Educació popular

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'educació popular és una tradició pedagògica que es caracteritza per: la vocació de transformació social, la importància del context social, l'horitzontalitat de la relació entre educador i educand, el desenvolupament del pensament crític i l'apoderament de les classes populars.

A Catalunya troba les seves arrels en les dècades finals del sXIX, i es manifesta en les organitzacions pròpies del moviment obrer, principalment els ateneus i les escoles racionalistes.

A l'Amèrica Llatina és un corrent educatiu i polític que neix des dels pobles indígenes, de la pagesia, des dels aturats, des dels exclosos i les excloses, des del poble en general que ha estat aïllat per polítiques burocràtiques. És un projecte polític que apunta l'alliberament dels pobles des del seu territori i des de les seves particularitats, per això la defensa de l'autonomia, la defensa del territori, la defensa de la tradició ancestral, la defensa de l'educació pròpia, és, en fi, la defensa de la vida mateixa.[1]

La particularitat de l'educació popular en el seu origen, no és una teorització de conceptes referents, sinó que precisament el seu origen s'elabora en moviments socials populars, és a dir, no és una estructura de doctrines prèviament elaborades, sinó és un pensament autònom que es construeix i es reconstrueix a partir de la teoria i de l'acció. Per tant és difícil rastrejar el seu naixement, ja que no és un aparell estàtic sinó que es va transformant en la mesura que els subjectes es van reconfigurant.[2]

Esdeveniments històrics i pensadors com Paulo Freire, van anar configurant un discurs educatiu transformador per als subjectes alienats, com per exemple el triomf del socialisme a Cuba l'any 1959, el sorgiment de la Teologia de l'alliberament, la crisi del model soviètic, el sorgiment de la investigació-acció, la comunicació popular, la redefinició de les ciències socials; esdeveniments històrics que originen noves formes de sentir i pensar, noves formes d'organització, noves formes de democràcia radical que es van materialitzar en la revolució sandinista a Nicaragua on pròpiament es va començar a parlar en rigor de l'educació popular. Ara bé, l'educació popular no és un aparell estàtic per la naturalesa d'on procedeix, és un procés mitjançant el qual es van reconfigurant conceptes en la mesura que els subjectes polítics participen mitjançant accions pedagògiques transformadores. Per tant no és un discurs unidireccional sinó més aviat divers i autònom de cara a l'alliberament dels pobles marginats, és a dir, construir identitat per a la defensa de la vida.[3]

Paulo Freire[modifica | modifica el codi]

Una de les principals figures d'aquesta pràctica és l'educador brasiler Paulo Freire, qui va desenvolupar un programa d'alfabetització dels oprimits i va divulgar pel món les seves idees al respecte. És un model de ruptura en relació moltes vegades amb les pràctiques de resistència.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Educació popular Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Diccionario de Acción Humanitaria» (en castellà). [Consulta: 4 novembre 2013].
  2. «Educación popular» (en casellà). Un acercamiento a una práctica libertaria. Wenceslao Moro. [Consulta: 4 novembre 2013].
  3. Kane, Liam. Popular Education and Social Change in Latin America. Nottingham, Regne Unit: Russell Press, 2001. ISBN 1-899365-52-4. 
  4. «Paulo Freire y la educacion popular» (en castellà). [Consulta: 4 novembre 2013].