Educació popular

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Professionals de l'educació popular, any 2012

L'educació popular és una tradició pedagògica que es caracteritza per la vocació de transformació social, la importància que dóna al context social, l'horitzontalitat de la relació entre educador i educand, el desenvolupament del pensament crític i l'apoderament de les classes populars. És un model de ruptura en relació moltes vegades amb les pràctiques de resistència.[1]

Des del seu naixement ha estat un model educatiu amb un nou enfocament filosòfic i pedagògic a la vegada, que entén l’educació com un procés d'aprenentatge a través de les experiències viscudes, a partir d’aquestes, es tenen en compte tant les més individualitzades com les grupals com a societat, així per poder millorar i ajudar en els sectors més desfavorits des d’una realitat sempre des de l’enfocament de l'educació.

La particularitat de l'educació popular radica en que no és una teorització de conceptes referents en una estructura de doctrines prèviament elaborades, sinó que el seu contingut i mètode s'elabora en moviments socials populars, és a dir, en un pensament autònom que es construeix i es reconstrueix a partir de la teoria i de l'acció. Per tant, no és un aparell estàtic sinó que es va transformant en la mesura que els subjectes es van reconfigurant.[2]

D'aquesta forma l'educació popular s'entén com un procés d'auto-transformació en la qual la mateixa societat, les persones d'aquesta són les que s'encarreguen d'aquest canvi. Amb aquests canvis s'adquireixen beneficis i retroalimentacions.

A Catalunya troba les seves arrels en les dècades finals del segle XIX i es manifesta en les organitzacions pròpies del moviment obrer, principalment els ateneus i les escoles racionalistes.

Escola[modifica]

A l'escola era el lloc on més s'adquirien aquests aprenentatges, es tenien uns objectius principals on s'adquiria un bon desenvolupament de certes habilitats i capacitats com l'opinió crítica des de les vivències personals i la recerca de noves maneres d'aprendre que estiguessin a disposició de tothom, tenint en compte els diferents nivells de pràctiques educatives amb nens/nenes, joves, adults, etc., i els factors de l'estructuració social per poder determinar la vida que tenen.

Humanisme[modifica]

Una de les principals característiques d'aquesta educació és la diversitat de pensament en les quals s'ha inspirat l'humanisme.

També l'aprenentatge de la teòrica amb el lligam de les experiències viscudes, això ha ajudat a dur a terme una connexió per poder seguir i millorar, per tant fomentar encara més aquesta transformació social amb la construcció de noves formes d'aprendre entre aquestes, les metodologies que duien uns objectius reals.

Cal destacar també que amb tot aquest nou intent de canvi sorgeixen unes institucions com cooperatives o sindicals que ajuden més als que ho necessitaven amb la finalitat de disminuir l'opressió, la desigualtat, l'exclusió i l'explotació social fomentant com a principi el respecte a la diversitat.

Amèrica[modifica]

A l'Amèrica Llatina és un corrent educatiu i polític que neix des dels pobles indígenes, de la pagesia, des dels aturats, des dels exclosos i les excloses, des del poble en general que ha estat aïllat per polítiques burocràtiques. És un projecte polític que apunta l'alliberament dels pobles des del seu territori i des de les seves particularitats, per això la defensa de l'autonomia, la defensa del territori, la defensa de la tradició ancestral, la defensa de l'educació pròpia, és, en fi, la defensa de la vida mateixa.[3]

Esdeveniments històrics i pensadors com Paulo Freire, van anar configurant un discurs educatiu transformador per als subjectes alienats, com per exemple el triomf del socialisme a Cuba l'any 1959, el sorgiment de la Teologia de l'alliberament, la crisi del model soviètic, el sorgiment de la investigació-acció, la comunicació popular, la redefinició de les ciències socials; esdeveniments històrics que originen noves formes de sentir i pensar, noves formes d'organització, noves formes de democràcia radical que es van materialitzar en la revolució sandinista a Nicaragua on pròpiament es va començar a parlar en rigor de l'educació popular. Ara bé, l'educació popular no és un aparell estàtic per la naturalesa d'on procedeix, és un procés mitjançant el qual es van reconfigurant conceptes en la mesura que els subjectes polítics participen mitjançant accions pedagògiques transformadores. Per tant no és un discurs unidireccional sinó més aviat divers i autònom de cara a l'alliberament dels pobles marginats, és a dir, construir identitat per a la defensa de la vida.[4]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Educació popular Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Paulo Freire y la educacion popular» (en castellà). [Consulta: 4 novembre 2013].
  2. «Educación popular» (en casellà). Un acercamiento a una práctica libertaria. Wenceslao Moro. [Consulta: 4 novembre 2013].
  3. «Diccionario de Acción Humanitaria» (en castellà). [Consulta: 4 novembre 2013].
  4. Kane, Liam. Popular Education and Social Change in Latin America. Nottingham, Regne Unit: Russell Press, 2001. ISBN 1-899365-52-4.