Deute perpetu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El deute perpetu és una forma de crèdit que es va utilitzar principalment com un instrument de deute públic a l'edat mitjana tardana.

Història[modifica]

El deute perpetu va estar durant molt temps legitimat per la prohibició dels préstecs amb interessos per raons religioses, i per la desconfiança cap als creditors. El deutor, generalment un sobirà, no estava obligat a retornar el capital prestat per la força, però podia comprar una terra on l'agricultor no era el propietari i tenir el dret irrevocable per a explotar-la.[1] En canvi, els posseïdors d'un deute perpetu podien revendre les terres, mitjançant la millora de la percepció que atorgava un dret sense límit de temps als interessos.

Un deute perpetu famós va ser el comprat per Carles X per a finançar els «milions d'emigrants», pagat en compensació pels seus esforços i pel seu indestructible suport a la monarquia.[1]

Quan John Law va convèncer al regent Felip d'Orleans per a crear un Banc Estatal el 4 de desembre de 1718, prohibint a principis de 1719 utilitzar els diners en efectiu per al pagament de més de 600 lliures, l'antiga Compagnie du Mississippi del financer la Antoine Crozat es va transformar en Compagnie d'Occident amb un capital de 50.000 accions de 500 lliures, on el rei va subscriure el 40% d'elles, pagables amb bitllets de l'Estat. Aquests es podien canviar al Tresor per rentes perpetues al 4%, que permetia una consolidació del deute.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Dettes perpétuelles : un nouvel instrument de dette souveraine?, per Pascal Ordonneau, en Les Échos del 17 de novembre 2012. (francès)
  2. John Law, la Monnaie, l’État, conferència de Pierre Tabatoni a l’Institut français d’administration publique, en març del 2000. Web de l' Académie des sciences morales et politiques. (francès)