [Consulta: 24 juliol 2017].
  6. De Beauvoir, Simone. Mémoires d'une jeune fille rangée (en francès), 1958. 
  7. Weil, Simone «Carte de presse». Journal Monde, 12-01-1932.
  8. Weil, Simone. Oeuvres (en francès). Gallimard. Gallimard, 1999, p. 52. ISBN 978-2-07-075434-2. 
  9. Weil, Simone. «Les libres propos». A: Oeuvres (en francès). nº8, 6è any, 2 Juliol 1932. París: Gallimard, 1999, p. 53. ISBN 972-2-07-075434-2. 
  10. Fuster Peiró,, p. 2.
  11. Pétrement, Simone. Lettre à ses parents (en francès), p.281. 
  12. Berenguer, Anna. «Biografía de Simone Weil». A: Simone Weil: descifrar el silencio del mundo. Madrid: Editorial Trotta, 1995. 
  13. Weil, Simone L'École émancipée, 07-05-1933.
  14. Trotski, Lev «La Quatrième Internationale et l'URSS». Ligue communiste (Bolchéviks-Leninistes), 25 agost del 1933.
  15. Composició del Grup internacional de la Columna Durruti
  16. 51° 9′ 27.43″ N, 0° 52′ 17.53″ E / 51.1576194°N,0.8715361°E / 51.1576194; 0.8715361
  17. Fuster Peiró,, p. 2 ss..

Enllaços externs[modifica]