Educació popular

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Professionals de l'educació popular, any 2012

L'educació popular és una tradició pedagògica que es caracteritza per la vocació de transformació social, la importància que dóna al context social, l'horitzontalitat de la relació entre educador i educand, el desenvolupament del pensament crític i l'apoderament de les classes populars. És un model de ruptura en relació moltes vegades amb les pràctiques de resistència.[1]

La particularitat de l'educació popular radica en que no és una teorització de conceptes referents en una estructura de doctrines prèviament elaborades, sinó que el seu contingut i mètode s'elabora en moviments socials populars, és a dir, en un pensament autònom que es construeix i es reconstrueix a partir de la teoria i de l'acció. Per tant, no és un aparell estàtic sinó que es va transformant en la mesura que els subjectes es van reconfigurant.[2]

A Catalunya troba les seves arrels en les dècades finals del segle XIX i es manifesta en les organitzacions pròpies del moviment obrer, principalment els ateneus i les escoles racionalistes.

Amèrica[modifica | modifica el codi]

A l'Amèrica Llatina és un corrent educatiu i polític que neix des dels pobles indígenes, de la pagesia, des dels aturats, des dels exclosos i les excloses, des del poble en general que ha estat aïllat per polítiques burocràtiques. És un projecte polític que apunta l'alliberament dels pobles des del seu territori i des de les seves particularitats, per això la defensa de l'autonomia, la defensa del territori, la defensa de la tradició ancestral, la defensa de l'educació pròpia, és, en fi, la defensa de la vida mateixa.[3]

Esdeveniments històrics i pensadors com Paulo Freire, van anar configurant un discurs educatiu transformador per als subjectes alienats, com per exemple el triomf del socialisme a Cuba l'any 1959, el sorgiment de la Teologia de l'alliberament, la crisi del model soviètic, el sorgiment de la investigació-acció, la comunicació popular, la redefinició de les ciències socials; esdeveniments històrics que originen noves formes de sentir i pensar, noves formes d'organització, noves formes de democràcia radical que es van materialitzar en la revolució sandinista a Nicaragua on pròpiament es va començar a parlar en rigor de l'educació popular. Ara bé, l'educació popular no és un aparell estàtic per la naturalesa d'on procedeix, és un procés mitjançant el qual es van reconfigurant conceptes en la mesura que els subjectes polítics participen mitjançant accions pedagògiques transformadores. Per tant no és un discurs unidireccional sinó més aviat divers i autònom de cara a l'alliberament dels pobles marginats, és a dir, construir identitat per a la defensa de la vida.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Educació popular Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Paulo Freire y la educacion popular» (en castellà). [Consulta: 4 novembre 2013].
  2. «Educación popular» (en casellà). Un acercamiento a una práctica libertaria. Wenceslao Moro. [Consulta: 4 novembre 2013].
  3. «Diccionario de Acción Humanitaria» (en castellà). [Consulta: 4 novembre 2013].
  4. Kane, Liam. Popular Education and Social Change in Latin America. Nottingham, Regne Unit: Russell Press, 2001. ISBN 1-899365-52-4.