Diaca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Diaconat)
Infotaula ocupacióDiaca
Tipus d'ocupació
ministre de culte i personal religiós Modifica el valor a Wikidata

Un diaca (del grec, diakonos i del llatí diaconus 'servidor') és un home que ha rebut el primer grau del sagrament de l'orde sacerdotal per la imposició de les mans del bisbe.[1] Pròpiament els diaques no són sacerdots, no reben el sacerdoci ministerial, tot i pertànyer a l'orde sagrat, segons el catecisme de l'Església Catòlica. La funció del diaca és assistir i ajudar els bisbes. La seva missió és col·laborar amb el presbiteri diocesà. En aquest sentit serveixen l'altar, proclamen l'evangeli i ajuden els preveres en les funcions pròpies del diaca que els han estat encomanades. Poden exhortar el poble fidel (predicació), poden administrar els sagraments del baptisme i el matrimoni així com repartir la sagrada eucaristia, presidir els funerals i dur a terme els sagramentals establerts en el ritual litúrgic de l'església catòlica. Si es dona el cas, per encàrrec del bisbe poden administrar parròquies i altres serveis. Entre aquests és comú que als diaques se'ls encarregui una delegació pastoral: malalts, presons, mar, catequesi, família, etc.

Els preveres primer són ordenats diaques. Són, per un temps, diaques transitoris (en trànsit cap al presbiterat), per a distingir-los dels diaques en grau permanent. Com els altres graus de l'orde sacerdotal, el diaconat imprimeix caràcter, i és per sempre.

Després del Concili Vaticà II, es va restaurar la pràctica de permetre al diaconat permanent hòmens casats. Qui és ordenat diaca sent fadrí es compromet al celibat permanent. Un diaca casat que ha perdut la seua esposa, no pot tornar a contraure matrimoni, però sí que pot optar a ser prevere.

Els primers diaques van ser ordenats pels apòstols segons el Nou Testament, als Fets dels Apòstols (Ac 6:1-6).

Un dels primers diaques de l'Església va ser el protomàrtir Sant Esteve.

Referències[modifica]

  1. Fontbona, Jaume «El diaconat : Estat de la qüestió». Revista catalana de teologia, vol. 39, núm. 2, 2014, pàg. 915-926.