Dolores Ibárruri Gómez

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaDolores Ibárruri Gómez
Dolores002.jpg
(1978)
Escudo de España (mazonado).svg  Diputada al Congrés dels Diputats 

7 juliol 1977 - 2 gener 1979
Circumscripció: Astúries


Pce 2014.svg  Secretària general del Partit Comunista d'Espanya 

20 març 1942 - 3 juliol 1960
José Díaz Ramos - Santiago Carrillo Solares
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg  Diputada a les Corts republicanes 

26 febrer 1936 - 2 febrer 1939
Circumscripció: Oviedo
Dades biogràfiques
Naixement 9 de desembre de 1895
Gallarta
Mort 12 de novembre de 1989 (93 anys)
Madrid
Sepultura Cementiri Civil de Madrid
40° 25′ 18″ N, 3° 38′ 09″ O / 40.421527777778°N,3.6358138888889°O / 40.421527777778; -3.6358138888889
Nacionalitat Espanyola
Activitat professional
Ocupació Política i periodista
Altres dades
Partit polític Partit Comunista d'Espanya
Fills
Premis i reconeixements

IMDB: nm0406459
Modifica dades a Wikidata

Dolores Ibárruri Gómez (Gallarta, ara part del municipi d'Abanto-Zierbena, País Basc, 9 de desembre de 1895 - Madrid, 12 de novembre de 1989), coneguda com a la Pasionaria, que seria la Passionera en català, fou una dirigent obrera espanyola, una de les fundadores del Partit Comunista d'Espanya (PCE).[1]

La Pasionaria va destacar com a dirigent política en la Segona República Espanyola i en la Guerra Civil. Històrica dirigent del Partit Comunista d'Espanya, a la seva lluita política va unir la lluita pels drets de les dones per demostrar que les dones, fossin de la condició que fossin, eren éssers lliures per escollir el seu destí.[2]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Dolores Ibárruri va néixer en la població basca de Gallarta (en l'actualitat desplaçada de la seva ubicació original per una explotació minera), pertanyent al municipi biscaí d'Abanto-Zierbena, el 9 de desembre de 1895, en el si d'una família minera. El seu pare, Antonio Ibárruri, era un obrer d'ideologia carlista, nascut expòsit a l'anteiglesia d'Ibarruri que li dóna el cognom, annexionada en 1965 a la localitat de Muxika. La seva mare, Juliana Gómez Pardo, procedia de Castilruiz, a la província de Soria.

En 1910 es veu obligada per les condicions econòmiques a abandonar els estudis; havia superat ja el curs preparatori per ingressar a l'Escola Normal de Mestres i realitzar estudis de magisteri, començant a treballar de costurera i minyona. Segons el seu propi testimoniatge,

« Qui podria pagar-me els viatges, els llibres, el menjar, la matrícula? .../... Em preparava per servir com a criada o casar-me i convertir-me en la dona d'un minaire, la llarga història de la meva pròpia família.[3] »

Es va casar per l'església el 16 de febrer de 1916 amb un minaire socialista anomenat Julián Ruiz Gabiña, amb qui estaria casada disset anys, i es van traslladar a Muskiz. Aficionada a la lectura, i aprofitant la condició de líder minaire socialista del seu marit, va començar a adquirir coneixements de marxisme que van qüestionar la seva educació tradicionalista i catòlica. Dolores va assumir la doctrina marxista com a eina ideològica idònia per lluitar a favor de l'"alliberament de la classe obrera".

Va participar amb el seu marit en la vaga general de 1917. Integrada en l'agrupació socialista del Somorrostro, el va acompanyar en l'escissió comunista del PSOE, en 1919, des de la qual, en 1920, va participar en la fundació del Partit Comunista Espanyol, entrant en el Comitè Provincial de Biscaia, que a l'any següent formaria, al costat del Partit Comunista Obrer Espanyol, el Partit Comunista d'Espanya.

Carrera política[modifica]

Dolores Ibarruri en 1936

En 1917 va quedar molt impressionada pel triomf de la Revolució Bolxevic a Rússia. En 1918, va utilitzar per primera vegada el pseudònim Pasionaria per a un article publicat en la premsa obrera i titulat El minero vizcaíno. Des del començament va ocupar càrrecs de responsabilitat dins del PCE, i fou detinguda en nombroses ocasions. Va arribar a formar part del seu Comitè Central en 1930 i a l'any següent es va presentar a les eleccions a Corts Constituents, però la seva candidatura fou derrotada. En 1931 es va traslladar a Madrid per treballar en la redacció del periòdic del Partit, Mundo Obrero. En 1933 va ser presidenta de la recentment fundada Unió de Dones Antifeixistes. Després de divorciar-se del seu marit, va mantenir una relació amorosa amb Francisco Antón, un dirigent del PCE a Madrid, catorze anys menor que ella.

Va tenir sis fills: Ester (1916-1919), Rubén (1920-1942), que va morir com a tinent de l'Exèrcit Roig en la batalla de Stalingrad, el 14 de setembre de 1942; Amagoia, Azucena i Amaya[4](trigèmines nascudes en 1923, de les quals Amagoia va morir poc després de néixer i Azucena als dos anys) i Eva (1928; va morir als tres mesos). Va anar afirmant la seva vocació política i canalitzant-la a través del periodisme de Partit. "El minero vizcaíno" i "La lucha de clases" van ser els aparadors del pseudònim Pasionaria, que va escollir ella mateixa perquè el seu primer article va sortir durant la Setmana Santa de 1918.

Va encapçalar el moviment del Socors Roig Internacional a favor de les víctimes de la repressió després de la Revolució d'Astúries de 1934 i va intervenir en el Setè Congrés de la Internacional Comunista. A les eleccions generals espanyoles de 1936 va ser escollida diputada per Astúries.[5]

Figura rellevant durant la Guerra Civil, va ser escollida vicepresidenta de les Corts republicanes en 1937. Durant aquest període es va convertir en un mite per a una part d'Espanya, sent famosa per les seves arengues a favor de la causa republicana. Se li atribueix erròniament la creació del lema usat durant el setge de Madrid «No passaran!», perquè en realitat aquest lema va ser encunyat inicialment durant la batalla de Verdun, en la Primera Guerra Mundial (Ils ne passeront pas!). El 23 de setembre del 1938, dirigí l'emocionat i històric discurs de comiat als voluntaris de les Brigades Internacionals.[6] Es va oposar a la capitulació del coronel Segismundo Casado.

El llarg exili[modifica]

Després de la derrota de les tropes republicanes el 1939, va haver d'exiliar-se i va buscar asil polític a la Unió Soviètica. En la seva etapa d'exili després del suïcidi del secretari general del PCE, José Díaz Ramos, la Pasionaria va ser escollida per a succeir-lo com a secretària general del PCE el 1942. Va exercir com a màxima autoritat entre els membres del PCE exiliats també en el mateix país. La seva jerarquia i afinitat ideològica amb els governants de l'URSS li va permetre combatre la dissidència de criteris dins del Partit Comunista d'Espanya a l'exili, fent ús de l'NKVD soviètica, és a dir, detencions, presons i camps de concentració. El seu únic fill home, Rubén Ruiz Ibárruri, va morir durant els combats per l'estació central de Stalingrad durant la Segona Guerra mundial.

Dolores Ibárruri i Nicolae Ceauşescu, líder comunista romanès, durant una visita d'aquesta a Romania en 1972.

En 1960 va presentar la seva dimissió, per passar a ocupar el càrrec de presidenta del PCE. La va substituir en les seves funcions Santiago Carrillo, que va exercir el càrrec fins a 1982. Va ser membre del Secretariat de la Internacional Comunista al costat de Georgi Dimitrov, Palmiro Togliatti i Maurice Thorez, entre altres. Va ser guardonada el 1964 amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles. Va manifestar el seu acord amb Moscou en ocasió dels diversos cismes dins del moviment comunista internacional. No obstant això, les seves velles conviccions ortodoxes no li van impedir condemnar la invasió del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia en 1968 que va acabar amb la Primavera de Praga.

Tornada a Espanya[modifica]

Després de la mort del dictador, va tornar a Espanya l'any 1977, i aquell mateix any, en les primeres eleccions de la democràcia, va ser escollida diputada al Congrés dels Diputats per Astúries.[7] Va continuar compromesa amb les idees del seu partit i políticament activa fins a la seva mort, el 1989 encara que el seu paper com a política va ser ja més simbòlic que real. Va morir en Madrid en 1989 i va ser enterrada en el recinte civil del Cementiri de l'Almudena. En 1962 havia publicat les seves memòries, El único camino. Al juny de 2005 es va celebrar el XVII Congrés del PCE, on Dolores Ibárruri va ser nomenada "Presidenta d'Honor a Perpetuïtat".

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dolores Ibárruri Gómez Modifica l'enllaç a Wikidata



Càrrecs públics
Precedit per:
José Díaz
Secretari General del PCE
PCE

1942–- 1960
Succeït per:
Santiago Carrillo