Dia Internacional dels Treballadors

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'esdevenimentDia Internacional dels Treballadors
1.Mai 2013 (8697603319).jpg
Tipus festa pública, dia festiu a Rússia, dia internacional, festa a Tunísia i festa a Bielorrússia
Dia 1 de maig
Modifica dades a Wikidata

El Dia Internacional dels Treballadors, el Primer de Maig, és la jornada reivindicativa del moviment obrer mundial.

Aquesta jornada de lluita pels drets de les persones treballadores fou establerta al congrés obrer socialista celebrat a París el 1889. Es decidí que, en homenatge als Màrtirs de Chicago, treballadors anarquistes executats als EUA acusats dels fets de Haymarket [1] l'1 de maig seria el dia de protesta i reclamacions obreres. En aquell moment, la gran reivindicació que s'establí fou la jornada de 8 hores. La vaga era l'instrument que es decidí d'emprar cada 1 de maig per forçar la patronal i els Estats liberals a acceptar la jornada de 8 hores.

La campanya tingué molt d'èxit i, a poc a poc, prengué importància i es consolidà com a jornada de lluita de tot el moviment obrer mundial, més enllà de les tendències i faccions ideològiques. Amb la conquesta de millores laborals i socials, el dia anà perdent càrrega reivindicativa per agafar un caire més festiu i de remembrança dels fets de Chicago de 1886. Actualment, gairebé a tots els països occidentals (Estats Units[Nota 1] i Gran Bretanya en són excepcions notables) és un dia festiu i ja gairebé sense càrrega reivindicativa; àdhuc s'ha perdut el caràcter commemoratiu per convertir-se en una simple data no laboral més del calendari.

Història[modifica | modifica el codi]

Origen de la commemoració[modifica | modifica el codi]

Els fets que van donar lloc a aquesta celebració estan contextualitzats en els inicis de la Revolució Industrial en els Estats Units. A fins del segle xix, Chicago era la segona ciutat en nombre d'habitants dels Estats Units. De l'oest i del sud-est arribaven cada any per ferrocarril milers de ramaders desocupats, creant les primeres viles humils que albergaven a centenars de milers de treballadors. A més, aquests centres urbans van acollir a emigrants arribats de tot el món al llarg del segle xix.

La reivindicació de la jornada laboral de 8 hores de treball[modifica | modifica el codi]

Fotografia d'un taller d'Indiana (Estats Units), de Lewis Hine, 1908. Les males condicions laborals dels treballadors en plena Revolució Industrial van contribuir al sorgiment del moviment obrer i les seves reivindicacions

Una de les reivindicacions bàsiques dels treballadors era la jornada de vuit hores. Un dels objectius prioritaris era fer valer la màxima de: «vuit hores de treball, vuit hores d'oci i vuit hores de descans».[Nota 2] En aquest context es van produir diversos moviments; en 1829 es va formar un moviment per sol·licitar a la legislatura de Nova York la jornada de vuit hores. Anteriorment existia una llei que prohibia treballar més de 18 hores, «excepte cas de necessitat». Si no hi havia tal necessitat, qualsevol funcionari d'una companyia de ferrocarril que hagués obligat a un maquinista o fogoner a treballar jornades de 18 hores diàries havia de pagar una multa de 25 dòlars.

La majoria dels obrers estaven afiliats a la Noble Ordre dels Cavallers del Treball, però tenia més preponderància l'American Federation of Labor (Federació Americana del Treball), inicialment socialista (encara que algunes fonts assenyalen el seu origen anarquista). En el seu quart congrés, realitzat el 17 d'octubre de 1884, aquesta havia resolt que a partir de l'1 de maig de 1886 la durada legal de la jornada de treball hauria de ser de vuit hores i que s'organitzaria una vaga si no s'obtenia aquesta reivindicació. També va recomanar a totes les unions sindicals que tractessin de fer lleis en aquest sentit en les seves jurisdiccions. Aquesta resolució va despertar l'interès de les organitzacions, que veien la possibilitat d'obtenir major quantitat de llocs de treball amb la jornada de vuit hores, reduint l'atur.

En 1868, el president Andrew Johnson va promulgar l'anomenada Llei Ingersoll,[3] establint la jornada de vuit hores. Al cap de poc temps, dinou estats van sancionar lleis amb jornades màximes de vuit i deu hores, tot i que sempre amb clàusules que permetien augmentar-les a entre 14 i 18 hores. Tot i així, a causa de la manca de compliment de la llei Ingersoll, les organitzacions laborals i sindicals dels Estats Units es van mobilitzar. La premsa dels Estats Units, reaccionària i alineant-se amb les tesis empresarials, qualificava el moviment com «indignant i irrespectuós», «deliri de llunàtics poc patriotes», i va manifestar que era «el mateix que demanar que es pagui un salari sense complir cap hora de treball ».[4]

El dia 1 de maig, la vaga[modifica | modifica el codi]

Karl Marx i Friedrich Engels, a la dècada del 1880, intel·lectuals clau en establir les bases del socialisme científic i el marxisme, pilars fonamentals d'una part significativa del moviment obrer

L'1 de maig de 1886, 200 000 treballadors van iniciar la vaga mentre que altres 200.000 obtenien aquesta conquesta amb la simple amenaça d'atur.

A Chicago, on les condicions dels treballadors eren molt pitjor que en altres ciutats del país, les mobilitzacions van seguir els dies 2 i 3 de maig. L'única fàbrica que treballava era la fàbrica de maquinària agrícola McCormick que estava en vaga des del 16 de febrer perquè volien descomptar als obrers una quantitat dels seus salaris per a la construcció d'una església. La producció es mantenia a força d'esquirols. El dia 2, la policia havia dissolt violentament una manifestació de més de 50 000 persones i el dia 3 se celebrava una concentració al davant de les portes; quan estava a la tribuna l'anarquista August Spies, va sonar la sirena de sortida d'un torn d'esquirols. Els concentrats es van llançar sobre els scabs (grocs), començant una baralla campal. Una companyia de policies, sense cap avís, va procedir a disparar a boca de canó sobre la gent produint 6 morts i diverses desenes de ferits.

El periodista Adolf Fischer, redactor del Arbeiter Zeitung, va córrer al seu diari on va redactar una proclama (que després s'utilitzaria com a principal prova acusatòria en el judici que el va portar a la forca) imprimint 25.000 fulls volants. La proclama deia:

Treballadors: la guerra de classes ha començat. Ahir, davant de la fàbrica McCormik, es va afusellar als obrers. La seva sang demana venjança!

Qui podrà dubtar ja que els xacals que ens governen estan àvids de sang treballadora? Però els treballadors no són un ramat d'ovelles. Al terror blanc responguem amb el terror vermell! És preferible la mort que la misèria.

Si s'afusella als treballadors, responguem de tal manera que els amos ho recordin per molt temps.

És la necessitat el que ens fa cridar: A les armes !.

Ahir, les dones i els fills dels pobres ploraven als seus marits i als seus pares afusellats, mentre que en els palaus dels rics s'omplien gots de vi costosos i es bevia a la salut dels bandits de l'ordre ...

Assequeu les vostres llàgrimes, els que patiu!

Tingueu coratge, esclaus! Aixequeu!

La proclama acabava convocant un acte de protesta per l'endemà, el 4 de maig a les quatre de la tarda, a la plaça Haymarket. Es va aconseguir un permís de l'alcalde Harrison per fer un acte a les 19.30 al parc Haymarket. Els fets que allí van succeir són coneguts com la revolta de Haymarket.[5]

La revolta de Haymarket[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolta de Haymarket
Un dels més cèlebres gravats de la revolta de Haymarket, que mostra, de forma inexacta, a Samuel Fielden dirigint-se al públic al mateix temps que esclata l'explosiu i comencen els disturbis

Es van concentrar a la plaça de Haymarket més de 20.000 persones que van ser reprimides per 180 policies uniformats. Un artefacte explosiu va esclatar entre els policies produint un mort i diversos ferits. La policia va obrir foc contra la multitud, matant i ferint a un nombre desconegut d'obrers.

Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, i es va detenir a centenars de treballadors que van ser colpejats i torturats, acusats de l'assassinat del policia.

Aquests fets repressius van ser recolzats per una campanya de premsa amb cites com:

« Què millors sospitosos que la plana major dels anarquistes. A la forca els bruts assassins, rufians vermells comunistes, monstres sanguinaris, fabricants de bombes, gentussa que no són altra cosa que el retard d'Europa que va buscar les nostres costes per abusar de la nostra hospitalitat i desafiar a l'autoritat de la nostra nació, i que en tots aquests anys no han fet altra cosa que proclamar doctrines sedicioses i perilloses! »

La premsa reclamava un judici sumaríssim per part de la Cort Suprema, responsabilitzant a vuit anarquistes i a totes les figures prominents del moviment obrer.

El 21 de juny de 1886, es va iniciar la causa contra 31 responsables, que després van quedar en vuit. Les irregularitats en el judici van ser moltes, violant totes les normes processals en la seva forma i fons, tant que ha arribat a ser qualificat de judici farsa. Els jutjats van ser declarats culpables. Tres d'ells van ser condemnats a presó i cinc a mort, els quals serien executats a la forca. El detall de les condemnes és el següent:

Presó
A mort

Les condemnes van ser executades l'11 de novembre de 1887.[4] José Martí, que en aquest temps estava treballant com a corresponsal a Chicago per al diari argentí La Nación, ho va narrar així;

« ... surten de les seves cel·les. Es donen la mà, somriuen. Els llegeixen la sentència, els subjecten les mans per l'esquena amb esposes, els cenyeixen els braços al cos amb una faixa de cuir i els posen una mortalla blanca com la túnica dels catecúmens cristians. A baix hi ha la concurrència, asseguda en filera de cadires davant del cadafal com en un teatre ... Fermesa en el rostre de Fischer, pregària en el de Spies, orgull en el del Parsons, Engel fa un acudit a propòsit de la seva caputxa, Spies crida: «la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara». Els baixen les caputxes, després un senyal, un soroll, el parany cedeix, els quatre cossos cauen i es balancegen en una dansa espantable ...[4] »

A més, els successos de Chicagovan costar la vida de molts treballadors i dirigents sindicals. No hi ha un nombre exacte, però van ser milers els acomiadats, detinguts, processats, ferits de bala o torturats. La majoria eren immigrants europeus: italians, espanyols, alemanys, irlandesos, russos, polonesos i d'altres països eslaus.

Assoliment de la jornada laboral de vuit hores[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Jornada de vuit hores, Tiroteig de Fourmies, i Cas de Clichy

A finals de maig de 1886, diversos sectors patronals van accedir a atorgar la jornada de vuit hores a diversos centenars de milers d'obrers. L'èxit va ser tal, que la Federació de Gremis i Unions Organitzades va expressar el seu goig amb aquestes paraules:

« Mai en la història d'aquest país ha hagut un aixecament tan general entre les masses industrials. El desig d'una disminució de la jornada de treball ha impulsat a milions de treballadors a afiliar-se a les organitzacions existents, quan fins ara havien romàs indiferents a l'agitació sindical. »

La consecució de la jornada de 8 hores va marcar un punt d'inflexió en el moviment obrer mundial. El mateix Friedrich Engels, en el prefaci de l'edició alemanya de 1890 del Manifest Comunista, diu:

« Doncs avui al moment en què escric aquestes línies, el proletariat d'Europa i Amèrica passa revista a les seves forces, mobilitzades per primera vegada en un sol exèrcit, sota una sola bandera i per a un sol objectiu immediat: la fixació legal de la jornada normal de vuit hores, proclamada ja en 1866 pel Congrés de la Internacional celebrat a Ginebra i de nou en 1889 pel Congrés obrer de París. L'espectacle d'avui demostrarà als capitalistes i als terratinents de tots els països que, en efecte, els proletaris de tots els països estan units. Oh, si Marx estigués al meu costat per veure-ho amb els seus propis ulls![6] »

En 1889, la Segona Internacional es reuneix a París amb motiu del centenari de la Revolució Francesa i l'Exposició Universal. Sota la direcció de Jules Guesde i del Partit Obrer Francès (Guesde va inventar el terme «festes del treball» en 1890) i sobre una proposta de Raymond Lavigne, la Internacional decideix el 20 de juliol de 1889 que cada 1 de maig sigui un dia de manifestació amb l'objectiu de reduir la jornada laboral a vuit hores (48 hores per setmana i el diumenge festiu). El dia simbòlic, 1 de maig, es va triar en referència als successos de la plaça de Haymarket de Chicago.

L'1 de maig de 1890, i l'esdeveniment se celebra per primera vegada, en la majoria dels països, amb diversos actes.[7]

L'1 de maig de 1891, a Fourmies (França), la manifestació es converteix en tragèdia; els soldats van disparar contra la multitud, deu persones van morir, entre elles dos nens d'onze i tretze anys[7] (vegeu el tiroteig de Fourmies i el Cas de Clichy). Amb aquest nou drama, l'1 de maig queda arrelat en la tradició de lluita dels treballadors europeus. Activistes s'enganxen a la roba una rosa escarlata (una rosa silvestre o una englantina roja), flor tradicional del nord de França, a la memòria del vessament de sang i amb referència a Fabre d'Eglantine

Uns mesos més tard, a Brussel·les, la Internacional Socialista renova el caràcter de protesta i internacional de l'1 de maig.

Consolidació i extensió durant el segle xx[modifica | modifica el codi]

Després dels successos als Estats Units, la Segona Internacional va donar un gran impuls als intents per convertir el 1r de maig en un dia festiu, sempre reivindicant simultàniament la reducció a vuit hores de la jornada laboral.

El 1904, la Segona Internacional, reunida a Amsterdam, va demanar a «tots els partits, sindicats i organitzacions socialdemòcrates lluitar energèticament en el Primer de Maig per aconseguir l'establiment legal de la jornada de vuit hores i que es complissin les demandes del proletariat per aconseguir la pau universal». Al mateix temps, el congrés va fer «obligatòria a les organitzacions proletàries de tots els països deixar de treballar l'1 de maig, sempre que fos possible i sense perjudicis per als treballadors».[8] D'aquesta manera, a tot el món les organitzacions van tractar de fer del Primer de Maig un dia festiu oficial en honor a la classe obrera, la qual cosa es va aconseguir de mica en mica en la majoria de països.

A Europa, durant la dècada del 1910, es van anar succeint algunes fites. El 23 d'abril de 1919, el senat de França va ratificar la jornada laboral de vuit hores i va fer que per primera vegada l'1 de maig de 1919 fos un dia no laborable. Dos mesos abans a Espanya, la cèlebre vaga de La Canadenca, dirigida pels moviments anarquistes en Barcelona, havia aconseguit que s'aprovés a tot el país el Decret de la jornada de vuit hores de treball,[9] fent d'Espanya el primer país d'Europa en promulgar aquesta reivindicació,[10][11] si bé anys després, entre 1923 i 1930, el dia dels treballadors es va celebrar sense manifestacions, a causa de la privació d'aquest dret durant la dictadura militar del general Primo de Rivera, tot i que de 1931 a 1936, durant la República, es va commemorar a les principals ciutats espanyoles.[10][12]

Manifestació del Primer de Maig de 1950 a Berlín Oriental, República Democràtica Alemanya

Després de la Segona Guerra Mundial i l'adopció del socialisme com a sistema econòmic en nombrosos països d'Europa i Àsia, i més tard a l'Àfrica i Amèrica, es va donar un nou impuls al Dia dels Treballadors, alhora que en els països capitalistes d'Europa, la influència dels partits d'esquerres creixia, i amb ells les celebracions en aquest dia. Per tant, el Primer de Maig es va convertir durant la segona meitat del segle xx en un dia de grans celebracions oficials, manifestacions populars i desfilades militars en països com la Unió Soviètica, on es van fer cèlebres les grans desfilades davant del Kremlin de Moscou i el mausoleu de Lenin,[13] la República Democràtica Alemanya o la Xina.

El 1954, el papa Pius XII va declarar l'1 de maig festivitat de Sant Josep Obrer, a la Plaça de Sant Pere de Roma, afegint un missatge catòlic a aquest dia, i obrint un nou concepte d' «obrers catòlics», amb reivindicacions socials i fe, sempre en oposició als mètodes i idees d'organitzacions comunistes i socialistes, principals organitzadors de la celebració i hostils en general a la religió. Aquesta festa va reprendre la iniciativa del papa Lleó XIII, que el 1889 havia fet a Sant Josep, «el patró dels pares i dels treballadors» per donar un model piadós als treballadors.

Per contra, sobretot als Estats Units, es van descoratjar tant des de les empreses com des del govern les celebracions del 1r de maig, per evitar una major influència dels partits i sindicats d'esquerra al país en plena Guerra Freda amb el bloc socialista. A Portugal per exemple, el Dia Internacional dels Treballadors es va començar a celebrar lliurement després del triomf de la Revolució dels clavells del 25 d'abril de 1974 i a Espanya no es va celebrar entre 1939 i 1977, durant la dictadura de Francisco Franco.

A causa del clima de reivindicació per una banda i la divisió del món per un altre durant la segona meitat del segle xx, les celebracions del Dia Internacional dels Treballadors van derivar en algunes ocasions en nombrosos enfrontaments, aldarulls i massacres, que van provocar o van ser motiu de canvis polítics amb rellevància nacional i internacional en alguns casos.

Segle XXI i actualitat[modifica | modifica el codi]

Commemoració del Dia Internacional dels treballadors:
  •  El dia del treball es commemora, o pot commemorar-se, l'1 de maig.
  •  L'1 de maig es commemora, o celebra, una altra festa.
  •  El dia del treball es commemora en una altra data.
  •  No es comemmora el dia del treball.

En l'actualitat, molts països rememoren el Primer de Maig com l'origen del moviment obrer modern.

Hi ha alguns que no ho fan, sent en general països de colonització britànica, com els Estats Units d'Amèrica i Canadà, que celebren el Labor Day (Dia del Treball) el primer dilluns de setembre; Nova Zelanda, el quart dilluns d'octubre. En Austràlia, cada estat federal decideix la data de celebració: el primer dilluns d'octubre al Territori de la Capital Australiana, Nova Gal·les del Sud i Austràlia Meridional; el segon dilluns de març, a Victòria i Tasmània; el primer dilluns de març, a Austràlia Occidental; i el primer de maig a Queensland i el Territori del Nord.

A causa de que la festivitat té un caràcter oficial a molts països, actualment part de la població continua participant en les celebracions i les seves reivindicacions, mentre que una altra part pren el dia de descans per a activitats d'oci, etc.

El Primer de Maig actual als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Primer de Maig anticapitalista a Barcelona, el 2009.

Actualment als Països Catalans, el Primer de Maig és commemorat amb diverses manifestacions pels carrers de ciutats Barcelona,[14][15][16] València,[17][18] Palma,[19] Lleida,[20] Castelló de la Plana,[21] Vilanova i la Geltrú,[22] Girona, Alacant,[23] Perpinyà [24] o Tarragona,[25] on hi discorren mobilitzacions de diferents sindicats com Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, la Confédération Générale du Travail, la Confédération française démocratique du travail, Force ouvrière, així com la Confederació Nacional del Treball, la Coordinadora Obrera Sindical, la Intersindical-CSC. També hi ha altres manifestacions anticapitalistes, en les que hi participen la Confederació General del Treball, Esquerra Independentista (COS, SEPC, CUP, Endavant, Arran), Intersindical Alternativa de Catalunya, Partit Comunista del Poble de Catalunya, Revolta Global, Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, assemblees de barris del moviment sorgit del 15-M, l'Assemblea de Docents de les Illes i plataformes en defensa de la salut i l'educació, entre d'altres.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. En el seu lloc se celebra el Labor Day el primer dilluns de setembre en una desfilada realitzada a Nova York i organitzat per la Noble Ordre dels Cavallers del Treball (Knights of Labor, en anglès). El president estatunidenc Grover Cleveland va afavorir la celebració al setembre per por que la data de maig reforcés el moviment socialista als Estats Units des de 1882. Canadà es va unir a commemorar el primer dilluns de setembre en comptes del primer de maig a partir de 1894.
  2. S'atribueix a Thomas Embling, metge, activista social i parlamentari de l'estat australià de Victòria, l'encunyació d'aquest eslògan en 1856.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «L’origen del primer de maig: els fets de Haymarket» (en català). L'Accent, 01-05-2015. [Consulta: 2 maig 2016].
  2. Kennedy, Richard. «Embling, Thomas (1814-1893)». A: Australian Dictionary of Biography, 1972. 
  3. «Ley Ingersoll» (en español), 19-04-2009. [Consulta: 24 abril 2015].
  4. 4,0 4,1 4,2 La Historia del 1º de Mayo
  5. La Historia del 1º de Mayo Fundación Francisco Largo Caballero. Unión General de Trabajadores de España UGT
  6. * Marx, Karl; Engels, Friedrich. Manifest Comunista. Barcelona: Edicions LUB, 1997. ISBN 8492236248. 
  7. 7,0 7,1 Maitron, Jean. Le mouvement anarchiste en France, des origines à 1914 (en francès). Paris: Gallimard, 1975. 
  8. Diario de Anatoly Vasilyevich Lunacharsky; 1 de mayo de 1918; Petrogrado.
  9. Cataluña contemporánea, II, 1900-1939 (Estudios de Historia Contemporánea, Albert Balcells, Siglo XXI editores, 1974, ISBN 84-323-0160-4, pág. 89
  10. 10,0 10,1 «El Primero de Mayo y su transformación en San José Artesano.». Ayer (Asociación de Historia Contemporánea) Nº 51 2003. ISSN 1134-2277, ISSN-e 2255-5838, Nº 51, 2003 (Ejemplar dedicado a: Los días de España), págs. 87-113, 2003. [Consulta: 15 maig 2014].
  11. Nueva Tribuna. «121 Primeros de Mayo». www.nuevatribuna.es, 28-04-2011. [Consulta: 10 maig 2014].
  12. Remo. «Un repaso a la historia: cuando el día del Trabajo en España se celebraba el 18 de julio». www.elblogsalmon.com/, 01-05-2012. [Consulta: 15 maig 2014].
  13. «20 Years Since The Fall of the Soviet Union» (en inglés), 23 diciembre 2011. [Consulta: 24 abril 2015].
  14. «Clam contra la pobresa laboral». El Punt Avui, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  15. «Demostració de força de l’Esquerra Independentista durant el Primer de maig a Barcelona», 01-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  16. «El moviment anticapitalista de Barcelona, a tres bandes el Primer de Maig». La Directa, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  17. «Els sindicats demanen al Consell que "deixe els discursos i passada a la concreció"» (en català). Levante EMV, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  18. «La convocatòria anticapitalista de València s’estrena amb èxit». L'Accent, 01-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  19. «Els sindicats de les Balears reivindiquen llocs de feina dignes i salaris justos». Ara Balears, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  20. «Centenars de lleidatans reclamen derogar la reforma laboral i lluita antipobresa». El Segre, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  21. «La Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa mobilitza quatre-centes persones a Castelló de la Plana». L'Accent, 01-05-2015. [Consulta: 2 maig 2016].
  22. «Mig miler de persones es mobilitzen l’1 de Maig a Vilanova, Igualada, Calafell i Vilafranca» (en català). Xarxa Penedès, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  23. «L’anticapitalisme es mobilitza a Alacant i a Gandia», 01-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].
  24. «Rassemblements du 1er mai 2016» (en farncès). CGT - P.O., 26-04-2016. [Consulta: 30 abril 2016].
  25. «Mig miler de persones recorren la Rambla Nova de Tarragona contra la pobresa salarial i la reforma laboral». Diari de Tarragona, 02-05-2016. [Consulta: 2 maig 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dia Internacional dels Treballadors Modifica l'enllaç a Wikidata