Salvador Seguí i Rubinat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'anarcosindicalista català. Si cerqueu el músic valencià, vegeu «Salvador Seguí Pérez».
Infotaula de personaSalvador Seguí i Rubinat
Salvador Segui (CNT).JPG
Salvador Seguí
Naixement 23 de desembre de 1886
Tornabous, Urgell
Mort 10 de març de 1923(1923-03-10) (als 36 anys)
Barcelona
Altres noms El noi del sucre
Es coneix per Líder anarcosindicalista
Ocupació anarcosindicalista, polític i sindicalista
Modifica dades a Wikidata

Salvador Seguí i Rubinat (Tornabous, l'Urgell, 23 de desembre de 1886 - Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx. Rep el seu sobrenom pel costum de menjar-se sols els sucres que li servien els cambrers per al cafè.

Els inicis[modifica | modifica el codi]

De professió pintor, ja des de molt jove va mostrar inquietud per les idees llibertàries; seguidor de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, en la seva formació autodidacta també va relacionar-se amb personatges culturals i polítics de l'època, com Francesc Layret i Foix, fundador de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.[1]

Va donar un fort impuls a la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats, i postulà com a armes revolucionàries la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors. En aquest sentit, va ser president de l'Ateneu Sindicalista del carrer de Ponent de Barcelona,[2] on va organitzar la biblioteca i lloc on van assumir-se funcions de Centre Superior d'Estudis sindicalistes i anarquistes.

Solidaritat Obrera[modifica | modifica el codi]

Va impulsar la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. El 1916 va iniciar negociacions per a un pacte d'unitat conjunta d'acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, que convocaren plegats inicialment una vaga general de 24 hores com a protesta per l'augment de preu dels comestibles, que va continuar amb una vaga general indefinida, el 1917, com a petició al Govern espanyol per tal que garantís a la població obrera una mínima qualitat de vida i activitats emancipadores.

Secretari general de la CNT[modifica | modifica el codi]

Fou escollit secretari general de la CNT a Catalunya al Congrés de Sants del 1918, on va proposar que fos permesa l'actualització de mestres racionalistes (pedagogia llibertària seguidora de l'Escola Moderna) dins aspectes sindicals.[3] A congressos posteriors, juntament amb Joan Peiró i Ángel Pestaña, va oposar-se a accions més exaltades i radicals portades a terme per altres membres de la CNT.[4] També va donar suport a la retirada de la CNT de la Tercera Internacional, a congressos posteriors com el del Teatre de la Comèdia o el ple de Regionals de Saragossa.

Va ser detingut moltes vegades per la seva activitat anarcosindicalista.

Durant la vaga de La Canadenca es trobava pres, però va ser alliberat el dia que es va desconvocar i va poder parlar a l'assemblea organitzada pel comitè de vaga a la plaça de braus Las Arenas.

La vaga de La Canadenca (la principal empresa de distribució d'electricitat a Barcelona ).va ser durísima i va durar quaranta-quatre dies durant els quals va arrivar a decretar-se l'estat de guerra a Barcelona i més de dos mil obrers van ser detinguts. Gràcies a la solidaritat dels treballadors de molt altres rams que van començar per aportar diners per als vaguistes per després afegir-se ells mateixos a la vaga, els obrers van guanyar la vaga i entre altres drets es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores, fet històric i inaudit fins llavors a tota Europa.

El novembre del 1920, va ser deportat juntament amb Lluís Companys, el sindicalista Martí Barrera i 36 persones més al castell de la Mola de Maó.

El seu catalanisme[modifica | modifica el codi]

Una mostra del seu catalanisme va ser el discurs que va fer com a secretari regional de la CNT. Aquest es realitzà a l'Ateneu de Madrid l'octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya:

« A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m'escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d'oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d'una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l'emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l'Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d'exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè, a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d'ideologia[5] »

Aquest discurs, però, ha estat utilitzat per l'esquerra independentista per apropar la figura de Salvador Seguí cap al catalanisme.[cal citació] Per a començar, va ser recollit per Pere Foix, militant de la CNT i després d'ERC, al seu llibre "Apòstols i mercaders". El diari Nueva España va recollir un discurs del mateix Seguí el 4 d'octubre d'aquell any en el qual expressava postures ben distintes del discurs recollit per Pere Foix: "A Catalunya no hi ha problema català, perquè allí solament sent aquest problema la burgesia organitzada" (...).[cal citació]

Llosa de Salvador Seguí al cementiri de Montjuïc

Mort[modifica | modifica el codi]

El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor social, va ésser assassinat d'un tret al carrer de la Cadena (actual Rambla del Raval), cantonada carrer de Sant Rafael, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure[6] com a represàlia per l'assassinat del dirigent del Sindicat Lliure Josep Martí Arbonés, empleat de banca, ocorregut pocs dies abans.[7] S'acusa el Sindicat Lliure d'haver estat dirigit per la patronal catalana sota protecció del governador civil de Barcelona Martínez Anido, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista.[8] No obstant, en l'assassinat de Seguí s'ha negat que hi existís l'assentiment tàcit de les autoritats, tot i que els culpables no van ser detinguts.[9] En el mateix tiroteig van deixar malferit el també anarcosindicalista Francesc Comas Pagès, conegut com a Perones, que moriria pocs dies després.[10] Ha rebut molts homenatges després de mort, com l'organització i posada en marxa de la Fundació Salvador Seguí.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aisa, Ferran. Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999). Lallevir SL / Virus editorial, Barcelona,2000
  2. Cruells, Manuel. Salvador Seguí: el noi del Sucre. Barcelona, Ariel, 1974
  3. Solà, Pere. Las escuelas racionalistas en Cataluña (1909-1939). Barcelona, Tusquets editor, 1976.
  4. Raymond CarrSummary. Modern Spain, 1875-1980. Oxford University Press, 2002. ISBN 0192801295. 
  5. (Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d'Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)
  6. Autors varis.Història de la cultura catalana. Edicions 62, Barcelona, 1999
  7. de la Cierva, Ricardo. Franco: Un siglo de España. Editora Nacional, 1972, p. 209. 
  8. Daniel Guérin,. No Gods, No Masters: An Anthology of Anarchism. AK PressPolitics, 2006. ISBN 1904859259. 
  9. España bajo la dictadura: siete años sin ley. El Sol, 1930, p. 11. 
  10. Martin, Andreu «La mort del noi del sucre». Sàpiens [Barcelona], núm. 101, març 2011, p. 15. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Peirats, Josep. La CNT en la revolución española. Paris, Ruedo Ibérico, 2ª Ed, 1971
  • Huertas Clavería, Josep M. Salvador Seguí "el noi del sucre"; materials per una biografia. Barcelona. Laia, 1976
  • Fundació Salvador Seguí. Las relaciones entre la UGT y la CNT. Apéndice Ramón Álvarez. Madrid, F.S.S, 1989
  • Bar, Antonio. La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo. 1910-1026. Madrid, Akal D.L, 1981
  • Seguí, Salvador. Narraciones anarco-sindicalistas de los años veinte / Salvador Seguí...[et al.],Barcelona, Icaria, 1978
  • Edición de Antonio Elorza. Artículos madrileños de Salvador Seguí. Madrid, Editorial Cuadernos para el diálogo, S.A., 1976
  • Pere Foix. Apòstols i mercaders. Barcelona, Editorial Nova Terra, 1976
  • Seguí, Salvador. Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista. Lleida, Edicions el Jonc, 2008

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Salvador Seguí i Rubinat Modifica l'enllaç a Wikidata