Esquerra Independentista

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el moviment polític revolucionari. Vegeu-ne altres significats a «Esquerra Independentista (ERC)».

L'Esquerra Independentista (EI) és un moviment polític que, des de finals dels anys 60, propugna la construcció d'uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Començà a gestar-se l'estiu de 1968, tot i que no fou fins al març de l'any següent que es fundà formalment amb la formació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), organització resultant de l'escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya (FNC).[1]

El nom pot arribar a portar a confusió: dir-se d'esquerres i independentista no vincula directament a ser de l'Esquerra Independentista, ja que una part del ventall d'opcions que defensen bé del dret a la sobirania de la nació o bé les postures d'emancipació social no necessàriament pertanyen a l'esquerra independentista, comparteixen el projecte polític d'emancipació de la classe treballadora de caràcter socialista o l'alliberament de tot el territori, els Països Catalans.

L'Esquerra Independentista reivindica les diades nacionals del 25 d'abril com a Diada del País Valencià, l'11 de setembre com a Diada del Principat de Catalunya, el 7 de novembre com a diada de la Catalunya Nord i el 31 de desembre com a Diada de Mallorca. També són diades reivindicatives el 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora, el 9 d'octubre en commemoració de l'entrada de Jaume I a València, l'1 de maig com a Dia del Treball, el 28 de juny com a Dia per l'Alliberament Sexual i el 25 de novembre com a Dia Contra la Violència de gènere.

Ideari[modifica | modifica el codi]

L'Esquerra Independentista es caracteritza pel seu rebuig a l'ordenament jurídic i polític dels estats espanyol i francès, i per tant l'enfrontament amb aquests estats i les seves institucions, i pel seu rebuig a les posicions autonomistes que ajornen o condicionen l'assoliment complet de la independència.

Símbols[modifica | modifica el codi]

L'estelada roja, símbol del socialisme dels Països Catalans, establert l'any 1969 pel PSAN.

El símbol més característic de l'Esquerra Independentista és sens dubte l'estelada amb l'estel roig i el triangle groc. L'origen d'aquesta ensenya rau l'any 1969 quan els militants del PSAN modificaren la bandera estelada del FNC i incorporaren l'estel roig.[1] El triangle va ser en un principi blanc, malgrat que amb el temps es va decidir canviar per un de groc.[1]

L'estelada roja neix amb la voluntat de representar la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans i per l'alliberament social, en una sola bandera d'acord amb la tesi que les dues lluites són dues cares d'una mateixa moneda. S'incorpora l'estel roig simbolitzant la lluita socialista a la bandera Estelada.

D'ençà de la seva creació l'estelada roja ha estat sempre utilitzada per totes les organitzacions de l'Esquerra Independentista, en tant que representa l'emancipació social dels Països Catalans. Un altre símbol utilitzat per les organitzacions que formen part del moviment, és la bandera roja, bandera que històricament ha representat les lluites de la classe obrera. Malgrat que l'ús d'aquesta bandera està generalitzat, normalment no es fa servir la falç i el martell, i es presenta un drap roig nu. Però organitzacions com per exemple el PSAN sí que fan servir la Bandera Roja amb la falç i el martell.

En els últims anys, com que l'EI ha adoptat la lluita antipatriarcal o la lluita per l'alliberament i igualtat de gènere, és freqüent veure banderes de color lila a les seves manifestacions.

Història[modifica | modifica el codi]

Precedents[modifica | modifica el codi]

Article principal: Front Nacional de Catalunya

El Front Nacional de Catalunya (FNC) fou un front patriòtic, transversal que lluitava per la llibertat de Catalunya durant la postguerra i tot el franquisme. Va ser fundat a l'abril del 1940 a París per independentistes catalans a l'exili.[2]


A partir del 1960 els plantejaments d'esquerres es van anar introduint amb força dins del FNC, i el sector més jove del partit es decantà a poc a poc pel marxisme, molts d'ells ingressaren a Comissions Obreres i al SDEUB. El gener de 1967 el Consell Executiu intentà reimpulsar la política unitària de l'oposició antifranquista sense excepcions, i proposa accions reivindicatives de caràcter no violent. El juny de 1968 mantindria contactes amb el Partit Socialista Valencià, però alhora el sector més immobilista va expulsar el sector més jove del partit, que havien presentat un document on proposaven una nova estratègia basada a unir la lluita nacional i la lluita social en l'àmbit total dels Països Catalans.

Tanmateix, mentre que el FNC fou partidari d'una política de pactes i assolir poder en institucions democràtiques, el sector escindit es decantà per una política socialista i independentista de base popular. El març de 1969 els joves escindits el 1968 (Ferrer, Castellanos, Armet) formarien un nou partit, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).[3][Pàgina?]

Fundació de l'EI: L'aparició del PSAN[modifica | modifica el codi]

Article principal: PSAN

El PSAN fou el resultat de la reflexió feta des del sector juvenil del FNC que els portà a defensar el marc nacional complet com a àmbit d'actuació, i a integrar l'independentisme català en la teoria i la pràctica marxista.[4] Això s'expressa en la fusió de la lluita contra l'explotació de classe i contra l'opressió nacional. Tot i la primera Declaració de Principis (1969), el PSAN no es va proclamar com a partit comunista (marxista-leninista) fins al 1976. El PSAN recollia també la decepció d'alguns comunistes davant el caràcter repressiu del sovietisme i la resposta eurocomunista que es donava des de l'hegemònic PCE-PSUC. Com que el PSAN provenia d'una escissió del FNC amb implantació únicament al Principat aquest no va implantar-se al País Valencià fins al 1974 amb gent provinent de Nova Germania.[5]

Divisions del PSAN[modifica | modifica el codi]

El 1974 el partit va patir una primera escissió arran de la qual es formaria el PSAN-provisional, que anys després donaria lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC). Aquest sector del PSAN s'apartà de les instàncies unitàries de l'antifranquisme i insistí en la necessitat d'organitzacions pròpies per l'independentisme. El PSAN-oficial, tot amb tot, continuà la seva política de participació crítica a les instàncies unitàries de l'antifranquisme, fins que cristal·litzà la reforma a l'estat espanyol (1977). En aquesta etapa va patir dues noves escissions al Principat, una segona el 1977 que formaria el Moviment d'Unificació Marxista i una tercera que donaren lloc a Nacionalistes d'Esquerra, i que s'incorporaren a la legalitat reformista (tot acceptant la divisió autonòmica i adoptant un plantejament socialreformista); paral·lelament a aquestes escissions, al País Valencià, el sector "possibilista" es va escindir per integrar-se a l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV).[3][Pàgina?]

Aparició de Terra Lliure i creació de l'MDT[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Terra Lliure i MDT

L'estiu del 1984 neix el Moviment de Defensa de la Terra a la VII Trobada Independentista celebrada a l'Alforja amb la participació del PSAN però no la d'IPC, molt afeblit en aquells moments tot i que posteriorment s'incorporaria a l'organització unitària de l'Esquerra Independentista.[6] Aquell Onze de Setembre ja fou convocat per l'MDT, el qual va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure.[7]

Divisió de l'MDT i dissolució de Terra Lliure[modifica | modifica el codi]

El 1987 es produeix la divisió de l'organització de masses unitària de l'EI, l'MDT, en dues parts, apareixen fins a l'any 1989 dos MDT que utilitzen les mateixes sigles, un que s'havia aliat amb el PSAN per tirar endavant la proposta del Front Patriòtic i l'altre que s'havia aliat amb IPC per tirar endavant la proposta de la Unitat Popular. La divisió va afectar bàsicament al Principat però no va tenir cap repercussió al País Valencià, ja que l’MDT es trobava arrecerat al voltant del PSAN,[8] i no seria fins al 1990 quan l'MDT-IPC es reorganitzaria al País Valencià amb sindicalistes i gent provinent del Partit Comunista dels Valencians.[9] Els enfrontaments entre aquests sectors al Principat arribaren a baralles físiques al Fossar de les moreres la diada del 1988 entre membres del MDT-PSAN i del MDT-IPC que danyaren profundament l'independentisme.

Amb el temps les dues propostes es veuran reflectides en dues organitzacions que representaves totes dues estratègies, la del Front Patriòtic Catalunya Lliure i la de la Unitat Popular Assemblea d'Unitat Popular. Totes dues es veurien afectades per la dissolució de Terra Lliure i el pas de militants de totes dues organitzacions a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que debilità la primera i provocà la dissolució de la segona. Terra Lliure va patir (igual que l'MDT) una divisió interna molt semblant. Tal com va succeir a l'MDT, una facció pròxima a les tesis del Front Patriòtic es dissolgué l'any 1992, mentre que la facció pròxima a les tesis de la Unitat Popular es dissoldria quatre anys després. Al final dels anys 90, tant Catalunya Lliure com l'Assemblea d'Unitat Popular es dissolgueren, en aquest darrer cas després de signar un protocol de col·laboració amb ERC.

Regeneració de l'EI[modifica | modifica el codi]

Acte de l'Esquerra Independentista al Fossar de les Moreres l'11 de setembre de 2005

A partir d'aquell moment només sobreviuen, organitzativament parlant, dues organitzacions històriques de l'EI, precisament els partits al voltant dels quals es van aplegar els independentistes dels anys 90 a Catalunya Lliure, el PSAN i a l'Assemblea d'Unitat Popular, l'MDT-IPC tot i que aquest darrer va esdevenir alguns anys més "congelat", totes elles amb escassos militants i poca presència pública.

Apareix també a partir d'aquell moment una nova organització vinculada a l'EI la Plataforma per la Unitat d'Acció, que reagrupa a diferents independentistes que provenien tant de les restes de Catalunya Lliure i l'Assemblea d'Unitat Popular com de sectors joves que no havien viscut en primera persona l'etapa de divisió de l'MDT de finals dels 80 i principis dels 90. A partir de la base d'aquesta nova organització, que amb el temps aniria consolidant-se dins de l'EI, apareixeria l'actual Endavant l'any 2000.

L'organització de joves Maulets, igualment, es desvincula del PSAN i iniciarà una etapa de creixement i extensió fusionant-se posteriorment amb les JIR. Al tombat de segle apareix també la CAJEI, de l'agrupació de desenes d'assemblees de joves, que havien sorgit des de la segona meitat dels 90.

Paral·lelament els plantejaments de l'esquerra independentista assoleixen força a les universitats, amb una nova generació de militants enquadrats en l'Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, sorgida de la confluència del Bloc d'Estudiants Independentistes i l'Assemblea d'Estudiants Nacionalistes.

Seria destacable també el paper jugat pels casals i ateneus independentistes, que mantenen un teixit a nivell local que anirà creixent amb els anys.

Aquesta nova generació experimentarà un creixement molt significatiu de militants, i sobretot, establirà una pràctica de treball en moviments socials i protestes que configuraran l'esquerra alternativa catalana. Hi destaquen la seva participació en moviments com la lluita contra la precarietat laboral i les ETT, el de l'ocupació d'immobles buits, les lluites en defensa del territori, o l'antifeixisme. Bona part d'aquesta generació es veuria marcada per l'auge de la violència feixista de principis dels 90, amb casos com l'assassinat el 1993 de Guillem Agulló.

Al tombant de segle, doncs, l'esquerra independentista disposava de centenars de nous militants, noves organitzacions i una implicació i contacte amb algunes de les principals mobilitzacions i moviments socials catalans, i emprenia el repte de la política institucional en el camp municipal.

Procés de Vinaròs[modifica | modifica el codi]

Article principal: Procés de Vinaròs

El procés polític de Vinaròs, que es va allargar de l'any 2000 al 2002, pretenia ser el punt de trobada entre els militants de l'Esquerra Independentista dels anys vuitanta i els dels principis del noranta, molts dels quals ja no eren a cap organització política, i la nova fornada de militants. Tot va començar en una reunió a Vinaròs el 2 d'abril de l'any 2000 on van participar un centenar de persones, entre les quals hi havia ex-militants de Terra Lliure i Maulets, d'on va sorgir un manifest que demanava un procés de confluència que portés a la unitat del moviment. La crida de Vinaròs va tenir la resposta desitjada i ràpidament les diferents organitzacions de l'Esquerra Independentista van participar-hi. El Procés de Vinaròs va anar avançant i l'11 de setembre de 2001 va haver-hi un bloc unitari de l'EI en les manifestacions d'aquest dia sota la consigna "Construïm la Unitat Popular"; bloc el qual s'ha anat repetint d'ençà d'aquell any.

Però el procés es va anar allargant perquè hi havia diferències de ritmes entre els qui creien que hi havia les condicions per crear una organització unitària del moviment i els qui no. Després de l'assemblea de Reus (2002), que va decidir allargar els terminis per a la creació d'aquesta organització unitària que a l'assemblea anterior, la de Manlleu, es plantejava com a imminent, es va arribar a una situació de paràlisi total. L'intent de superar-la mitjançant la Coordinadora de l'Esquerra Independentista va ser infructuós.

Malgrat no assolir tot els objectius desitjats, es va reafirmar l'autoreconeixement com a àmbit polític diferenciat i l'extensió del nom Esquerra Independentista per denominar-lo i se'n va derivar el projecte comú de la Candidatura d'Unitat Popular i Alerta Solidària (organització Antirepressiva de l'EI).

Candidatura d'Unitat Popular[modifica | modifica el codi]

Article principal: Candidatura d'Unitat Popular

L'origen de la CUP ve del 14 de desembre de 1986 quan es va constituir l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI),[10] arran dels contactes que el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) va iniciar amb diversos col·lectius locals per mirar de bastir i coordinar candidatures que concorreguessin a les eleccions municipals de juny del 1987. Va ser l'AMEI qui, a més d'agrupacions d'electors amb diversos noms, va impulsar la fórmula CUP (Candidatura d'Unitat Popular), però no va ser fins al desembre de 1998 quan es van iniciar un procés de rellançament de l'AMEI.

En els anys següents, la CUP va acabar substituint i ocupant l'espai polític de l'AMEI, que desapareix. Aquest fet va obligar a una primera reestructuració organitzava de la Candidatura d'Unitat Popular, que en aquesta fase encara funcionarà fonamentalment com una coordinadora de col·lectius locals.

Tots aquests avenços fructificaran a les eleccions municipals del maig del 2007 i sobretot del 2011, en què la CUP va assolir els millors resultats electorals de la seva història i representació a diversos ajuntaments de capitals de comarca. Un any després, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 la CUP obtindria representació parlamentària, on l'Esquerra Independentista tindria veu per primera vegada en la seva història.

Confluències sectorials[modifica | modifica el codi]

Després d'un llarg procés de debat intern s'assolí la unitat orgànica a nivell estudiantil i a nivell juvenil. L'1 de maig de 2006 es fundà el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), fruit de la unió d'Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC). Anys més tard, el 2012, la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI)[11] i Maulets, el jovent independentista revolucionari[12] confluïren en una nova organització juvenil anomenada Arran.[13] Anys després, aquesta confluència patí una escissió de quatre nuclis, anomenada Assemblees de joves per la Unitat Popular, que discrepaven amb el subjecte polític de Països Catalans, davant l'oportunitat que oferia el procés independentista de la comunitat autònoma de Catalunya.[14]

Organitzacions[modifica | modifica el codi]

Organitzacions, projectes i mitjans propers[modifica | modifica el codi]

  • Brigada Catalana "Alí Primera": Organització de solidaritat i cooperació política implicada en el procés revolucionari veneçolà.[25]
  • Brigada Catalana "Venceremos": Organització de solidaritat i cooperació política implicada en el procés revolucionari cubà.[26][27]
  • Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC): Escola de formació socio-política.[28]
  • L'Accent: Periòdic popular dels Països Catalans de periodicitat quinzenal sobre actualitat global des de l'òptica de l'EI.[29]
  • Llibertat.cat: Portal d'internet informatiu i d'opinió.[30]

Resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Eleccions autonòmiques de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Eleccions i data
Candidatura
Vots
%
Diputats
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) 14.147 0,53 0
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1992 Catalunya Lliure (CL) 5.241 0,20 0
Eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 Candidatura d'Unitat Popular (CUP) 126.435 3,53 3
Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 Candidatura d'Unitat Popular (CUP) 337.794 8,21 10

Eleccions generals a l'Estat espanyol[modifica | modifica el codi]

Eleccions i data
Candidatura
Vots
%
Diputats
Eleccions generals espanyoles de 1979a Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) 56.576 0,31 0

Eleccions europees a l'Estat espanyol[modifica | modifica el codi]

Eleccions i data
Candidatura
Vots
%
Eurodiputats
Eleccions al Parlament Europeu de 1989 Catalunya Lliure (CL) 19.774 0,13 0
Eleccions al Parlament Europeu de 2004 Candidatura d'Unitat Popular (CUP) 8.180 0,05 0
Eleccions al Parlament Europeu de 2009b Iniciativa Internacionalista (II) 21.960 0
Notes

a Va presentar candidatures a Catalunya i el País Valencià.
b Vots atribuïbles a Catalunya, País Valencià i Illes Balears.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)» (en català). Avui, 08-08-2009. [Consulta: 27 octubre 2010].
  2. El Front Nacional de Catalunya (1939-1977)
  3. 3,0 3,1 El PSAN (1968-1980), Roger Buch, 2010.
  4. Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)
  5. La transició democràtica als Països Catalans:Història i memòria.Universitat de València, 2005.
  6. Breu balanç històric de l'MDT (1982-2002)
  7. Bassa, David. L'independentisme català, 1979-1994. Llibres de l'Índex, 1994, p. 82. ISBN 8487561705. 
  8. CEPC 5 anys en marxa. Construint alternatives des de les aules. Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, 2006, p.24. 
  9. Notes a «Història de l’esquerra independentista a Girona, una aproximació des de l’egohistòria»
  10. http://cup.cat/pagina/hist%C3%B2ria-de-les-cup
  11. «L'esquerra independentista es desentén de la crida del PSAN a sumar-se a Solidaritat». Nació Digital, 03-11-2010. [Consulta: 17 juliol 2012].
  12. 12,0 12,1 12,2 «Els independentistes perseguits per Puig donen la cara». Llibertat.cat, 27-04-2012. [Consulta: 17 juliol 2012].
  13. 13,0 13,1 «Maulets i CAJEI creen la nova organització Arran». Vilaweb, 02-07-2012. [Consulta: 20 juliol 2012].
  14. «Neix la coordinadora d'Assemblees de joves per la Unitat Popular».
  15. «Poble Lliure i Endavant: dues visions d’articular la unitat popular». directa.cat, 03-12-2014. [Consulta: 8 desembre 2014].
  16. 16,0 16,1 «Biel Majoral canta per l'absolució dels independentistes detinguts durant la Diada del 2010». Vilaweb, 07-06-2012. [Consulta: 18 juliol 2012].
  17. «Neix "Poble Lliure", la nova organització estratègica de l'esquerra independentista». llibertat.cat, 30-11-2014. [Consulta: 8 desembre 2014].
  18. 1987 L'any de la Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya. Fundació Josep Irla, 1912, p.4. 
  19. Llibertat.cat «El PSAN suspen les seves activitats públiques». Llibertat.cat.
  20. Llibertat.cat «Neix la coordinadora d’Assemblees de joves per la Unitat Popular». Llibertat.cat.
  21. «Els resultats de la CUP els apropen a l'escó al Parlament». El Punt Avui, 11-05-2024. [Consulta: 20 juliol 2012].
  22. http://itacappcc.cat/documents/presentacio-2/
  23. http://www.sindicatcos.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=2014:benvinguda-%C3%ADtaca&Itemid=75
  24. http://www.laccent.cat/index.php/internacional/%C3%A0sia/item/3183-primera-acci%C3%B3-reivindicativa-d-%C3%ADtaca-en-solidaritat-amb-els-treballadors-de-bangla-desh
  25. «Presentació de la Brigada Alí Primera». Nodo50.org. [Consulta: 8 setembre 2012].
  26. «Visita Matanzas brigada catalana Venceremos» (en castellà). Mtz.jovenclub.cu. [Consulta: 8 setembre 2012].
  27. «La Venceremos torna als PaÏsos Catalans complint els seus objectius polítics». Endavant.org, 07-09-2008. [Consulta: 8 setembre 2012].
  28. «Universitat Comunista dels Països Catalans». Llibertat.cat, 21-03-2008. [Consulta: 8 setembre 2012].
  29. «Els Mossos d'Esquadra intenten boicotejar la festa del periòdic l'Accent». RacóCatalà.cat, 16-09-2006. [Consulta: 8 setembre 2012].
  30. «S'estrena a Olot el documental "Operació Garzón contra l'independentisme català"». 324.cat, 10-09-2012. [Consulta: 8 setembre 2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]