Discussió:Ramón Fernández Jurado

1. 1. He resumit, "Objectivitzat", linkat i estructurat una mica, si voleu segueixo##

Ramón Fernández Jurado (Almeria, 6 de gener 1914 – Barcelona, 26 de juny de 1984) fou un dirigent obrer i polític socialista català d'origen andalús, així com professor de català, castellà i esperanto. Arribà amb la seva família a Barcelona el 1918. Treballà com a ebenista i des de 1929 milità sindicalment, primer en la CNT i després en la UGT. El 1930 s'afilià també al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i més tard del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), alhora que formava part de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Com a membre de l'Aliança Obrera participà en els fets del sis d'octubre de 1934. El 1935, mentre feia el servei militar, va ingressar a la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), i fou empresonat per les autoritats.

Quan es produí el cop d'estat de 18 de juliol de 1936 va participar en els combats a la ciutat de Barcelona i poc després va marxar al Front d'Aragó com a cap de centúria de la columna Joaquim Maurín del POUM, arribant a comandant de l'Exèrcit de la República. El maig de 1938 fou ferit i fet presoner per les tropes franquistes. Passà per diverses presons fins que finalment fou jutjat i condemnat a 30 anys de presó. El 1942 fou alliberat i continuà la seva activitat clandestina en el POUM, però la implacable persecució judicial el van dur a exiliar-se el 1948 a França. El 1949 va marxar cap a Xile, d'on no va tornar fins al 1964.

En tornar a Catalunya es va establir al barri de Bellvitge (l'Hospitalet de Llobregat), però això no li va impedir participar en les activitats del barri de Gràcia. També es va vincular en les activitats de l'Associació de Veïns de Bellvitge, el Grup Esperantista Paco kaj Amo i els Amics del Sol. Durant els anys 1970 participà en l'Assemblea de Catalunya, i juntament amb els antics poumistes com Enric Adroher i Pascual i Manel Alberich ingressà al PSC-Congrés, que posteriorment s'integrà en el PSC-PSOE. A les eleccions municipals de 1983 fou escollit regidor de Castelldefels i a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 fou escollit diputat. Molt malalt d'un càncer gàstric, no pogué prendre'n possessió i va morir poc després. La Biblioteca de l'Ajuntament de Castelldefels porta el seu nom.

Infantesa (1914-1926)

Va néixer a Almeria el dia 6 de gener de 1914, primer fill de Ramón Fernández i de Micaela Jurado. El seu avi era paleta i el seu pare ebenista. La situació familiar era precària donat l’endarreriment social i econòmic de la província als inicis del segle XX i la fama de rebel del seu avi patern, un fet que no ajudava a l’hora de trobar feina en un ambient tancat i caciquil. Per això, la seva mare, a més d’ocupar-se de la llar, havia de fer feines domèstiques a hores.

L’any 1918, Ramón Fernández pare, veient que la situació laboral no millorava va prendre la decisió d’emigrar a Catalunya. Es van instal•lar tots en una planta baixa del carrer de Vic, al barri de Gràcia, però per poc temps, perquè tan prest com van poder es van traslladar a un pis del carrer de Bruniquer.

El seu pare ben aviat va obrir un petit taller d’ebenisteria. Però els seus principis li impedien contractar treballadors assalariats, ni que fossin els seus propis fills. Els ensenyava l’ofici i després els enviava a buscar feina a altres tallers. Tot i ser un artesà per compte propi es va afiliar al sindicat CNT, aleshores clandestí.

La primera escola d’en Ramon va ser l’Escola Evangèlica propera a la seva llar, on va aprendre català. Més endavant el van admetre a l’Escola Nacional número 73, de la Travessera de Gràcia. L’any 1926 en Ramon va deixar l’escola, el seu pare li va ensenyar l’ofici d’ebenista i quan va pensar que ja en sabia prou li va trobar feina al taller d’un tal Lladó, una experiència frustrant perquè en Lladó en lloc de donar-li feina de taller l’enviava, amb un carretó de mà, a fer encàrrecs pels carrers. Va promocionar entrant a casa d’un moblista de categoria, de nom Salvà, al carrer de Bailén.

En Ramon al vespre, després de sopar, tornava a sortir de casa per prendre classes a l’Ateneu Popular de Gràcia. Son pare, tot i ser un home de mentalitat oberta per l’època, no podia entendre que el fill perdés part de la nit estudiant, quan l’endemà havia de matinar. Però les ganes d’aprendre d’en Ramon vencien totes les possibles objeccions.

L’esperanto a la seva vida

A primers de 1931, en Ramón es va inscriure a la societat esperantista Paco Kaj Amo que tenia el local prop de la Plaça del Sol. En pocs mesos va assolir un coneixement tan complet d’aquesta llengua que poc després ja exercia de professor.

El van elegir president de la societat, però trobava que l’associació no podia mantenir la neutralitat política i que s’havia de proletaritzar. Com que aquesta postura no era compartida, en va demanar la baixa.

En les seves memòries diu sobre l’esperanto: Els esperantistes són (som) gent convençuda que la barrera de les llengües és una de les grans dificultats perquè els homes s’estimin i s’entenguin. Són gent idealista i perseverant, i molts són intel•lectualment autodidactes, somiadors i poetes, antibabèl•lics, tenaços internacionalistes, germanívols i antiracistes, amics de les Nacions Unides, dels Drets Humans, de la llibertat i de la bonhomia.

Lluita obrera

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, la lluita obrera va experimentar una revifalla que va coincidir amb l’adolescència d’en Ramon. La CNT, que havia estat vetada, va tornar a ser legal i la plantilla de can Salvà s’hi va apuntar immediatament en bloc. Per a en Ramon, les sigles no eren noves: son pare ja n’era membre. El local del sindicat disposava d’una petita biblioteca i en Ramon s’hi va aficionar tant que el van nomenar bibliotecari.

La inevitable repercussió del crack americà de 1929 va significar un increment de l’atur, sous de misèria i una total absència de protecció social. Aquella dura realitat va provocar la radicalització del moviment obrer. La dreta també es radicalitzava i s’apuntava al feixisme. La burgesia de l’època no s’adonava que només l’increment de la capacitat de compra de les capes populars podia fer prosperar les seves empreses, i reprimia la lluita obrera amb violència, fet que, al seu torn, provocava la reacció revolucionària de les masses oprimides.

A finals de l’any 1930, en Ramon va visitar el local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el va impresionar la sensació d’organització i ordre que desprenia, sobretot en comparació amb el local de la CNT. Allà va adquirir una insignia de solapa on s’hi veia un estel de 5 puntes amb la falç i el martell i se’l va posar. Quan va entrar al local de la CNT amb aquell “pin” alguns companys el van escridassar i gairebé van arribar a les mans. De resultes, en Ramon va abandonar la CNT i es va afiliar al BOC i, poc després, a la UGT.

En aquells moments militava poc perquè en sortir de la feina anava al Centre Abat Oliva, a la Plaça de Lesseps, on estudiava per delineant. A entrada de l’estiu de 1935, Ramon va completar els estudis de delineant al i va començar a preparar-se per ingressar al servei tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, una aspiració que s’hauria d’esperar que enllestís el servei militar.

En les memòries ja citades, explica: La primera cosa que feien els partits obrers era organitzar una biblioteca, que no era tancada ni exclusiva com les biblioteques anarquistes on els llibres marxistes, o simplement no anarquistes, difícilment hi tenien entrada. En això dels llibres els bloquistes eren més llibertaris que els mateixos anarquistes.

El fet d’intervenir en un meeting del BOC amb el nom de Ramon Fernández va provocar la indignació de son pare, cenetista de soca-rel, que no volia que els confonguessin. A partir d’aquell moment i ja per sempre, Ramon va fer servir els dos cognoms de correguda.

Quan les autoritats van clausurar el local del BOC, els seus membres van celebrar les reunions als dels Teixidors de Gràcia, La Lleialtat i l’Ateneu Popular de Gràcia, fet que va donar a en Ramon l’oportunitat de contactar amb aquelles entitats i amb la seva gent. Ramon i altres boquistes es van associar a la Cooperativa de Teixidors de Gràcia i al cap de pocs dies ja despatxava –fora de l’horari laboral- queviures a la botiga de la cooperativa i, a l’hora de tancar, portava els comptes de l’entitat. Al local de la cooperativa s’hi trobaven també joves de la Unió Socialista de Catalunya, USC, d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, comunistes i sindicalistes que, a banda les seves militàncies respectives, realitzaven diverses activitats artístiques. Fou allà on Ramon va donar per primera vegada un curs d’esperanto.

Amb tot, encara tenia temps per formar-se amb la lectura dels llibres de les biblioteques de la cooperativa, del BOC i de l’Ateneu Obrer. També aprenia dels oradors polítics que admirava, com ara en Met Miravitlles, en Joaquim Maurín, l’Andreu Nin i en Domènec Masachs, tot i que alguns no eren de la seva corda política: Miravitlles s’havia afiliat a ERC i Masachs era anarquista.

Precisament per contrarestar la força creixent de l’anarquisme, l’any 1933 va néixer l’Aliança Obrera, on s’hi agrupaven el BOC, la Federació Catalana del PSOE, els Trentistes i el Partit Proletari Català. Volien constituir una gran unió obrera de caràcter marxista.

Les eleccions generals de 1933 van acabar amb el govern republicà progressista que tenia la confiança de les classes treballadores. El nou govern conservador va significar un retrocés cap a situacions anteriors. A Catalunya, amb ERC al govern, la situació era molt diferent, però Madrid dificultava tot allò que feia o proposava la Generalitat, recorrent davant dels tribunals les lleis que aprovava el Parlament de Catalunya. L’Aliança Obrera es radicalitzava.

Amb motiu de la vaga general d’octubre del mateix any, el dia 5 la policia va detenir en Ramon al carrer de Bergara, on uns extremistes havien incendiat un tramvia. Per sort per a ell, un cop a comissaria un agent, veí de Gràcia, el va reconèixer i el va deixar anar. L’endemà, homes de l’Aliança Obrera van ocupar els locals del Foment del Treball i el mateix dia el president Companys va proclamar la República Catalana.

L’exèrcit va intervenir. Hi va haver barricades i trets i, Joaquim Maurín, va ordenar als homes de l’Aliança Obrera que se n’anessin a casa. De camí, Ramon i algun altre van passar per la Via Laietana i van veure com a la prefectura els agents, es treien els uniformes i abandonaven les armes, armes que la gent, en passant, arreplegava. En Ramon va agafar una pistola del 9 llarg i tres caixes de municions. Aquelles armes tornarien a veure la llum el 19 de juliol de 1936.

El local del BOC estava clausurat i els components de l’Aliança Obrera, dispersats, de manera que Ramon va concentrar la seva activitat en la Cooperativa de Teixidors de Gràcia -la Coope- i en l’Ateneu Popular Gracienc. Entre els socis de la Coope hi havia boquistes com ell, autoanomenats “revolucionaris”, i menestrals teixidors o fills de teixidors, que eren considerats “moderats”. Entre altres activitats, la Coope editava una revista “La Llançadora”, on Ramon va publicar diversos articles i traduccions. Els “moderats” tenien por que les activitats dels “revolucionaris” portessin problemes i que les autoritats acabessin clausurant el local.

Mentrestant, gent del BOC i d’Esquerra Comunista van acordar una fusió i la creació d’un nou partit: el Partit Obrer d’Unificació Marxista, POUM. A en Ramon no li va agradar la idea i en feia broma dient que les sigles eren tan retombants com explossives. Però com que ja li tocava incorporar-se a files, va posposar la decisió d’entrar-hi o no fins la tornada.

El van destinar a Jaca, on va arribar a finals d’octubre. Va tenir la bona idea d’endur-se’n la capsa de compassos i altres estris. Després de superar una prova, el van posar a dissenyar croquis i plànols i a reproduir mapes topogràfics que estaven en mal estat. Aquella activitat li va permetre fer una servei còmode treballant només als matins, alliberat de guàrdies i altres serveis. Va fer moltes excursions per les muntanyes de la contrada i va conèixer bé la vila.