Basílica del Salvador de Borriana

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Església del Salvador de Borriana)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Basílica del Salvador
Església del Salvador de Borriana 03.JPG
Absis
Dades bàsiques
Tipus església
Començament s. XIII
Acabament s. XVIII (últimes reformes)
Característiques
Estat d'ús restaurada
Estil gòtic, barroc
Materials utilitzats pedra, rajola
Construcció segle XIII (origen)
Altitud 11 msnm
Ubicació
País Valencià
 »» Plana Baixa
 »»» Borriana  39° 53′ 23″ N, 0° 05′ 02″ O / 39.889645°N,0.083878°O / 39.889645; -0.083878Coord.: 39° 53′ 23″ N, 0° 05′ 02″ O / 39.889645°N,0.083878°O / 39.889645; -0.083878
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0003808
Activitat
Diòcesi Sogorb-Castelló
Festivitat 6 d'agost
Modifica dades a Wikidata

La Basílica del Salvador s'ubica a la Plaça Major de Borriana, a la Plana Baixa, País Valencià. De primitiu estil gòtic després de la conquesta cristiana, es començà a construir a finals del segle XIII; en el segle XVII es remodelà en estil barroc; en el segle següent es construí la capella de la Comunió i en el segle XIX s'amplià la nau amb dos trams més. Ja en el segle XX, després de la Guerra Civil, es restaurà i es tornà a construir el campanar.

Història[modifica | modifica el codi]

L'edifici és un temple commemoratiu i propagandístic, ja que es construí arran de la primera gran victòria militar de Jaume I en la conquesta del Regne de València. El sentit propagandístic rau en la monumentalitat i magnificència del nou temple, tot construït en pedra i sense comparació amb les mesquites rurals de la zona ni amb les anomenades esglésies de reconquesta, fetes amb sostre de fusta sobre arcs diafragma, tot això per donar mostra del nou poder polític que s'hi instal·lava.

El primer capellà ocupat de la nova parròquia (i de la seua comarca, la Plana) fou mossén Doménech Beltall, del que sabem poc. El seu germà, però, era abat del Monestir de Benifassà, i fou qui inicià les grans obres d'aquest cenobi de fundació reial. Quan el 1255 se'l nomena rector de Morella prompte s'iniciaria la construcció de l'església de Santa Maria, per tant es pot dir que era un home emprenedor i en contacte amb els mestres d'obra més avançats que ja treballaven en gòtic.

Cap a l'últim terç del segle i malgrat la lentitud de les obres, l'absis i la nau ja estarien acabades, ja que el 20 de setembre de 1286 el rei Alfons I hi celebra Corts i jura els furs. Poc després, a finals del mateix segle, un cataclisme o terratrèmol fa tremolar els murs, cosa que obliga a fer reparacions encara visibles als finestrals superiors de l'absis. Arran d'aquest fet serà l'aleshores senyora de Borriana, l'emperadriu de Grècia, Constaça de Hohenstaufen, qui done un impuls important a les obres, junt amb les aportacions de Jaume el Just. Així, es considera acabada en el segon terç del segle XIV, ja que s'hi tornaren a celebrar Corts per Alfons el Benigne, corts on es canvià el Fur d'Aragó pel de València, i a canvi el rei va concedir a la vila el dret i ús consuetudinari de percebre les primícies per a la construcció i reparació de l'església i altres edificis públics.

L'església del Salvador, doncs, a banda del seu significat religiós també és important en el terreny polític, en ser seu de Corts, però també fou important en la vida civil i comercial (existeix constància escrita que era el lloc triat per a les transaccions importants, per exemple el febrer de 1292 de la compra de la sal a la Gabela de Burriana per part de la Vila d'Onda, on es diu ajustats en lo loch acustumat de la Eglésia major de Burriana .... La vila de Borriana oferí una recepció real a Pere el Cerimoniós amb motiu de l'anul·lació de l'enfeudament de la ciutat al seu germà l'infant Joan, això després d'haver-los tancat les portes de la muralla i apedregat per aquesta decisió arbitrària, i després de recular, foren acompanyats per tota la ciutat des del portal de València fins a l'església on es cantà un Te Deum en acció de gràcies.

L'any 1694 la reconversió de l'estil gòtic a barroc suposarà la demolició de la nau gòtica per a encabir entre els contraforts les noves capelles fetes amb llenguatge clàssic i cobertes amb un casquet semiesfèric. Només l'absis i les seues cinc capelles absidals flanquejades per les dues torres de la sagristia es van mantindre, això sí, recobertes amb ornamentació barroca.

Interior de l'església

El 1872 la nau es prolonga amb dos trams més, unint l'església amb el campanar fins aleshores exempt. La portada principal, de 1697, es desmuntà i fou traslladada a la façana sud, igual que la portada de la capella de la Comunió (de 1762), que també queda integrada al temple.

A partir de l'any 1937 comencen a realitzar-se algunes intervencions destinades a tornar a l'absis el seu estil gòtic original, primer es redescobriren els buits de les capelles absidals centrals, ocultes des de la reforma barroca, i posteriorment es recuperaren els arcs apuntats i l'ornamentació de les capelles dels extrems.

El juliol de 1938, en plena guerra civil, es dinamiten els cossos superiors del campanar, afectant greument a les cobertes de la nau, la sagristia i la capella de la Comunió. Posteriorment el campanar i les teulades es reconstruïren.

L'absis no recuperaria la seua forma gòtica fins al 1967, quan el projecte de l'arquitecte Alejandro Ferrant es duu a terme, rescantant els finestrals ogivals de la capçalera (parcialment cegats des de la reforma barroca), reinventa les traceries, inspirades en el Monestir de Benifassà i s'hi col·loquen nous vitralls.

Fou declarada Monumento Histórico artístico Nacional el 1969 (BOE, de 06-05-1969).

L'any 1999 s'inicià la primera fase de les obres de restauració, actuant sobre la coberta de l'absis i les absidioles. En el 2002 s'inicià una segona fase de treballs, dotant al temple d'una nova sagristia. Finalment durant el 2008 s'hi celebrà una exposició de la Llum de les imatges amb la qual finalitzaren els treballs, amb el resultat de la demolició de la Casa Abadia, per tal de tindre una visió completa de l'absis, i la restauració completa d'aquest.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Façana

Es tracta d'una església d'una sola nau amb capelles entre els contraforts, capçalera poligonal de set costats i cinc capelles absidals i als extrems dues capelles més però quadrades (una per a la sagristia del segle XIII i l'altra és la torre medieval). Les cinc capelles són també poligonals, amb finestrals gòtics, la central té tres obertures per simbologia religiosa (referència a la Santíssima Trinitat). La capçalera està coberta amb una volta de creueria i plementeria de rajola.

Volta de la capçalera

L'església del Salvador serà concebut com una església fortalesa (ja que en la segona meitat del segle XIII Borriana era una vila encara fronterera amb el món islàmic, envoltada de pobles i alqueries islàmiques sota domini cristià, i per tant un lloc insegur per als nous poblador vinguts del nord) amb dues torres bessones fortificades flanquejant l'absis i comunicades mitjançant un pas de ronda obert entre els contraforts, pas protegit amb merlets. Aquesta serà una solució similar a la que es farà anys després (1348) a la catedral de Tortosa.

La nau i les capelles laterals conserven el recobriment barroc, mentre que la capçalera fou repristinada. La coberta original de la nau era de volta de creueria senzilla, avui dia emmascarada pel revestiment amb una aparença de volta de canó amb llunets.

Les portades foren recol·locades després de l'ampliació de l'església en el segle XIX, la més propera a la capçalera és de 1696, d'ordre toscà amb pilastres i retropilastres, on la línia de la cornisa s'altera per allotjar l'escut de la ciutat; sobre aquest hi ha una fornícula avenerada flanquejada per volutes i piràmides.

L'altra portada, més propera als peus (la que corresponia a la capella de la Comunió) té tres cossos decreixents en ordre ascendent, el cos inferior té l'accés a l'interior flanquejat per columnes i pilastres amb el fust estriat i motius figuratius sobre un podi. El cos superior té una fornícula també emmarcada amb columnes i pilastres, i el tercer i últim cos consisteix en un òcul oval a manera de remat, i a sobre, una cornisa concavoconvexa clarament barroca.

En la primera capella de la capçalera des del costat de l'evangeli, sota un arcosoli, diu la tradició que hi ha una urna sepulcral on resten les despulles d'un fill abortiu de Violant d'Hongria i Jaume I.

Durant el segle XVIII es construí la capella de la Comunió, amb planta de creu grega inscrita dins un quadrat i coberta amb una cúpula amb llanterna sobre tambor octogonal i coberta amb teules blaves.

La torre de campanes del costat de l'evangeli (del Crist ratat) es va edificar amb dues sales de campanes, obertes per dues arcades de mig punt a cadascuna de les cares, com ho dibuixa Viciana a la seua Crònica, semblant al campanar de l'església del Salvador de València. L'altra torre tenia a la planta baixa la sagristia i a la planta alta una cambra o cos de guàrdia amb una barbacana. Aquesta cambra és possible que hagués tingut la funció de tribuna sobre el presbiteri de l'església, perquè es desmuntà en l'episodi de la Guerra de les Germanies i quedà inutilitzada per a l'ús; més tard una volta de canó es construí per a protegir la maquinària del nou orgue.

Campanar[modifica | modifica el codi]

Campanar

La torre campanar es va construir el segon terç del segle XIV com a torre forta del la Casa de la Vila, així com a torre vigia i de comunicacions. En un principi exempta (com les de Sant Mateu, Castelló, Cervera del Maestrat, Benicarló o Vila-real) la torre formava part de les defenses urbanes, al mateix temps que símbol cívic i emblema del poder municipal. Aquesta situació i la seua tipologia octogonal la fan pionera d'una sèrie de campanars, que seguint aquest model es construïren arreu del País Valencià a partir del segle XV i que se seguiren construint amb poques variacions derivades de l'estil imperant fins al segle XVIII.

El cronista Viciana, com a borrianenc, era conscient de la importància defensiva d'aquesta torre i va deixar constància d'això a la seua Crònica: "es templo muy grande y hermoso, con una torre fuerte para campanario, todo hecho de piedra picada y en este campanario hay muchas y buenas campanas, quen la hechura y sonido son de las mejores del reyno".

Així doncs, el campanar es construí com a torre forta del Palau Municipal o casa de la Vila, degué tindre una armeria i aljub amb un accés directe a la torre, a través d'una obertura ogival, que a finals del segle XIX comunicava amb la casa del campaner, avui dia recau a nivell de carrer i està custodiat per dues gàrgoles amb forma de lleó procedents de la reforma barroca del segle XVIII i les úniques conservades senceres després de la voladura del campanar. La tipologia de palau fortificat amb torre era freqüent a les ciutats italianes i franceses, però també valencianes, com el palau dels Borja, el de l'Almoina, l'antiga Casa de la Ciutat o el de la Generalitat.

A més la torre servia de torre de comunicació i hi tenia allotjat el rellotge (el 19 de novembre de 1492 es contractà a València la reparació del rellotge mecànic amb el mestre Pere Alemany, d'origen germànic i afincat a la ciutat), perquè en el segle XV el rellotge públic era una necessitat per a Borriana, tant pels quefers litúrgics, com pels municipals i la vida quotidiana, però també per a controlar l'hora del reg, tan important a la Plana.

El campanar és una construcció prismàtica de carreus, que inscriu un octògon sobre una base quadrada, i aquesta alçada sobre tres escalons i a partir aquestos s'obrin dues portades ogivals d'accés a les cares nord-oest i nord-est. La torre estava configurada en quatre trams o cossos separats per motllures: el primer incloïa el basament quadrat format per setze filades de carreus sobre les quals i mitjançant quatre trompes inverses es passava del quadrat a l'octògon, era un cos massís menys les dues obertures que confluïen a l'eix central de la torre on començava l'ampla escala de caragol.

Com s'observa a les fotos antigues, totes exteriors, el campanar tindria tres cambres centrals cobertes amb voltes de creueria radiada. La segona per al rellotge, afegit posteriorment, i la superior destinada a allotjar el cos de campanes. Aquesta tenia vuit finestrals, de mig punt segurament, un d'ells cegat per a facilitar la ubicació de l'escala d'accés a la terrassa.

Exteriorment no tingué més decoració que els cordons que divideixen els diferents cossos i les obertures de mig punt de la sala de campanes, de forma semblant al campanar de Sant Mateu (ca. 1414); o amb pinacles sobresortints de la cornisa. Ja al segle XVIII es reconstruí la sala de campanes i el remat seguint l'estil de moda aleshores i fixant com a model la torre veïna de Vila-real, segurament amb el mateix mestre d'obres.

El 5 de juliol de 1938 es dinamità el campanar, i entre 1940 i 1945 es va reconstruir seguint els plànols d'Enric Pecourt i amb direcció d'obres de Vicent Piqueres, introduint-se algunes modificcacions en l'estructura interna però no a l'exterior (si exceptuem que es va recréixer en altura, ara té 50 metres, per adaptar-lo al sistema mètric decimal).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BURNS, Robert, S.J. El Reino de Valencia en el siglo XIII (Iglesia y Sociedad) Vol. I. València: Del Sénia al Segura, 1982.
  • DE MARÍA, CD., P. Ramón, El «Repartiment» de Burriana y Villarreal. Castelló: Societat Catellonenca de Cultura, 1935.
  • FORNER TICHELL, V., Familia de los Viciana. (Estudios histórico-críticos), Ajuntament de Borriana, València 1922.
  • FUMANAL I PAGÈS, M. À., "La capçalera de Santa Maria (el Salvador) de Borriana", Recerca, 15, 2013, p. 11-31.
  • GARCÍA EDO, V., Llibre de Privilegis de Borriana (1233 – 1350). Borriana: Magnífic Ajuntament, 1989.
  • GARCÍA EGEA, Mª Teresa, La Visita Pastoral a la Diócesis de Tortosa del Obispo Paholac, 1314. Castelló: Diputació de Castelló, 1993.
  • GIL CABRERA, J. L., "Notes per a un millor coneixement de l'església parroquial del Salvador de Burriana", dins Commemoració del XXX aniversari del Museu Arqueològic Comarcal de la Plana Baixa. Burriana (1967-1997). Castelló: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i Ajuntament de Burriana, 2000.
  • GIL CABRERA, J. L., "La Iglesia del Salvador", dins Burriana. Guía de Monumentos. Castelló: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i Ajuntament de Borriana, 1996.
  • GIL CABRERA, J. L., "Burriana: El Salvador", dins La España Gótica. Valencia y Murcia, Madrid: Ediciones Encuentro, 1989.
  • GIL CABRERA, J. L., "L'Església Parroquial de El Salvador", dins Catàleg de Monuments i Conjunts de la Comunitat Valenciana, Vol.1. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1983.
  • MARTÍ DE VICIANA, R., Crónica de la Ínclita y Coronada Ciudad de Valencia, Tercera Parte. València: Reimpressió facsímil de l'edició de 1564, feta pel Departament d'Història Moderna de la Universitat de València sota la direcció de S. García Martínez; 1972.
  • MARTÍNEZ, L. P.,"Después de la Conquista : Consolidación de la Iglesia en tierras Valencianas", dins de La Llum de les imatges. La Iglesia Valentina en su historia, Vol. I, pág. 45-67. València, 1999.
  • SARTHOU CARRERES, C., Geografía General del Reino de Valencia, Barcelona, 1913.
  • SEMPERE, Vicent; GARCÍA EDO, Vicent, Privilegios y concesiones del término general del castillo de Nules en época foral (1251 – 1709), Nules: Ajuntament, 2003.
  • SERRANO GARCÍA, R., Catálogo del Archivo Histórico de la Parroquia de El Salvador de Burriana, Borriana: Ajuntament,1996.
  • UTRILLAS, T., "La Iglesia Parroquial de Burriana. Proceso de restauración”, Buris-ana, núm. 105, Borriana, 1967.
  • ZARAGOZÁ CATALÁN, A., "Arquitectura valenciana de la época de la colonización cristiana: Estructuras abovedadas", dins Commemoració del XXX aniversari del Museu Arqueològic Comarcal de la Plana Baixa. Borriana (1967-1997). Castelló: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i Ajuntament de Burriana, 2000.
  • ZARAGOZÁ CATALÁN, A., Arquitectura Gótica Valenciana siglos XIII-XV, t. I. València: Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana, Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic, 2000.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Basílica del Salvador de Borriana Modifica l'enllaç a Wikidata