Eleccions presidencials de la República de la Xina de 1996

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Eleccions presidencials de la República de la Xina de 1996Eleccions presidencials de la República de la Xina de 1996
Data23 març 1996 Modifica el valor a Wikidata
Tipuseleccions presidencials taiwaneses Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegirPresident de la República de la Xina. Durada del mandat: 4 anys Modifica el valor a Wikidata
Participació
Població21.311.885 Modifica el valor a Wikidata
Electorat14.313.288 Modifica el valor a Wikidata
10.883.279
   76.04٪
Nombre de vots vàlids10.766.119    Nombre de vots en blanc  ?    Nombre de vots nuls 117.160
Resultat electoral Modifica el valor a Wikidata
Lee Teng-hui  — GuomindangElegit
Candidat a la vicepresidènciaLien Chan
5.813.699   54٪
 
Peng Ming-min  — Partit Progressista Democràtic
Candidat a la vicepresidènciaFrank Hsieh
2.274.586   21.13٪
 

Modifica el valor a Wikidata
Investidura Modifica el valor a Wikidata
Reemplaça:Persona elegida:
Lee Teng-huiLee Teng-hui Modifica el valor a Wikidata
 ← 1990 Modifica el valor a WikidataRepública de la Xina Modifica el valor a Wikidata 2000 Modifica el valor a Wikidata  → 

Les eleccions presidencials de la República de la Xina de 1996 (1996年中華民國總統選舉) van ser unes eleccions presidencials celebrades el 23 de març de 1996 al territori de la província de Taiwan, a la República de la Xina.[1][2] Foren les primeres eleccions presidencials directes i democràtiques en la història de Taiwan. En les anteriors huit eleccions el President i Vice-president havien estat triats per votació dels diputats de l'Assemblea Nacional, d'acord amb la Constitució de la República de la Xina de 1947.

El resultat dels comicis fou la victòria del fins aleshores President Lee Teng-hui, del Partit Nacionalista (PN) i de Lien Chan com a Vice-president. Lee triumfà amb el 54% dels vots emesos. La seua elecció estigué precedida per proves militars amb míssils en aigües territorials per part de la República Popular Xinesa (RPX). Això fou un intent d'intimidació cap a l'electorat taiwanés i d'atemorir als votants de Lee, tot i que la tàctica fou un fracás. La participació fou del 76,04% del cens electoral.[3]

El fins aleshores governant Partit Nacionalista (PN) presentà com a candidat a la presidència a Lee Teng-hui al XIVé Congrés del Partit a l'agost de 1995 després d'haver descartat instituir un sistema intern de primàries proposat pels seus oponents al partit.[4][5] Lee trià com a company de candidatura Lien Chan, qui havia intentat renunciar al seu càrrec de Primer Ministre per tal de presentar-se als comicis amb Lee.[6][7] El President no acceptà la dimissió de Lien, ja que tots els potencials successors d'aquest al càrrec tenien poques probabilitats de ser investits per la cambra legislativa.[8] Després de les eleccions, el Yuan Judicial va permetre Lien compaginar ambdós càrrecs.[9]

L'opositor Partit Progressista Democràtic (PPD) dugué a terme un extens procés de primàries: el candidat presidencial fou elegit després de dues votacions i cinquanta debats públics entre els dos finalistes. Hsu Hsin-liang, Lin Yi-hsiung, You Ching i Peng Ming-min competiren pel nominament. Peng, de 72 anys, resultà triomfant i nomenà al diputat Hsieh Chang-ting com a candidat a la Vicepresidència. Peng s'oposà al comerç amb la República Popular Xinesa (RPX) fins que aquesta no tractara "Taiwan com a un igual". Tot i que argumentà que la política d'"Una Xina" conduirïa a un altre incident 228, va assumir que Taiwan ja era independent de facto i que una declaració d'independència era innecessària mentre la RPX no atacara Taiwan. No obstant això, Peng rebutjà la unificació de la Xina, descrivint la idea com a "suïcida" i "autodestructiva".[10]

Un antic governador provincial de Taiwan, Lin Yang-kang, va concòrrer com a candidat independent presidenciable amb l'ex Primer Ministre Hau Pei-tsun com a candidat a la vicepresidència.[11] Després de presentar la seua candidatura, foren recolzats pel Partit Nou (PN). Ambdós candidats foren expulsats del Partit Nacionalista el 13 de desembre de 1995.[12] Lin defensava la unificació xinesa i l'obertura de vincles amb la Xina comunista.[13] Argumentava que, Lee i el Partit Nacionalista, havien abandonat qualsevol intent de reunificació.[14]

Una altra candidatura independent fou la formada per l'ex-president del Yuan de Control Chen Li-an com a presidenciable i el membre del mateix Yuan Wang Ching-feng com a candidata a la vicepresidència. Chen Li-an, fill de l'ex-Primer Ministre i Vicepresident Chen Cheng, usà el seu lideratge budista com a líder laïc de la Fo Guang Shan per a reivindicar la puresa moral i el govern honest. Va marxar a peu per tot Taiwan per difondre les seues idees durant huitanta dies lluint un capell de palla.[15][16]

L'ex-alcalde de Taipei Kao Yu-shu retirà la seua candidatura el gener de 1996.[17][18] L'escriptora feminista Shih Chi-ching també es postulà com a presidenciable, seleccionant com a companya de candidatura a Wu Yue-chen. No obstant això, la campanya de Shih finalitzà quan el Yuan Judicial dictaminà que la candidatura de l'escriptora no era vàlida en no haver reunit els suports necessaris.[19] Els atacs baixos i la desinformació fou la tònica general entre els quatre presidenciables. Els nacionalistes difongueren que la màfia havia amputat el braç del progressista Peng per deutes impagats. En realitat, Peng havia perdut el seu braç durant un atac aeri nord-americà a Nagasaki durant la segona guerra mundial.[20] L'independent Lin Yang-kang afirmà que Lee Teng-hui havia estat membre del Partit Comunista Xinès, fet que Lee negà en el seu moment però que va admetre en una entrevista l'any 2002.[21][22] El web del Partit Nacionalista també va patir ciberatacs. Per la seua banda, Chen Li-an criticà els altres quatre candidats per la seua avançada edat.[20]

Entre el 8 i 15 de març, l'Exèrcit Popular d'Alliberament envià míssils balístics a 46 i 65 quilòmetres de distància dels ports de Keelung i Kaohsiung, en aigües territorials de la República de la Xina. Aquest acte fou un intent d'intimidació cap a l'electorat taiwanés que pensara votar a Lee o Peng, els quals el govern de Pequín havia descrit com a "absolutament idèntics en les intencions de dividir la pàtria".[23] De manera semblant, l'independent Chen Li-an va advertir "si voteu Lee Teng-hui, esteu triant la guerra".[24] La crisi finalitzà quan dos grups de portaavions nord-americans se posicionaren prop de les costes de taiwaneses.[25]

Lee, qui va fer una crida a resistir el "terrorisme d'estat",[26] fou vist com un líder fort capaç de negociar amb la RPX. Per aquesta raó, molts electors independentistes del sud de l'illa votaren a Lee.[27] El Lianhe Bao, un períodic de Taipei, informà que el 15% dels vots rebuts per Lee provenien de simpatitzants del PPD.[28]

Resultats[modifica]

Resultats electorals
Candidat a president
Candidat a vicepresident
Partit Vot
popular
%
Lee Teng-hui
Lien Chen
Partit Nacionalista (PN) 5.813.699 54%
Peng Ming-min
Hsieh Chang-ting
Partit Progressista Democràtic (PPD) 2.274.586 21,13%
Lin Yang-kang
Hau Pei-tsun
Independent 1.603.790 14,90%
Chen Li-an
Wang Ching-feng
Independent 1.074.044 9,98%
Total
10.766.119
100%
Vots vàlids 10.766.119 98,92%
Vots invàlids 117.160 1,08%
Vots totals
10.883.279
100%
Cens estimat i participació 14.313.288 76,04%

Referències[modifica]

  1. «中選會資料庫網站» (en Chinese (Taiwan)). Arxivat de l'original el 30 maig 2020. [Consulta: 29 gener 2020].
  2. «Central Election Commission:::Presidential Elections:::» (en anglès). Arxivat de l'original el 7 octubre 2019. [Consulta: 9 gener 2020].
  3. Dieter Nohlen, Florian Grotz & Christof Hartmann (2001) Elections in Asia: A data handbook, Volume II, p558 ISBN 0-19-924959-8
  4. Copper, John Franklin. Taiwan's Mid-1990s Elections: Taking the Final Steps to Democracy. Greenwood Publishing Group, 1998, p. 104. ISBN 9780275962074 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  5. Clough, Ralph N.. Cooperation Or Conflict in the Taiwan Strait?. Rowman & Littlefield, 1999, p. 4. ISBN 9780847693269 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  6. «The New Cabinet». Taiwan Today, 01-08-1996 [Consulta: 12 octubre 2016].
  7. The Far East and Australasia 2003. Psychology Press, 2002. ISBN 9781857431339 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  8. Democratisation in Taiwan: Implications for China. Springer, 1999, p. 155. ISBN 9781349272792 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  9. Jayasuriya, Kanishka. Law, Capitalism and Power in Asia: The Rule of Law and Legal Institutions. Routledge, 2006, p. 233. ISBN 9781134738267 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  10. «Deserting 'Independence'». CNN, 27-10-1995 [Consulta: 3 juny 2016].
  11. «Lin names former premier, Hau, as running mate for March vote». Taiwan Today, 17-11-1995 [Consulta: 25 setembre 2016].
  12. Routledge Handbook of Contemporary Taiwan. Routledge, 2016, p. 57. ISBN 9781317669708. 
  13. «Defiant Taiwan Puts Beijing in Difficult Straits». Los Angeles Times, 24-03-1996 [Consulta: 25 setembre 2016].
  14. «TENSION IN TAIWAN: THE POLITICS;War Games Play Well for Taiwan's Leader». New York Times, 22-03-1996 [Consulta: 25 setembre 2016].
  15. Roy, Denny. Taiwan: A Political History. Cornell University Press, 2003, p. 199. ISBN 9780801488054 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  16. Copper, John Franklin. Taiwan's Mid-1990s Elections: Taking the Final Steps to Democracy. Greenwood Publishing Group, 1998, p. 106. ISBN 9780275962074. 
  17. Copper, John Franklin. Taiwan's Mid-1990s Elections: Taking the Final Steps to Democracy. Greenwood Publishing Group, 1998, p. 99. ISBN 9780275962074 [Consulta: 23 novembre 2020]. 
  18. «Independents fault sign-up rules; One presidential hopeful abandons race in protest». Taiwan Today, 12-01-1996 [Consulta: 16 setembre 2016].
  19. «Taiwan in Time:The 'Divorce Queen'». Taipei Times, 08-01-2017 [Consulta: 8 gener 2017].
  20. 20,0 20,1 «Taiwan Campaigning Has A Familiar Ring». Philadelphia Inquirer, 21-03-1996 [Consulta: 3 juny 2016].
  21. «Taiwanese Exercising Democracy». Chicago Tribune, 23-03-1996 [Consulta: 25 setembre 2016].
  22. «Lee admits to fling with Communism». Taipei Times, 08-11-2002 [Consulta: 26 octubre 2014].
  23. Roy, Denny. Taiwan: A Political History. Cornell University Press, 2003, p. 198. ISBN 9780801488054 [Consulta: 3 juny 2016]. 
  24. ; Bodeen, Chris «Confrontations». CNN, 15-03-1996 [Consulta: 3 juny 2016].
  25. Wu, Yu-Shan «Taiwan's Domestic Politics and Cross-Strait Relations». The China Journal, 53, 53, gener 2005, pàg. 35–60. Arxivat de l'original el 1 octubre 2016. DOI: 10.2307/20065991. JSTOR: 20065991.
  26. «Chinese premier urges U.S. not to 'aggravate' situation». CNN.com, 17-03-1996 [Consulta: 25 setembre 2016].
  27. «Taiwan's leader wins its election and a mandate». New York Times, 24-03-1996 [Consulta: 25 setembre 2016].
  28. Bellows, Thomas J.. "The March 1996 Elections in the Republic of China on Taiwan" - American Journal of Chinese Studies (Vol. 3, No. 2, October 1996), p. 243. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eleccions presidencials de la República de la Xina de 1996