Diccionari d'ús dels verbs catalans

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreDiccionari d'ús dels verbs catalans
Tipusdiccionari Modifica el valor a Wikidata

El Diccionari d'ús dels verbs catalans (DUVC) és un diccionari publicat per Jordi Ginebra i Serrabou i Anna Montserrat i Ciurana, professors de la Universitat Rovira i Virgili, amb la col·laboració de Xavier Rull i Anna Saperas. Va aparèixer l'any 1999, i té una segona edició ampliada el 2009 (ISBN 9788492672219).[1] Hi ha qui el considera com una obra imprescindible i «tota una joia per als usuaris i professionals de la llengua»[2]

La primera edició va ser ben acollida per la crítica que constata la manca d'informació gramàtica tant al Gran Diccionari de la Llengua Catalana com al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.[3] La ressenyista de la revista Llengua i ús va concloure el 2000: «el DUVC marcarà un punt d'inflexió en la lexicografia catalana, per la contribució extraordinària que ha fet a millorar-ne un dels aspectes, el de la informació sintàctica, en què hi ha hagut més mancances fins ara».[4]

Concepció[modifica]

En aquest diccionari s'explicita quins tipus de complements duen els verbs. Per tant, es dóna informació que no es troba als diccionaris generals. A tal fi s'adopten solucions tècniques específiques, com la manera de consignar els complements, utilitzant aquest mètode: menjar [una cosa]; agafar-se (a/en una cosa); proposar [una cosa o (de) + oració d'infinitiu o que + oració]; pensar [en una cosa o a/de + oració d'infinitiu o que + oració d'infinitiu].

El diccionari també conté altra informació d'interès, com l'especificació de la doble possibilitat — sovint per distribució dialectal — (cas de la perífrasi verbal [tornar + a + començar]); la indicació del subjecte quan és obligat (reprendre [a algú] quan vol dir '<un aliment> no posar-se bé'); el fet que el subjecte vagi darrere del verb; i altres notacions (per exemple, s'explicita que el complement directe d'al·lucinar mandarines només és un intensificatiu). L'obra, a més, procura anar més enllà: resol d'una manera el règim de somiar o admet se li va ocórrer una cosa a més de li va ocórrer, l'única opció a la 1a edició del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans tot i que la 2a edició ja admet les dues possibilitats.

Polèmica pels exemples[modifica]

A les xarxes socials han aparegut comentaris sobre la tria intencionada en aquest diccionari d'algunes frases d'exemple d'ús que tenen resultats còmics, com:

  • apanyar: "Se les va apanyar per seduir l'abadessa"
  • frisar: "Fa massa que hi treballem i frisem per acabar el diccionari."
  • pelar: "Te la pela sovint la teva amant?"

Referències[modifica]

  1. Barcelona, Edicions 62, 1999, Edicaula, 2009, 496 pàgines, ISBN 9788492672219
  2. Alfons Gregori i Gomis, «La linguistica de Pompeu Fabra», Llengua & literatura, n°13, 2002, pàgina 372
  3. Raül-David Martinez, «Flexibilitat i rigor, in Revista del Centre de Lectura de Reus, n° 67, gener de 2001, pàgina 15
  4. Neus Nogué i Serrano, «Diccionari d'ús dels verbs catalans», recensió a la revista Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística, n°18, 2000, pàgines 69-70