Emilio Attard Alonso
Emilio Attard Alonso (València 1915 - Rocafort, l'Horta 1997) fou un advocat i polític valencià. Estudià dret i periodisme i fou company de promoció de Dionisio Ridruejo. Fou proper ideològicament Ángel Herrera Oria i amic de Lluís Lúcia i Lúcia; milità en la Dreta Regional Valenciana i durant la guerra civil espanyola lluità en l'exèrcit republicà, tot i que un germà seu fou afusellat a Nules. En acabar la guerra li fou prohibit dedicar-se al notariat i va obrir un despatx d'advocats. Fou president del Consell d'Administració del Banc de l'Exportació i degà del Col·legi d'Advocats de València.
El 1975 es dedicà a la política i promogué el Partido Popular Regional Valenciano, que s'integrà poc després en la coalició Unió de Centre Democràtic (UCD). A les eleccions generals espanyoles de 1977 i 1979, fou diputat per València, president de la Comissió Constitucional i vicepresident del Congrés dels Diputats. Alhora, fou el màxim dirigent de la dreta valenciana, i juntament amb Fernando Abril Martorell i la col·laboració del diari Las Provincias, l'instigador de la campanya d'hostigament anticatalana coneguda com a batalla de València, en la que aconseguí imposar en l'estatut d'autonomia del País Valencià de 1982 bona part de la simbologia blavera. Posteriorment es retirà de la política i fou Conseller d'estat (1982-1985), professor de dret polític i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València el 1993
Obres
- Vida y muerte de UCD (1983)
- La constitución española por dentro
- Diccionario ideológico político de la transición: 60 años en las provincias (1995)