Emilio Attard Alonso

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaEmilio Attard Alonso
Nom original Emilio Attard
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España (mazonado).svg
1 de juliol de 1977 – 18 de novembre de 1982
Circumscripció València
 Vicepresident primer Congrés dels Diputats
Escudo de España (mazonado).svg
22 de juny de 1982 – 30 d'agost de 1982
Dades biogràfiques
Naixement 8 d'abril de 1915
València
Mort 17 de desembre de 1997(1997-12-17) (als 82 anys)
Rocafort
Activitat professional
Ocupació Advocat
Altres dades
Partit polític UCD
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Emilio Attard Alonso (València, 8 d'abril de 1915 - Rocafort, l'Horta, 17 de desembre de 1997) fou un advocat i polític valencià.

Biografia[modifica]

Estudià dret i periodisme i fou company de promoció de Dionisio Ridruejo. Fou proper ideològicament Ángel Herrera Oria i amic de Lluís Lúcia i Lúcia; milità en la Dreta Regional Valenciana i durant la guerra civil espanyola lluità en l'exèrcit republicà, tot i que un germà seu fou afusellat a Nules. En acabar la guerra li fou prohibit dedicar-se al notariat i va obrir un despatx d'advocats. Fou president del Consell d'Administració del Banc de l'Exportació[1] i degà del Col·legi d'Advocats de València de 1962 a 1968, del que ja en fou secretari el 1956. També ha estat membre del Consell General d'Advocacia i president i Acadèmic de Nombre de l'Acadèmia Valenciana de Jurisprudència i Legislació.[2]

Membre de l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, en 1975 va entrar en política promovent una opció catòlica, molt lligada la burgesia valenciana, el Partido Popular Regional Valenciano, i com a vicepresident de la Federació de Partits Populars, que es va integrar poc després en la coalició Unió de Centre Democràtic (UCD). En les eleccions generals de 1977 i 1979, va ser escollit diputat per València, va ser president de la Comissió Constitucional i vicepresident del Congrés dels Diputats. Alhora, fou el màxim dirigent de la dreta valenciana, i juntament amb Fernando Abril Martorell i la col·laboració del diari Las Provincias, l'instigador de la campanya de fustigament anticatalana coneguda com a batalla de València, en la que aconseguí imposar en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 bona part de la simbologia blavera. Va proposar, en clau de consens, la nomenclatura actual de "Comunitat Valenciana", davant les diferents propostes de la UCD i l'esquerra. Els primers advocaven per la nomenclatura de Regne de València; mentre que l'esquerra proposava el nom de País Valencià, terme que era utilitzat en el període preautonòmic.

Després de l'ensulsiada de la UCD després de les eleccions generals espanyoles de 1982 es retirà de la política i fou Conseller d'estat (1982-1985), professor de dret polític i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València el 1993

Condecoracions[modifica]

Se li va concedir la Gran Creu de Cavaller de l'Orde d'Isabel la Catòlica (1978), la Creu d'Honor de San Ramon de Penyafort (1968) i l'Orde del Mèrit Constitucional (1988).[3]

Obres[modifica]

  • Vida y muerte de UCD (1983)
  • Conviviendo en libertad (1986)
  • La constitución española por dentro
  • Constitucionalismo español: 1808-1978 (1988)
  • Mi razón política (1994)
  • Diccionario ideológico político de la transición (1995)
  • Bosquejo histórico-político de la España contemporánea (1996).

Referències[modifica]

  1. Sanz, Jesús. La cara secreta de la política valenciana: de la predemocracia al estatuto de Benicassim. F. Torres, 1982, p. 60. 
  2. Fitxa del Congrés dels Diputats
  3. Javier Paniagua Fuentes i y J.A. Piqueras. Diccionario Biográfico de Políticos Valencianos, 1810- 2005. València: Institut Alfons el Magnànim, 2005, p.47. ISBN 9788495484802. 

Enllaços externs[modifica]