Buenaventura Durruti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Buenaventura Durruti
Durruti-portrait.png
Buenaventura Durruti
Naixement José Buenaventura Durruti Dumange
14 de juliol de 1896
Lleó, País Lleonès Lleó
Mort 20 de novembre de 1936(1936-11-20) (als 40 anys)
Madrid
Ocupació Sindicalista i revolucionari anarquista
Signatura
Modifica dades a Wikidata

José Buenaventura Durruti Dumange (Lleó, 14 de juliol de 1896Madrid, 20 de novembre de 1936) fou un sindicalista i revolucionari anarquista[1] espanyol.

Nascut a Lleó, va començar a treballar amb 14 anys a la seva ciutat natal, on era mecànic ajustador, i va treballar al sector ferroviari.

Els primers anys[modifica | modifica el codi]

El 1917, la Unió General de Treballadors (UGT) va organitzar una vaga en la qual Durruti va participar activament. El govern va cridar a l'exèrcit per reprimir-la i hi van morir 17 treballadors, 500 persones en resultaren ferides i 2.000 empresonades sense judici. A causa d'açò, Durruti va haver d'exiliar-se a França.

A l'exili, fins al 1920, va treballar de mecànic a París, però va ser convençut per anar a Barcelona, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball. El 1922 formà juntament amb Joan García Oliver i Francisco Ascaso el grup Los Solidarios, al qual se li imputà, un any més tard, l'assassinat del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí, el "Noi del Sucre". Va fugir i va recórrer l'Argentina, Uruguai, Mèxic i altres països llatinoamericans i europeus. El juny del 1926, amb Ascaso i Gregorio Jover Cortés, intentaren, sense èxit, assassinar Alfons XIII i foren empresonats a França durant 6 mesos.

El 1931, tornà a Barcelona i es va integrar a la Federació Anarquista Ibèrica de la CNT-FAI —bel·ligerant amb la II República— i participà en les insurreccions de 1932 i 1933.

La seva actuació en la Guerra Civil espanyola[modifica | modifica el codi]

Retrat al front

En esclatar la Guerra Civil el 1936, va ser un dels principals protagonistes dels successos revolucionaris de juliol, formant part del grup Nosotros (successor de Los Solidarios) en la direcció de la defensa de la ciutat de Barcelona, en la qual va morir el seu company de tota la vida Francisco Ascaso per un tret procedent del bàndol facciós.

El 20 de juliol, ja derrotat l'alçament a Barcelona i sent la CNT qui controlava la situació, sobretot després d'apoderar-se de les armes de la caserna de Sant Andreu de Palomar, els seus principals dirigents van tenir una primera entrevista amb el president de la Generalitat, Lluís Companys. En una segona trobada l'endemà, després del ple de Federacions locals de la CNT, Durruti, juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar integrar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, i fou acceptat per les altres organitzacions. Aquest comitè (format per llibertaris, republicans nacionalistes i marxistes) es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia.

Cansat Durruti de les disputes internes i del desgast del Comitè de Milícies Antifeixistes (del qual era cap del departament de Transports) va decidir passar al front, començant per alliberar Saragossa dels franquistes, i que era, després de Barcelona, un altre gran nucli urbà anarquista. Es va formar llavors la famosa columna Durruti, que va prendre rumb a Saragossa amb escàs subministrament d'armes i artilleria,[2] per la qual cosa va haver de limitar-se a prendre els pobles per on passava. En aquests, els camperols es veien lliures per fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari.[3] El novembre d'aquell any, va marxar a Madrid amb la seva columna a contenir l'ofensiva de les tropes colpistes (Batalla de Madrid).

La mort[modifica | modifica el codi]

Làpida i tomba de Buenaventura Durruti al cementiri de Montjuïc (Barcelona)

Quan es trobava a les proximitats de la ciutat universitària de Madrid (ocupada pels colpistes) va ser ferit mortalment per un tret la procedència del qual no està gens clara, i hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que el va matar. L'oficial, difosa l'endemà, assegurava que un tret provinent d'un hotel ocupat pels feixistes a la plaça de la Moncloa –situada a prop d'un quilòmetre de distància– hauria impactat contra Durruti al pit. Altres versions, però, com les de Joan Garcia Oliver,[4] Jaume Miravitlles[5] o del seu xofer Climent Cuyás,[6] afirmen que es va disparar accidentalment en baixar del cotxe per la seva pròpia arma, anomenada naranjero (versió espanyola del subfusell Schmeisser MP28 II, al qual mancava el mecanisme de seguretat i podia disparar-se per un simple cop de culata contra el terra). Aquest fet hauria estat ocultat al públic per tal de no deteriorar la imatge heroica del líder. Garcia Oliver, tanmateix, company de Durruti des dels temps de Los Solidarios i que va ser la persona que va acompanyar Durruti al front de Madrid viu i que el va acompanyar de tornada a Barcelona mort, explica en el seu llibre autobiogràfic El eco de los pasos que aquesta història mai no se la va acabar de creure, perquè Durruti mai en la seva vida va usar un naranjero, utilitzava una pistola; i que tampoc apareix mai amb aquesta arma a les fotografies, tot recordant que Durruti es feia acompanyar permanentment per un fotògraf i un metge. Segons Abel Paz, anarquista i biògraf de Durruti, la bala li va entrar per darrere, amb la qual cosa, per molt perillosos que fossin els naranjeros, era difícil, diu, sostenir la teoria de l'accident.[7] Altres conjectures apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes o bé, fins i tot, pels mateixos anarquistes rivals.

Durruti en la literatura i el cinema[modifica | modifica el codi]

Buenaventura Durruti és una de les grans referències de l'anarquisme internacional. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, i un dels treballs més significatius n'és l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la revolución española (Madrid, Fundación Anselmo Lorenzo, 1996), amb un estudi de J. L. Gutiérrez Molina. Se'n publicaren les primeres edicions en català i en espanyol el 1978 amb el títol de Durruti: el proletariat en armes, encara que anteriorment ja n'havien estat publicades diverses traduccions, la primera al francès l'any 1972. El llibre es divideix en quatre parts, el rebel (1896-1931), el militant (1931-1936), el revolucionari (19 de juliol a 20 de novembre de 1936) i un epíleg sobre les morts de Durruti.

L'any 1999, Paco Poch - Mallerich Films va coproduir amb una empresa cinematogràfica francesa un film anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, que seguia els assajos de la companyia teatral Els Joglars sobre els últims dies de la figura de Durruti.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alexander, Robert J. Robert J. Alexander (en anglès). Janus Publishing Company Lim, 1999, p.744. ISBN 185756412X. 
  2. Abad de Santillan, Diego. Historia y vigencia de la construccion de un proyecto libertario (en castellà). Anthropos Editorial, p.84. 
  3. Rincon Serrano, Alfonso. Flores de guerra (en castellà). Ecobook, 2010, p.205. ISBN 8496877396. 
  4. García Oliver, Jaime. El Eco de los Pasos. 
  5. Miravitlles, Jaume. Episodis de la guerra civil espanyola. 
  6. «Así murió Durruti». diari "El País", 11-07-1993.
  7. Paz, Abel. Durruti: Durruti en la revolución española (en castellà). Laia, 1986. ISBN 8476680414. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]