Max Stirner

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMax Stirner
Max Stirner-k.jpg
Biografia
Naixement (de) Johann Caspar Schmidt
25 octubre 1806
Bayreuth
Mort 26 juny 1856 (49 anys)
Berlín
Causa de mort Atac d'animal
Lloc d'enterrament Berlín
Ideologia política Anarcoindividualisme
Religió Ateisme
Educació Universitat Humboldt de Berlín
Universitat d'Erlangen-Nuremberg
Activitat
Camp de treball Filosofia
Ocupació Filòsof, periodista, traductor i escriptor
Influències Georg Wilhelm Friedrich Hegel
Obra
Obres destacables L'Únic i la seva Propietat (1844)
Signatura

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

Max Stirner (Bayreuth, 25 d'octubre de 1806- Berlín el 26 de juny de 1856) fou un teòric de la moral, l'individualisme egoísta i l'emancipació personal. Malgrat haver mort en el més profund desconeixement de la seva obra, autor com  John Henry Mackay o Carlos Díaz Hernández reivindiquen la vigència del seu pensament. A vegades presa per solipsista o nihilista, la obra de Max Stirner no deixa de preguntar-se sobre el control de la nostra pròpia vida i contràriament a les crítiques rebudes marca un principi moral per el que serà l'anarquisme i el post-estructuralisme que li son contemporanis.

Vida[modifica]

Max Stirner era el pseudònim adoptat per Johann Caspar Schmidt, nascut a la ciutat de Bayreuth el 25 d'octubre de 1806. Era fill de família humil, dedicada a l'artesania. El seu pare, Albert Christian Heinrich Schmidt (1769–1807 )mor de tuberculosi el 19 Abril 1807 amb 37 anys. En aquesta situació la mare, es torna a casar i Johann Caspar Schmidt passa a viure amb el seu oncle i a ajudar-lo en les tasques de manteniment del seu gimnàs.

Als 20 anys, aconsegueix arribar a la universitat Humbold de Berlín i hi estudia filosofia amb Hegel i teologia amb Scleiermaier i filologia a la universitat d'Erlangen- Nurnberg. Quan acaba els estudis es matricula a l'examen pro facultate docendi  i acaba exercint de professor de literatura a un institut femení privat de Berlín. L'any 1837 es casa amb Agnes Burtz, tot i que després d'intentar tenir un  fill ella mor en el part l'any 1938.

Durant aquesta època (1841) participa en debats del grup de “Els lliures” ( Der Frieden) dels quals n'eren partícips personalitats com Karl Marx, Friedrich Engels, Bruno Bauer i Arnold Ruge. Davant la dialèctica col·lectivista dels joves hegelians, l'individualisme egoista d'Stirner el porta a ser un element diferenciat dels seus companys. L'any 1843 es casa amb Marie Dähnhardt, qui era també una habitual en les discussions de “Els Lliures”.

L'any 1844 escriu la seva obra més cèlebre “L'únic i la seva propietat” que, lluny de ser la espurna que encengués el foc de la revolució personal, tal com recita l'autor, queda ridiculitzat pels seus homòlegs i censurat pel govern prussià degut a la dura crítica que rebien l'Estat i l'Esglèsia en la seva obra. A causa d'aquesta censura és obligat a dimitir del seu càrrec de professor i comença una vida d'austeritat i aïllament. Durant un temps treballa redactant articles com “els falsos principis de la nostra educació” per a la “Gaceta Renana”, en aquell moment dirigida per Karl Marx, i tradueix diferents obres com “Analisi de la essència i causes de la riquesa nacional” d'Adam Smith.

Tot i això, no aconseguia prou diners per a mantenir una vida estable i l'any 1847 la seva dona el deixa i Stirner es concentra en la revolució prussiana de 1848, de la qual en comença un anàlisi inacabat l'any 1852, la “Història de la reacció”. Poc a poc, i degut al seu estil de vida aïllat i  de mísera pobresa, el seu deteriorament es mostra en la seva desgràcia. Acaba perdent la casa per falta de diners i degut als deutes acaba a la presó de Berlín, on mor el 26 de juny de 1856 a causa d'inanició i la infecció provocada per una mosca

Temes d'investigació[modifica]

Caricatura de Max Stirner feta per Fiedrich Engels

Egoísme i llibertat

En general la obra de Max Stirner està dirigida a la filosofia de l'autoconsciència de l'individu i les seves capacitats. L'autor se centra  a posar al centre de l'univers al propi individu (Jo) i la naturalesa egoista de les persones, que és el motor de la llibertat humana,  En tant que:

"Toda libertad es autoliberación, que sólo puedo lograr en la medida en la que yo procure para mí mi auto propiedad".[1]

Rebuig a l'autoritat

La superació de l'autoritarisme representat en Déu, Estat i Família també formen part de la seva filosofia i és en aquest punt pe qual se'l considera un anarquista prematur. I com a eina per la superació de l'autoritat revalora el paper de l'educació en la llibertat d'una persona o en demostrar com se'ns aliena de les nostres capacitats a partir de la manipulació del poder i dell que ell anomena “idees fixes”, que son aquelles que lluiten per la seva pròpia causa i permanència en la moral dels homes, com són la Justícia, la Veritat, la Humanitat...

"Por mi parte he tomado una lección de ellos, y propongo, en lugar de servir desinteresadamente a esos grandes egoístas, más bien ser el egoísta yo mismo"[2]

Crítica del comunisme estatalista:

considera la igualtat com una forma religiosa d'anul·lació de la individualitat, Stirner creu que la influència estatalista acaba per reduir les diferències que ens fan humans, començant per destruir la diversitat d'opinió i acabant per rebutjar la propietat privada (sobretot a la intel·lectual i espiritual) inspirant un símil a una societat totalitària.

“El hombre social, el buen ciudadano, el miembro de un partido o de un sindicato o de una familia, son todos “hombres religiosos”, que viven para no realizarse a sí mismo y gozar de la vida, sino que en función de los otros son sujetos alienados”. [3]

Educació i pedagogia

Stirner també planteja la pedagogia com una eina de llibertat, o més ben dit de transcendència cap a ella. També, assegura que l'educació pot servir o per a crear servidors del sistema i no pas ments creadores o lliures. En un fragment de “El fals principi de la nostra educació” dicta:

“ La pedagogía debe acoger la formación de la personalidad libre como su primer y último objetivo.[...] . Con el saber, sin embargo, sólo somos libres interiormente (una libertad a la que por nada debemos renunciar), mientras que exteriormente podemos seguir siendo, con toda nuestra libertad de conciencia y de pensamiento, esclavos en la servidumbre.”[4]

Crítiques[modifica]

Max Stirner fou criticat per molts intel·lectuals de la seva època. Karl Marx i Friederich Engels, dediquen la majoria del manuscrit “la ideologia alemana” a desvirtuar les idees i anàlisis que Stirner fa a “L'únic i la seva propietat”. Critiquen d'Stirner la idea de individualitat i supremacia del jo davant la comunitat mateixa (Marx i Engels creien que no  tenia per que perdre la identitat en la vida en comunitat). La diferència radica en que Marx i Engels creuen que l'humà per naturalesa és un ésser social mentre que per Stirner és egoista.

Obres[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Stirner, Max. El único y su propiedad (en castellano). 1. México D.F: Pablos Editor S.A, 1976. 
  2. Stirner, Max. El único y su propiedad (en castellano). 1. México: Pablos Editor S.A, 1976, p. 14. 
  3. «“Max Stirner”» (en anglès). The North American Review, Vol. 185, No. 616 (Jun. 7, 1907), pp. 332-337. James Huneker. [Consulta: 17 novembre 2018].
  4. Stirner, Max «El falso principio de nuestra educación». Humanismo o realismo, juny 2012.

Enllaços externs[modifica]