El invierno del dibujante

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibreL'hivern del dibuixant
El invierno del dibujante
Tipus còmic
Fitxa tècnica
Autor Paco Roca
Llengua Castellà
Il·lustrador Paco Roca
Artista de la portada Paco Roca
Publicació Espanya, 24 de novembre de 2010 (1ª ed)
Editorial Astiberri
Format cartoné en color
24.5x17.3 cm[1]
Edició en català
Publicació 2011
Detalls de l'obra
Tema l'Editorial Bruguera i els dibuixants
durant la Dictadura de Franco
Gènere Novel·la gràfica còmics d'història
drama, biogràfic
Pàgines 128 + cobertes
Sèrie
Colección Sillón Orejero
Més informació
ISBN 978-84-92769-81-0
Modifica les dades a Wikidata

El invierno del dibujante és una novel·la gràfica de Paco Roca que va ser publicada per primera vegada el 2010 per Astiberri Ediciones. L'obra, que ha guanyat molts premis importants, tracta sobre els dibuixants que van sortir de l'Editorial Bruguera per a fundar una revista que els fes més lliures durant la Dictadura de Franco.[2]

Trajectòria editorial[modifica]

A diferència de les obres anteriors de Paco Roca, El invierno del dibujante fou llançada directament dirigit al mercat del còmic espanyol[3] i per això l'autor es va amarar de material de l'època i bibliogràfic, sobretot amb els assajos d'Antoni Guiral,[4] fent un especial èmfasi en la Barcelona de l'època de la Dictadura de Franco.[5]

La seva primera edició va ser publicada el 24 de novembre de 2010 per Astiberri Editorial.[6]

Argument[modifica]

El invierno del dibujante narra la història de l'abandonament de l'editorial Bruguera per part de cinc dels seus dibuixants estrella (Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya per a fundar la revista Tío Vivo i el seu retorn a ella quan aquesta va fracassar.[7] La història abasta un període de dos anys i mig. En ella es desenvolupa el naixement de la idea, la seva consecució i, finalment, el seu fracàs i tornada als inicis dels dibuixants protagonistes.[8]

La novel·la gràfica comença pel final i fuig de l'ordre cronològic, explicant la història d'una manera desordenada.[8]

Els temes de l'obra són la història dels còmics Bruguera, la presó i la censura durant la dictadura de Franco i la lluita per un ideal dels artistes espanyols durant aquesta època.[8]

Abans d'aquesta obra, Los profesionales de Carlos Giménez ja havia tractat sobre la història dels autors de còmic espanyols però en un període posterior.[6]

Producció[modifica]

Segons l'historiador i divulgador de còmics Antoni Guiral, Paco Roca de petit havia llegit els autors de Bruguera i se n'havia vist influenciat. El invierno del dibujante va néixer perquè Paco Roca «...va llegir els llibres que jo [Antoni Guiral] vaig escriure sobre Bruguera i li va cridar l'atenció aquest episodi del Tio Vivo[9]

Crítiques[modifica]

El tío berni, a entrecomics, afirma que el invierno del dibujante és la millor obra de Paco Roca fins aquell moment. Diu que això es deu al fet que l'obra és fruit d'un llarg treball de recerca i d'un esforç excepcional amb el que ha aconseguit convertir un còmic d'autor en un producte comercial amb elegància i honestedat.[8]

Premis[modifica]

Referències[modifica]

  1. «El invierno del dibujante a tebeosfera». tebeosfera. [Consulta: 14 maig 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 «El Invierno del dibujante. Paco Roca». astiberri. [Consulta: 14 maig 2014].
  3. «Ha estado con nosotros ... Paco Roca». el Mundo, 07-12-2010 [Consulta: 14 maig 2014].
  4. Abella, Anna «Un cómic recupera a los cinco dibujantes rebeldes de Bruguera». el Periódico de Catalunya, 06-12-2010 [Consulta: 14 maig 2014].
  5. Díaz de Guereñu, Juan Manuel «El invierno del dibujante». El Correo [Consulta: 14 maig 2014].
  6. 6,0 6,1 Altares, Guillermo «Paco Roca dibuja un combate por la dignidad en el franquismo». El País, 15-11-2010 [Consulta: 14 maig 2014].
  7. Terrasa, Rodrigo «Paco Roca: Siempre soñe con dibujar en la editorial Bruguera». el Mundo, 19-11-2010 [Consulta: 14 maig 2014].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 el tío Berni. «El invierno del dibujante (Paco Roca)». entrecomics. [Consulta: 14 maig 2014].
  9. Doral, A. «Entrevista amb Antoni Guiral: "No hem aconseguit un teixit cultural que valori el còmic"». Diari d'Andorra [[[Andorra la Vella]]], 08-05-2011.
  10. 10,0 10,1 Graell, Vanessa «Y el Oscar del cómic va para ... Jordi Longarón». el Mundo, 15-04-2011 [Consulta: 14 maig 2014].

Enllaços externs[modifica]