Carles Castellanos i Llorenç

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarles Castellanos i Llorenç
Biografia
Naixement1942 Modifica el valor a Wikidata (78/79 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana
2012 – 2013
← Jordi Manyà i Martínez Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióTraductor, professor d'universitat, escriptor, activista polític, enginyer industrial i lingüista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Autònoma de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
PartitPoble Lliure (2014–)
Moviment de Defensa de la Terra (1983–2014)
Independentistes dels Països Catalans (1979–)
PSAN-Provisional (1974–1979)
Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (1969–1974)
Candidatura d'Unitat Popular
Front Nacional de Catalunya (–1968) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
GermansRafael Castellanos i Llorenç Modifica el valor a Wikidata

Carles Castellanos i Llorenç (Barcelona, 1942) és un escriptor, traductor i activista polític independentista català. És doctor en Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat director del Departament de Traducció i Interpretació d'aquesta Universitat i actualment és professor d'estudis de doctorat d'aquest Departament.[1]

És soci de l'Assemblea Nacional Catalana, i n'ha estat vicepresident entre els anys 2012 i 2013,[2][3] a més de militant de Poble Lliure i de la Candidatura d'Unitat Popular de Barcelona.

Biografia[modifica]

Quan era un noi participà en tasques reivindicatives i culturals al barri de Sant Andreu de Barcelona i ingressa al Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1960. El 1968 va ser un dels fundadors del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). El 1974 creà el PSAN-Provisional d'una escissió del PSAN. El 1979 formà Independentistes dels Països Catalans (IPC) després de la unió amb l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN) de Catalunya del Nord. Posteriorment va ser un dels impulsors del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) entre els anys 1983-1984, i s'hi incorporà altra vegada el 1985 (després que IPC abandonés temporalment aquesta organització). Durant les dècades posteriors fou un dels dirigents més destacats de l'MDT. A causa de militar a l'Esquerra Independentista ha patit diverses detencions i empresonaments durant els primers anys de la Transició, el 1981, el 1982 (per ser portador d'una la pancarta amb el lema «Independència»), el 1988[4] i el 1992, quan va ser perseguit durant l'Operació Garzón, raó per la qual va passar a la clandestinitat i es va haver d'exiliar temporalment.[5]

És membre, entre altres entitats, del Centre de Recerca i Documentació Pau Vila, del Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació, del Cercle 21 i de la Plataforma pel Dret de Decidir. Ha estat un dels impulsors destacats dels Grups de Defensa de la Llengua (1982-1988) i del Tercer Congrés de Cultura Catalana (1999-2001). Fou vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana entre els anys 2012 i 2013.

La perllongada militància independentista li ha comportat moltes detencions i tortures, amb 4 períodes de presó, clandestinitat i exili.

Tasca acadèmica[modifica]

És enginyer industrial i lingüista, autor (o coautor) de diverses obres lexicogràfiques, entre les quals, podem destacar el Diccionari francès-català/català-francès (1979, ampliat el 2003), el Diccionari d'informàtica (1982), el Diccionari de paranys de traducció (falsos amics) (2000) i el Diccionari bàsic occità-català (2008). Dirigeix el Projecte ACTIU (per a l'aprenentatge del català per a mitjans informàtics) entre el 1977 i el 1982. A més a més, és autor de nombrosos articles i treballs de tema sociolingüístic, historiogràfic i polític, entre els quals cal estacar els següents: El fenomen nacional (1974), Elements del materialisme històric (1977), Petit diccionari de l'independentisme (1988-90), Una llengua sense ordre ni concert (1993), Llengua i variació (1993), L'independentisme català, 1979-1994 (1994), Llengua, dialectes i estandardització (2002).

Ha traduït diverses obres, entre les quals, del francès, Catalunya mil anys enrere, de Pierre Bonnassie (t. 1981) i Els paradisos artificial de Baudelaire (t. 1990); de l'egipci clàssic, Història de Sinuhè i altres contes (2005); i, de l'amazic, el recull de poemes Sol cec, de Salem Zenia (2008).

Estudiós de l'estandardització lingüística i de les llengües afroasiàtiques, ha fet la tesi i ha publicat diversos treballs sobre la llengua amaziga, com La llengua rifenya (1995), Guia de conversa universitària amazic-català(2006) i actualment és vicedirector de l'Observatori Català de la Llengua Amaziga. Ha publicat un llibre de memòries Reviure els dies - records d'un temps silenciat (2003).

Obres[modifica]

  • Diccionari francès-català (1979)
  • Diccionari d'informàtica (1986)
  • Una llengua sense ordre ni concert (1993)
  • Llengua, dialectes i estandardització (2000)
  • Els amazics (CIEMEN, 2010)
  • Els cosins del català (Volaina Edicions, 2019)
  • Reviure els fets: Memòries polítiques (1960-2020) (Edicions del 1979, 2020)[6]

Referències[modifica]

  1. «Enciclopèdia onomàstica - Ca». Marxists.org. [Consulta: 22 gener 2021].
  2. «L'Assemblea Nacional Catalana torna a escollir Carme Forcadell com a presidenta». 324.cat, 15-06-2013. [Consulta: 16 juny 2013].
  3. Carme Forcadell elegida presidenta de l'ANC i Carles Castellanos com a vicepresident a www.llibertat.cat
  4. Yoldi, José «La Audiencia deja en Iibertad bajo fianza al independentista catalán Carles Castellanos» (en castellà). El País [Madrid], 26-01-1989. ISSN: 1134-6582.
  5. Infante, Toni. «Carles Castellanos, una llavor de llibertat». Llibertat.cat, 18-12-2015. [Consulta: 22 gener 2021].
  6. Martí, Pep. «L'insult entre independentistes no serveix per a res». NacióDigital, 03-01-2021. [Consulta: 22 gener 2021].

Enllaços externs[modifica]